Del catàleg de coses absurdes que s’han sentit des que governa el Botànic, i és ben dens, la més ridícula potser siga aquella que alerta del risc que un premi Nobel no puga treballar al País Valencià per culpa de l’anomenat “requisit lingüístic”. O que el millor metge del món de qualsevol especialitat, si entrara el vigor aquesta mesura, tampoc no podria operar a La Fe o l’Hospital General d’Alacant. Maleïdes ces trencades!
El fet cert és que, al si del Consell, les posicions també són bastant divergents. Quan després del seu camí tan llarg per fi va aprovar-se la llei de funció pública, ara fa un any, els grups de l’oposició van escandalitzar-se de valent, si fa no fa com si el territori valencià haguera declarat non grats tots els premis Nobel de la història. Semblava que els hagueren dit “go home”, manllevant les dues paraules que el director general de Comerç va dedicar als representants de l’empresa Intu que pretenien executar un macrocomplex comercial a Paterna.
En realitat, amb aquest tema, el Botànic va actuar com els equips de futbol modestos que amb prou feines són capaços de defensar-se i opten, en la majoria dels casos, per llançar pilotades cap amunt sense massa criteri. En aquest cas, la pilotada cap endavant consistia en l’elaboració d’un reglament d’usos que emanaria d’una comissió negociadora amb representants per les conselleries de Presidència i Justícia –en mans del PSPV-PSOE– i Educació –de Compromís– i les resolucions de la qual també passarien pel sedàs de la direcció general de Política Lingüística.
Ara que ha transcorregut prou temps i que la pilota torna a estar a l’àrea menuda, ara que torna a haver una jugada perillosa que pot acabar en gol, s’està produint una batussa que recorda les dels anys vuitanta als camps enfangats de Gijón o Sant Sebastià. Els càrrecs socialistes i de Compromís pugnen per una capacitació menys exigent o més, respectivament.
Els primers, tal com explicava aquesta setmana Moisés Pérez en un article carregat de molta informació, defensen un nivell B per al conjunt d’aspirants a ocupar una plaça de funcionari. Un nivell B, per fer-ho més senzill, és el que pot acreditar-se en haver completat els dos cursos de batxillerat, habitualment a l’edat de 18 anys. Una capacitació light que el PSPV estaria disposat a incrementar, si de cas, en les places dels cossos i escales funcionarials A1 i A2: en alguns d’aquests casos, diuen, es podria “considerar la conveniència d’elevar a un nivell C1 en la catalogació de places concretes que així ho exigisquen”.
De la seua banda, els valencianistes de Compromís tenen clar que els treballadors públics de rang A1 i A2 han de poder garantir, com a mínim, uns coneixements equivalents al grau C1 que els negociadors del PSPV només contemplen en casos molt definits. Per fer-ho més senzill de nou, aquest nivell pot acreditar-se amb una nota superior al 7 en les proves proves d’accés a la universitat (PAU) i un examen oral addicional de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (JQCV). A més, la delegació de Compromís acceptaria una moratòria de dos anys en què els aspirants a una plaça A1 o A2 podrien fer-se amb ella mostrant el nivell B2.
A Compromís entenen que a un auxiliar administratiu no se li ha d’exigir el mateix nivell de domini de la llengua que a un alt funcionari qualificat que accedeix a la plaça amb una titulació universitària. I tenen tota la raó. La capacitació lingüística, com tants d’altres, és un àmbit en què el País Valencià encara va a molta distància de Catalunya. Pel que fa a les Balears, el Govern multicolor presidit per la socialista Francina Armengol, en el poder des de 2015, ha recuperat el requisit, que ja no computa com el simple mèrit a què va reduir-lo el popular José Ramón Bauzà.
Després de set anys de Botànic, la capacitació lingüística continua a espentes i rodolons. Sense concreció, com es veia a venir ara fa un any i escaig, quan va arribar-se a un acord de mínims que equivalia a ajornar el problema. Amb la sensació que el punt d’encontre entre PSPV i Compromís, entre la consellera Gabriela Bravo i el conseller Vicent Marzà, era complicat de trobar. I amb una oposició feliç de la topada, perquè té la sensació que és un win win: d’una banda, poden repetir fins l’extenuació allò dels Nobel i els metges que no podran venir, i de l’altra, fan seua la dita aquella de “qui dia passa, any empeny”. Perquè, en efecte, el Botànic ha entrat en l’últim any de legislatura (l’últim de la seua vida?) sense els deures fets. I ja n’acumulen set cursos.
“El PPCV, ara mateix, tindria problemes seriosos per tal de justificar la seua negativa una capacitació lingüística valenciana idèntica a la gallega”
És curiós, perquè als socialistes, en aquest tema, el PP els l’ha posada en safata. Ja fa anys que Galícia, primerament amb Manuel Fraga i ara amb Alberto Núñez Feijóo, compta un requisit més exigent que no el País Valencià. I costa de pair que un territori governat pels populars dispose d’una legislació més ambiciosa que no els valencians després de set anys amb el PSPV, Compromís i Unides Podem en la Generalitat.
Ara que Feijóo es refereix sense embuts a la “nacionalitat catalana” (un terme netament constitucional que a Ciutadans els sembla separatista), ara que el PPCV tindria problemes seriosos per tal de justificar la seua negativa una capacitació lingüística valenciana idèntica a la gallega, al PSPV n’hi ha que continuen posant-hi pals a les rodes.
“Circumscriure l’aptitud lingüística a un nivell de llengua que ni tan sols no es correspon a l’antic grau mitjà de la JQCV és directament una burla”
Potser també temen que els premis Nobel no podran impartir classe a la UJI o la UPV, i que els millors cirurgians de Houston, delerosos de traslladar-se a un hospital valencià com deuen estar, tampoc no podran fer-ho a Alcoi o Gandia per les seues habilitats lingüístiques limitades. Circumscriure l’aptitud lingüística a un nivell de llengua que ni tan sols no es correspon a l’antic grau mitjà de la JQCV és directament una burla.
I la burla, ja fa prou temps que dura. Les dues llengües oficials de què parla l’Estatut (aprovat en 1982 i reformat en 2006) han quedat reduïdes, a la pràctica, a una llengua oficial i una altra que no ha deixat de considerar-se menor. Inferior. Que a punt de completar el primer quart de segle XXI, quan tot just es complirà el 50 aniversari de la mort del dictador, un funcionari valencià puga ser-ho sense superar una prova mínimament exigent de la que l’Estatut reconeix com “llengua pròpia” del país, diu molt de com és el país.
Un fet tan elemental, que en 2016 va reunir el consens dels sindicats (per bé que la UGT ha canviat tant de parer com un penell), ha acabat endarrerint-se d’una manera tal que amenaça de veure la llum (amb alguna possible moratòria afegida, per si no hi havia prou) a pocs mesos dels comicis. Quan l’adveniment d’un govern PP-Vox sembla més factible i els riscos per a la llengua, més elevats.
I és que convé tenir-ho en compte: si la ultradreta arriba a la Generalitat Valenciana, serà el primer territori bilingüe, potser l’únic i tot (a Catalunya, Navarra, Galícia, el País Basc i fins i tot a Balears, ho tenen molt més difícil), on podran desenvolupar les seues polítiques involutives en la matèria. Perquè, de tant de refusar la pilota cap amunt, com els defenses expeditius, potser ens hem oblidat del minut i resultat del partit.
