No fa gaire, Emmanuel Macron va sortir a passejar per la riba del Sena, a París, amb un abric blau fosc i una bufanda, amb el coll mig girat enlaire. L’acompanyava un equip de gravació. Ja era fosc, i el president va topar amb un noi que anava a córrer, que s’entrenava per a la pròxima marató de París.
Macron li va dir que, malauradament, ell no hi podria participar: “Ara tinc molts compromisos”. “I segur que són molt més importants”, va dir-li el corredor.
“No et pensis...”, va dir el president amb un gent de negació. “Quin temps vols aconseguir a la marató?”.
“Vull baixar de les tres hores”.
“Ostres! Això no és pas poca cosa”, va respondre Macron.
Llavors tots dos homes van desitjar-se molta sort en els seus projectes. El corredor va continuar entrenant-se arran del Sena. Macron va tornar a l’Elisi. Poc després, l’escena va aparèixer en un nou episodi de la sèrie El candidat, que l’equip de campanya de Macron fa setmanes que publica a YouTube.
La sèrie conté un element que els encanta als estrategues de campanya: dos homes amb projectes ambiciosos que es troben una nit estrellada a París. Un president que, malgrat la guerra d’Ucraïna i les eleccions presidencials al seu país, s’interessa pels seus ciutadans. Un president proper, simpàtic i gens pretensiós.
El candidat és una escenificació quasi perfecta: dona una imatge de prop del candidat amb l’estil dels documentals, en què cada fotograma, cada escena està controlada. És també l’intent de simular proximitat amb els ciutadans en una campanya en què de proximitat no n’hi ha.
La guerra a Ucraïna ha transformat la campanya de dalt a baix. En comptes de recórrer el país com era habitual i tornar a convèncer la nació de les seves virtuts, Emmanuel Macron parla per telèfon amb el president rus, Vladímir Putin. Des del desembre s’han telefonat uns vint cops. A vegades el rus truca a l’Elisi; d’altres, Macron marca el número de Moscou, sovint a petició del president ucraïnès, Volodímir Zelenski. Segons diuen, amb ell es telefonen gairebé cada dia.
Quan Macron treballa a l’Elisi el cap de setmana, ara també es vesteix d’una manera semblant a Zelenski, com es pot veure al compte d’Instagram de la fotògrafa oficial de l’Elisi, Soazig de la Moissonnière. Hi apareix un president sense afaitar, assegut a l’escriptori amb una dessuadora amb caputxa. Clarament, l’equip de campanya del partit de govern, La República en Marxa, ha decidit presentar Macron en la cursa electoral com un president i un gestor de crisis i no com un candidat.
Macron no ha participat en cap debat electoral amb els seus adversaris. Abans de la primera volta, que tindrà lloc el 10 d’abril, només se’l va veure en un gran acte de campanya: el passat dissabte volia parlar davant de més de 30.000 seguidors a París. Abans d’això hi ha hagut unes poques trobades seleccionades amb electors. Res més.
Això no té res a veure amb la campanya del 2017, quan Macron –que aleshores tenia 39 anys–prometia als seus seguidors una nova França i va parlar tant en auditoris plens a vessar de la revolució democràtica que albirava que es va quedar sense veu. Ara, en canvi, el departament de comunicació del palau de l’Elisi publica llargues llistes de les trucades que fa Macron: amb Joe Biden, Olaf Scholz, Mario Draghi i sovint amb Putin.
No és fàcil escoltar durant una llarga estona el president rus i seguir la seva críptica manera de pensar, diuen les persones que han estat presents en aquestes converses. I afegeixen que en aquestes trucades hi ha molt i molt poc marge de maniobra.
“Però per a Macron el pitjor seria ni tan sols intentar-ho. Aquest ha sigut sempre el seu principi. Sempre que no es prevegin conseqüències negatives, com a mínim s’ha d’intentar”, diu Clément Beaune, secretari d’Estat per als Assumptes Europeus i persona propera a Macron. “Això a vegades vol dir dedicar molts esforços a una cosa i acabar aconseguint pocs resultats, i ell [Macron] n’és conscient. Però no li agrada la idea de resignar-se”.
En circumstàncies normals, ara seria el moment del gran ajustament de comptes: els adversaris de Macron tenien tots la intenció de criticar el balanç catastròfic del seu mandat, cosa que alguns encara intenten fer. Però no se’n surten. És complicat en aquests temps en què el president lluita per aconseguir la pau i corredors humanitaris.
Fins ara la guerra d’Ucraïna els ha estalviat molts debats desagradables que en una situació de normalitat haurien marcat la campanya electoral, va dir no fa gaire un assessor de Macron: discussions sobre les quotes migratòries, sobre la seguretat de les fronteres, sobre la integració. Aquest és un dels avantatges enmig de la gran desgràcia que és aquesta guerra. De cop i volta és possible el que durant molt de temps semblava inabastable: 100.000 milions d’euros més per al pressupost de Defensa alemany a causa de la guerra d’Ucraïna. O un endeutament conjunt a escala europea per combatre les conseqüències de la pandèmia, que els alemanys van acceptar de seguida.
