La setmana passada, el conseller de Cultura a l’exili i diputat al Parlament, Lluís Puig, va ser novament assenyalat per la justícia espanyola. Concretament, i a propòsit del cas Sixena, el jutge del tribunal penal número 1 d’Osca va oferir la possibilitat a la Fiscalia i a l’acusació popular de demanar que Puig fora detingut a Bèlgica per declarar presencialment al judici. El representant legal de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena no va deixar escapar l’oportunitat i es va posicionar a favor de la detenció, fet que l’advocat va aprofitar per titllar Lluís Puig com a “pròfug”. Que Lluís Puig no seria sotmès a un judici just a l’Estat espanyol és una realitat que saben, fins i tot, es mateixos tribunals, que no només tenen la intenció d’empresonar-lo. Jaume Alonso-Cuevillas, advocat del conseller a l’exili, ja va fer públic que aquest intent no serà possible perquè la pena de què s’acusa Puig no comportaria presó.
No és la primera vegada que des de l’Aragó s’evidencien actituds hostils contra qualsevol aspecte relacionat amb Catalunya. I no només quan hi ha un afer relacionat amb l’independentisme o el nacionalisme català: només cal recordar el president d’aquesta comunitat, Javier Lambán, quan va elogiar l’escriptor Eduardo Mendoza perquè, deia, “com quasi tots els grans autors catalans, escriu en espanyol”. I hi ha tota una sèrie d’actuacions i d’actituds sistemàtiques que, malauradament, han convertit les institucions de l’Aragó en un altaveu hostil contra Catalunya quan, per motius històrics, culturals, comercials i geogràfics, hauria de ser un gran aliat del Principat i de la resta de territoris de parla catalana.
Lluny de forjar aquesta aliança imprescindible, l’Aragó s’ha dedicat –insistim, des de les institucions– a distanciar-se dels Països Catalans fent cas d’un nacionalisme espanyol visceralment anticatalanista. Marcel·lí Iglesias, president entre 1999 i 2011 –amb el PSOE– i natural de la Franja de Ponent, ja es va aliar amb la ministra i comissària europea Loyola de Palacio (PP) quan va apostar per l’anomenada Travessia Central del Pirineu, un projecte que pretenia connectar la geografia espanyola amb Europa a través del centre peninsular, perjudicant així l’eix mediterrani defensat per Europa que tenia la mateixa finalitat, però vertebrant aquesta connexió a través de punts del litoral entre els quals hi havia el País Valencià i Catalunya. Abans, Iglesias havia donat suport a aquest últim projecte amb la integració de l’Aragó a l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, de què també formaven part Balears i Catalunya –i avui integrada per aquests dos territoris, per Occitània i per la Catalunya Nord i amb l’absència, tan voluntària com incomprensible, d’aragonesos i valencians.
Altres afers més mediàtics, com el litigi per les obres de Sixena, han servit també perquè les institucions aragoneses agiten l’anticatalanisme després d’haver segregat, de manera del tot intencionada, la Franja del seu àmbit religiós històric. “La nova diòcesi ens donarà la tranquil·litat de no sentir-nos pressionats per una cultura aliena a la nostra: Lleida, per la seua progressiva i radical catalanització, ha deixat de ser casa comuna”, es llegia en un fulletó repartit a l’església de Montsó l’any 1995 amb arguments gens relacionats amb la religió. Les obres d’art rescatades als anys trenta per polítics catalans temorosos que foren destruïdes en el context de la guerra han estat l’eix d’una campanya de desprestigi contra Catalunya que els tribunals han tornat a decidir d’una manera bastant previsible, amb els exconsellers Lluís Puig i Santi Vila judicialitzats i amb les obres tretes dels museus catalans que les van custodiar.
L’últim exemple d’aquest comportament hostil és el de la preparació dels Jocs d’Hivern entre Catalunya i l’Aragó, que Lambán ha rebutjat tot i haver signat acords prèviament. Les raons tornen a ser les de sempre: una voluntat de mostrar distància amb Catalunya que impossibilita qualsevol acció conjunta.
L’Aragó persisteix en aquest comportament que no beneficia en absolut el seu territori ni tampoc els que hi ha al seu voltant. No és la primera vegada que es prioritza la lògica del nacionalisme espanyol a la de la prosperitat territorial. Però no per això aquesta actitud deixa de ser decebedora.
