Si bé només es tracta d’un esborrany –que, teòricament, es presentarà a la reunió del Consell de Ministres de dimarts vinent–, la proposta de nova llei espanyola sobre l’avortament ha ja generat debats a dreta i esquerra, com sempre passa en aquesta mena de temàtiques.
Sorprèn tanta polèmica perquè, després de llegir-ne les informacions aparegudes als mitjans de comunicació, em demano qui pot, veritablement, posicionar-se en contra de la majoria dels preceptes del text, com ara les baixes mèdiques de tres a cinc dies per menstruacions doloroses o l’avortament lliure a partir dels 16 anys sense necessitat d’autorització paterna. És obvi que si un metge considera que no estem en condicions de treballar, hem de tenir tot el dret del món de rebre una baixa laboral. Crec que això, almenys de manera teòrica, no ho discuteix pràcticament ningú a casa nostra. De fet, si un metge ens considera “no aptes” per a l’activitat laboral, no hauria d’importar a ningú –llevat del metge i el pacient– si el motiu de la baixa laboral són dolors menstruals o una grip primaveral. En tot cas, l’únic neguit que podria generar el nou text legal és que, com a societat, ens passem de rosca: ens n’anem tant a l’altra banda que acabem “normalitzant” els dolors menstruals cíclicament crònics. És a dir, que passem de menystenir i invisibilitzar la salut menstrual femenina, a considerar del tot “natural” que un individu no estigui en condicions de treballar de tres a cinc dies cada mes de l’any.
Sorprèn, això sí, que ara que es debat sobre el dret de tenir una baixa laboral per causa de dolors menstruals, no es consideri del tot escaient de posar també sobre la taula l’aberració que significa que empreses privades de “salut laboral” puguin contradir una prescripció mèdica feta per un professional de la sanitat pública del nostre país –és a dir, un “funcionari”, un treballador públic!–, com passa massa habitualment. Em refereixo, esclar, als “controls” mèdics alternatius que tenen dret d’exigir les empreses als treballadors que han rebut una baixa mèdica del sistema de salut pública, a través de mútues de treball i similars a qui estem obligats a exposar-los i exhibir-los la nostra salut si no volem que ens decretin l’alta immediata. A ningú no l’escandalitza, això?
També sorprèn que hi hagi qui pugui arribar a considerar que, si una menor es queda embarassada i no vol ser mare, sigui millor –més just? més ètic?– d’obligar-la a parir la criatura perquè els seus pares així ho desitgen, que no pas d’aturar la gestació en contra de la voluntat progenitora. De fet, aquí el dubte que realment em ve és si és lògic o raonable d’establir el topall dels setze anys. Per què setze anys? Imaginem una noia de quinze, catorze, tretze o els anys que sigui, que ja disposi de l’aparell reproductor a ple rendiment, i que, pel motiu que sigui, un dia queda encinta. La noia pot considerar que aquella fecundació ha estat un error i posar-hi remei. Com que no tindrà encara els setze anys que preveu l’esborrany de la nova llei, dependrà de l’autorització paterna. Segur que aquest és el camí?
I, finalment, el que també sorprèn del tot, és que una llei que semblava voler ser i fer un pas decisiu cap a la llibertat individual i els drets de la dona en matèria reproductiva, de cop i volta, com si es tractés del riu Aude al seu pas pel nord de Carcassona –quan tot d’una decideix tombar cap a la dreta i anar a desembocar al Mediterrani, en comptes de virar cap a l’Atlàntic, com fan els seus rius paral·lels a l’oest…–, quan arriba la qüestió de tractar la gestació subrogada, el retrocés que ofereix l’esborrany de llei és sense pal·liatius. El nou text considera els ventres de lloguer una forma de “violència contra la dona”, i, entre d’altres perles, convida els tribunals espanyols a perseguir les parelles de ciutadans espanyols que optin per trobar ventres de lloguer a l’estranger. Com diantre pot ser que la mateixa persona que pensa, considera o escriu que una noia de setze anys és prou “adulta” per ser lliure i decidir si vol avortar o no –cosa que ja hem dit que hi estem molt a favor–, després pugui concloure que una dona de vint-i-sis no és prou madura ni ha de tenir el dret i llibertat de decidir per ella mateixa si vol quedar-se embarassada i donar la criatura a una altra persona, a canvi –o no– d’una recompensa econòmica?
Sorprèn. O no sorprèn tant…