Per a una persona impacient com Macron, per a qui el tempo dels afers polítics és insuportable gairebé físicament, això és un privilegi. Durant anys va esperar que Angela Merkel reaccionés a les seves propostes de política europea. Però de Berlín no n’arribava res o ben poca cosa. La pitjor resposta que es pot donar a Macron –diu un dels seus assessors– és que alguna cosa no és possible. Això no li agrada gens.
La primera legislatura de Macron no arriba a la seva fi amb grans projectes ni triomfs, però sí amb un seguit de crisis ben superades. Durant la pandèmia va conduir el seu país més bé de com es va fer en altres indrets per les pujades i baixades de les onades de contagis. A França, el nombre d’adults vacunats amb pauta completa és molt superior a la mitjana europea. El president va concedir a les empreses franceses uns ajuts tan generosos que a començament d’any el Premi Nobel d’Economia Paul Krugman va elogiar França al New York Times qualificant el país com “un alumne exemplar en la gestió de la pandèmia”.
Els valors de Macron a les enquestes van una mica de baixa des de fa uns quants dies, però tot i així fa setmanes que es manté en primer lloc amb gairebé el 30% dels vots. La guerra a les portes d’Europa ha generat noves prioritats. Les ganes d’optar per experiments polítics s’han apagat, com demostra el descens del candidat de dreta nacionalista Éric Zemmour.
Segons una enquesta de Kantar, el 51% dels francesos declaren que confien en Emmanuel Macron i que el president representa bé el país internacionalment. La populista de dreta Marine Le Pen, en segona posició, obté només un 27%. Fa cinc anys, el candidat Macron va prometre un ressorgiment polític, volia reconstruir França. Ara el favor dels seus conciutadans el guanya sobretot el Macron dedicat a la política exterior.
Quan el president va arribar al càrrec, era un principiant en política exterior. Com que havia sigut ministre d’Economia i banquer, hi entenia molt de xifres, però no gaire dels focus de crisi del planeta. Segons diuen, va estudiar-se amb devoció mapes en què hi havia els noms de les organitzacions terroristes de diverses regions del món o on hi havia marcats els recursos energètics.
Durant la campanya electoral, Macron va declarar que la construcció d’una Europa més independent i sobirana seria un dels pilars centrals de la seva estratègia en política exterior. El febrer del 2017, en un acte de campanya a Lió va reclamar que s’elaborés una nova política europea de defensa.
El discurs de Lió va servir de model per al famós discurs de la Sorbona, explica Clément Beaune, que aleshores assessorava el president en qüestions europees. “Macron estava convençut que Europa havia de tenir un paper més determinant políticament. Com a ministre d’Economia havia viscut primer les conseqüències de la crisi de Grècia i després, l’estiu del 2016, la decisió dels britànics de sortir de la UE”, diu Beaune. Totes dues experiències el van marcar.
Macron va apostar de seguida per establir contactes com més estrets millor amb els caps d’Estat més poderosos del món. Poques setmanes després de ser nomenat president, el maig del 2017 va rebre Vladímir Putin amb gran pompa al palau de Versalles. Abans havia indicat al cap de l’exèrcit que portés al palau tots els cavalls de la guàrdia republicana. El principi de Macron de guanyar-se la simpatia dels altres sempre és igual: encisa, sedueix i dedica una atenció total a l’interlocutor.
Dos mesos després, va convidar Donald Trump a la desfilada militar del 14 de juliol a París. Junts van visitar la tomba de Napoleó. I el vespre anterior van anar tots dos amb les seves esposes al Jules Verne, un restaurant d’estrella Michelin situat a la torre Eiffel. Un programa d’Emily in Paris per a presidents.
Macron és hàbil establint relacions personals fortes amb altres persones, diu l’expert en política exterior Bruno Tertrais, de la Fundació per a la Recerca Estratègica de París. Això té una importància cabdal, encara que els seus esforços amb Trump no donessin els resultats desitjats. “Ara veiem amb Putin el valor que té en moments de crisi poder-hi mantenir converses. Això permet avaluar-lo millor, captar el seu estat d’ànim, saber en quina posició es troba. Si Macron ha comès algun error, és potser que de vegades ha sobrevalorat la seva capacitat de seducció.
L’estiu del 2019, poc abans de la cimera del G7 a Biarritz, Macron va convidar el president rus a la seva residència d’estiueig de Fort Brégançon, a la Costa Blava. No havia pactat la visita amb els seus socis europeus, els quals van reaccionar amb enuig a l’individualisme de Macron. Des de l’annexió de Crimea, el 2014, Rússia havia quedat exclosa del G8.
