Durant les darreres dècades, cada cop amb més freqüència, s’ha posat molt de moda que les bandes i músics d’arreu del món, durant els concerts, emprin seqüències prèviament pregravades en estudi, que llancen per tal de fer més “complet” l’espectacle (sic). Aquestes seqüències enllaunades poden ser des d’uns senzills elements de percussió, que enriqueixen el ritmes de la peça, fins a guitarres, línies de baix, instruments de vent, teclats i pianos diversos, violins i d’altres instruments de corda –que no se com no veuen que ho deixen tot ben “démodé”, per ser benèvol–, i, fins i tot, cors i veus.
Si bé temps enrere ja hi havia músics i artistes que optaven per fer ús d’elements pregravats o programats –per exemple, les mítiques caixes de ritmes, especialment presents als 80 o 90–, és del tot innegable que l’extensió d’aquest recurs a tots els instruments d’una formació i a gairebé tot el repertori d’un concert és un fenomen força recent, almenys d’una perspectiva històrica. De fet, en aquests moments, pel que em consta, aquest recurs ha arribat fins i tot al control de “llums”, que en molts dels espectacles d’avui ja va completament com un “pilot automàtic”, de manera que el tècnic de llums pràcticament se’n podria anar a fotre’s gintònics mentre la música va sonant.
Parlant-ne amb diversos músics “domèstics” que també han decidit fer el pas i abraçar aquesta nova tendència, és curiós que tots fan un discurs molt semblant. “Fem servir seqüències pregravades perquè és l’única manera de poder competir amb els noms internacionals”. Es refereixen, és clar, a productes industrials de masses, que allà on van venen milers d’entrades com qui beu un got d’aigua, i que el que proposen artísticament, en general, és lluny de poder-se considerar un “concert de música”. Es tracta, més aviat, de shows molt respectables des del punt de vista de l’entreteniment –que és, sens dubte, un servei social molt necessari, tenint en compte com va el món, però en cap cas una proposta que parteixi de l’art, entenent que l’art, perquè ho sigui de debò, ha de ser incòmode per definició–, espectacles de teatre i dansa –adesiara o sovint força vulgars, val a dir– amb música de fons, com si fos un musical d’aquests que no he entès mai què diantre hi troba d’interessant el personal.
La primera reflexió que, com a artista i com a país, em sembla que caldria fer és que és del tot absurd de pretendre de competir amb Rosalías de torn a través de la tecnologia, com també és balder de mirar de compensar la manca de recursos materials i pressupost de les bandes d’aquí –víctimes, sens dubte, d’un ecosistema cultural que les condemna, en el millor dels casos, a viure de festivals i festes majors d’estiu– amb res que no sigui el talent, l’actitud, l’enginy, la creativitat i la qualitat tècnica. És com voler disputar a Hollywood la seva potència, a còpia de crear productes “postissos” que intentin fer veure que són grans produccions però que en realitat se’n capta la trampa a la primera i, per tant, el ridícul encara és més gran. L’única via és fer propostes de manufactura pròpia, artesanes, que el que continguin sigui precisament allò que Hollywood no pot oferir. Tota la resta em sembla un trist “quiero y no puedo”, que, molt em temo, en molts casos deu ser més producte de la pressió de les productores i managements dels artistes del país, per la dèria de fer quartos “quoi qu’il en coûte”, que no pas voluntat real dels mateixos músics.
La segona reflexió és que l’ús d’aquestes seqüències no és “gratuït”, sinó que comporta haver de pagar un peatge que, com a espectador, em sembla caríssim. Tan aviat com una cançó conté seqüències, s’ha d’interpretar sempre igual allà on es vagi, perquè és l’única manera que les seqüències entrin on toca. El tempo, el nombre de compassos, l’estructura interna, tot queda congelat i idèntic per sempre més que hi hagin aquelles seqüències. La conseqüència directa d’això és que el “concert” deixa de ser “música en viu”, perquè, d’entrada, els músics no tenen cap mena de marge de maniobra i, per exemple, no poden empapar-se de l’ambient del lloc i del públic, i, doncs, deixar ni que sigui entreoberta la porta de l’espontaneïtat, que és l’essència del directe. Tots els concerts sonaran sempre igual. És clar, això també fa que el músic no es pugui equivocar en cap cas, perquè tot ha d’anar en punt. No pot fallar res, i, si falla, si per aquelles coses algun músic o cantant es creua, el caos és imminent. Però la realitat és que “l’error del directe” és, precisament, una de les gràcies, un dels elements que diferencia l’humà de la màquina. De fet, el que fa més gran un músic, un grup, una banda o fins i tot una orquestra, és que siguin éssers humans i, per tant, que si de tant en tant cometen errors durant l’espectacle, tinguin l’habilitat de transformar l’error en genialitat, aquell toc de màgia, aquell sorpresa d’esperit que ningú no sap ni d’on ha sortit i que fa que de cop la banda es posi d’acord per recuperar el fil.
El que em sembla més interessant del fenomen és que és una metàfora perfecta dels temps que vivim. Té gràcia que ara que, en d’altres terrenys com en el de la gastronomia, es reivindica tant i tant la proximitat, la cocció lenta, la cuina d’autor no industrialitzada, l’orgànic davant els aliments processats, etc., sembla que en el món de la música la tendència sigui del tot la contrària. En una altra època, això de llançar música pregravada és el que, mutatis mutandis, ja feien artistes com la mateixa Madonna, però aleshores ho anomenàvem playback, i, qui més qui menys, ho criticava i ho considerava un recurs barat, propi d’algú a qui li manca talent. Sens dubte, per a mi llançar música pregravada continua essent playback, és el mateix que fa el pobre guitarrista del passadís del metro, que fa veure que és un virtuós amb una base de música per sota. D’acord que, com tot, és la dosi el que fa el verí i que no es tracta de tenir posicionaments talibans. De tant en tant, una seqüència no fa mal a ningú. Però, companys, perquè ens entenguem, la diferència entre un concert de música en viu i un espectacle de música seqüenciada, és la mateixa que hi ha entre fotre un clau o mirar porno. S’entén, ara?