La diplomàcia francesa es mou entre dos pols oposats, però ja d’abans de Macron: d’una banda, hi ha el compromís europeu de França. Més que gairebé qualsevol altre president, Macron vol convertir el continent en una potència en política de seguretat i fer que depengui menys de l’OTAN. D’altra banda, hi ha les seves aspiracions de poder, com a membre permanent del consell de seguretat de l’ONU i com l’última potència nuclear que queda a la UE: l’aspiració d’adoptar una posició especial a Europa i al món. Dos elements que no sempre encaixen.
Hi ha una cosa que diferencia Macron de Merkel, Scholz i altres polítics: a ell no li fa por cometre errors ni fracassar. Així, l’estiu del 2019 va intentar resoldre una altra crisi mundial: la disputa nuclear amb l’Iran. Després de la trobada amb Putin, Macron va viatjar a Biarritz per fer d’amfitrió de la cimera del G7. Un dia abans, el ministre d’Exteriors iranià, Mohammad Javad Zarif, havia viatjat a París, i els diplomàtics de Macron es van esforçar desesperadament per salvar l’acord nuclear que Donald Trump havia estripat l’any anterior.
A l’avió, segons s’explica, a Macron se li va ocórrer portar Zarif a Biarritz per reunir-lo amb Trump. El ministre d’Exteriors, Jean-Yves Le Drian, va rebre l’encàrrec de convèncer Zarif. Per preparar Trump per a aquella jugada, Macron va interceptar-lo a Biarritz al vestíbul de l’hotel i va segrestar el president nord-americà, davant la sorpresa dels agents de seguretat, per anar a dinar plegats.
Malgrat tot, no es va produir la trobada entre tots dos, ja que el ministre iranià hauria necessitat el consentiment de Teheran. Però Macron no va desistir. Poc després, va tornar a intentar asseure els dos països arxienemics a la mateixa taula, aquesta vegada a Nova York, arran d’una sessió de l’assemblea general de l’ONU. L’aleshores president iranià, Hassan Rouhani, era a la ciutat, i Trump també. Macron va trucar a Rouhani a la seva suite, però aquest no li va agafar el telèfon. “Doncs trucaré a la porta de la seva habitació”, va dir Macron al ministre d’Exteriors, segons descriu la periodista de Le Figaro Isabelle Lasserre en el seu nou llibre sobre la política exterior de Macron. “Ets boig, però si ara deu anar amb pijama”, va contestar suposadament Le Drian. Macron va trucar igualment a la porta i va parlar amb Rouhani. Aquest, però, es va remetre novament als dubtes de Teheran: la trobada no va tenir lloc.
“Macron fa política exterior seguint la fórmula ‘Whatever works’ ([fer] ‘el que funcioni’)”, diu Lasserre. “Li és igual que allò sigui pertinent o no en el món diplomàtic. Per a ell, l’alteració dels patrons establerts és un leitmotiv, també en l’àmbit internacional”.
El president parteix de la base que es pot influir el curs dels esdeveniments, diu Clément Beaune. “D’això en diu l’optimisme de la voluntat”.
L’agost del 2020, Macron va visitar Beirut després que una explosió al port de la capital libanesa reduís a cendres barris sencers. Un cop més, va intentar resoldre una crisi individualment. Enmig d’aquell paisatge de runes i cendra, va prometre grans ajuts financers, però els va vincular a una reestructuració de la classe política del país. Aquella mateixa tarda, va dir, parlaria amb els responsables i els exigiria reformes.
Ningú sabia què autoritzava el president de l’antiga potència colonial a fer aquella reclamació ni què qualificava Macron per prescriure reformes al país. Però allò no va impedir-li intentar-ho. Whatever works.
“Evidentment, va ser ingenu per part seva creure que només calia parlar amb tots els responsables i que ells acceptarien fer reformes”, diu Lasserre. “I què? Ell es diu a si mateix que això a vegades funciona i a vegades no”. Fa sis setmanes semblava que els intents de Macron de crear una defensa europea conjunta en bona mesura havien fracassat. “Però ara, en vista de la guerra a Ucraïna, la situació és totalment diferent”.
Falta només un dia per a la primera volta de les eleccions. Ara un terç dels francesos ja afirmen que la campanya electoral no els interessa. Els experts en demoscòpia preveuen un nou rècord en l’abstenció: entre un 30% i un 35% dels electors podrien no anar a votar. Per a la democràcia, això és una xifra devastadora. I un altre terç dels electors, segons les enquestes, votaran els dos populistes de dretes, Marine Le Pen i Éric Zemmour.
Les últimes enquestes preveuen que en una hipotètica segona volta Marine Le Pen obtindria unes resultats molt millors que el 2017: tan sols cinc punts percentuals la separen de Macron. Des de Jacques Chirac, ni un sol cap d’Estat francès ha aconseguit un segon mandat, Macron seria el primer que ho aconsegueix en els últims quinze anys. Ara bé, en cas que guanyés, després hauria de convèncer tots els ciutadans que no el volien. I també aquells que ni tan sols hauran anat a votar.