Eren poc més de les set de la vesprada del 25 de novembre de 2003 quan al saló de cristal de l’Ajuntament de València va córrer la veu. L’equip capitanejat per Rita Barberà havia convocat els mitjans de comunicació, la classe econòmica i el sumsum corda. Aquella vesprada, el president de la Societat Nàutica de Ginebra havia de fer públic el nom de la ciutat que, el 2007, acolliria la 32ena edició de la Copa de l’Amèrica. Al centre de la sala, un joveníssim Francisco Camps agafava per les mans Rita Barberà. L’alcaldessa duia un vestit amb el seu color talismà: el roig. A l’esquerra del Molt Honorable, l’aleshores conseller Esteban González Pons, mirava la pantalla. Fins i tot el líder de l’oposició, Rafael Rubio (avui imputat per un cas de presumpta corrupció urbanística) restava expectant. I aleshores. Pierre-Yves Fimernich va pronunciar el nom: València seria la pròxima ciutat a acollir l’esdeveniment esportiu. Aplaudiments, crits, llàgrimes i entusiasme generalitzat. «Avui és un dia per a la història», asseverava l’alcaldessa.
D’aquell dia han passat dinou anys i ara no és València qui s’amara de l’entusiasme nàutic, sinó Barcelona. A principis de la setmana passada es feia oficial, després de dies de rumors cada volta més consistents, que la capital catalana serà la seu de la trenta-setena edició de la Copa de l’Amèrica, una competició amb més de 150 anys d’història. «La Copa de l’Amèrica és una oportunitat excel·lent per projectar Catalunya i la seva capital al món», afirmava Pere Aragonés dimarts passat des de la terrassa del World Trade Center del port de Barcelona, mentre les autoritat i l’equip guanyador de la darrera edició -l’Emirates Team New Zealand- es treien la instantània de rigor. «El ciutadania es bolcarà a fer que aquesta no sigui una edició qualsevol, sinó la millor possible», afirmava, un punt triomfalista, l’alcaldessa Ada Colau. «És una mostra del que podem aconseguir apuntant amunt i navegant plegats», escrivia l’endemà el primer tinent d’alcalde Jaume Collboni a les pàgines de La Vanguardia.
Com en el seu dia va passar a València, els representants públics replicaven amb entusiasme les projeccions dels promotors per justificar la inversió. 1.000 milions d’euros de retorn econòmic i 940 milions de potencials espectadors per a un esdeveniment que es considerat la Formula 1 del món de la vela. Aquestes són les xifres que, segons les administracions catalanes, justifiquen la inversió público-privada que s’haurà de fer perquè la competició amarre al port de Barcelona. En total, seran 70 milions d’euros, segons avançava dimecres La Vanguardia. D’aquests, 10 seran aportats per l’Ajuntament; 25, per un pool d’empreses; 5 per Turisme de Barcelona (dels quals 3 corresponen a la Diputació) i 30 la Generalitat de Catalunya, a l’espera de saber si d’aquests 30, l’Estat entoma una part de la càrrega.
El desembutxacament públic-privat satisfà els organitzadors de la Copa de l’Amèrica, que en els últimes setmanes havien desfullat la margarida. Màlaga, Cork (Irlanda) i Iedda (Aràbia Saudita) estaven en la subhasta, de la què ja fa més d’un mes es va despenjar València. També havia renunciat a la cursa Aukland, la darrera seu de la competició. La ciutat neozelandesa acollí la trenta-sisena edició el març de 2021 i no en guarda bon record. Les pèrdues registrades en aquesta edició van ser de 156 milions de dòlars, segons un informe l’Ajuntament d’Auckland. En concret, per cada dòlar públic invertit, se’n van recuperar 48 cèntims. Les xifres finals contrasten amb les previsions fetes el 2017 per Ministeri de Negocis, Innovació i Treball de Nova Zelanda. Aquest organismes públic va quantificar, aleshores, que per cada euro públic invertit, retornaria a l’economia neozelandesa entre 1 i 1,14 euros. La pandèmia, en tot cas, explicaria una part dels resultats
Aigua passada molí no en mou
València ja va renunciar el mes passat a acollir l’esdeveniment. Els 80 milions que exigien els organitzadors (30 milions de cànon i 50 de despeses d’organització) eren una quantitat excessiva a parer tant de l’Ajuntament com de la Generalitat. En realitat només el Reial Club Nàutic de València havia maniobrat perquè la capital valenciana repetira l’experiència de 2007 i 2010 (en fou seu consecutiva). El suport institucional, però, era feble. D’una banda, pel cost econòmic, però també, i sobretot per la càrrega simbòlica que acompanyava una decisió d’aquest tipus.
Al capdavall l’elecció de València com a seu de la Copa de l’Amèrica, el novembre de 2003, fou l’inici d’una borratxera de grans esdeveniment. “Posar València en el mapa» fou un dels objectius estratègics del PP i, també, una de les màximes discursives que van apuntalar la seua hegemonia electoral. Fou, aquella, l’època dels canapès a cor que vols, les festes de Louis Vuitton al Mercat Central i les catifes roges a Bernie Ecclestone. Era la València superlativa, del glamur i la internacionalització. La València desgreugada, després d’any d’abandonament per part de l’Estat. El govern de Zapatero, no es pot perdre de vista, es pujà al carro del triomfalisme.
Des del punt de vista simbòlic, però, ni el govern del Botànic ni el del Rialto tenien interès a lligar els temps actuals amb aquells altres. És significatiu, de fet, que només Partit Popular i Ciutadans s’han lamentat aquests dies per haver deixat passar el tren de la competició nàutica. També l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), comandada per Juan Roig, s’ha unit al plany, per bé que els prohoms empresarials no van moure fitxa quan se’ls suggerí que -com ha passat finalment a Barcelona- contribuïren a pagar el cànon per acollir aquest gran esdeveniment.
Un pou sense fons
«No entenc massa bé que fa Barcelona involucrant-se en la Copa de l’Amèrica. I encara entenc menys l’entusiasme dels responsables polítics. M’hi faig creus», explica a EL TEMPS un valencià que en l’actualitat té responsabilitats públiques però que ha treballat durant dècades en les institucions catalanes i coneix bé la idiosincràsia d’ambdós territoris. Perquè a València, en general, el record que es guarda de la Copa de l’Amèrica no es correspon amb l’entusiasme mostrat per les autoritats catalanes. L’esdeveniment esportiu, és cert, no va generar casos de corrupció i va promocionar el nom de la ciutat, però va deixar una factura molt onerosa per a les arques públiques. L’esdeveniment va servir per regenerar la façana marítima però va esdevindre també un pou sense fons. El Consorci Valencia 2007, organisme públic participat per Generalitat, Ajuntament i Govern amb l’objectiu de preparar la façana marítima per a la 32ena edició de la Copa de l’Amèrica, arrossegava, a data de 2019, un deute de 454 milions d’euros, a causa de les quotes impagades d’un prèstec de l’ICO subscrit el 2005 per valor de 319, 6 milions d’euros. L’escassetat d’ingressos generats per l’explotació de la infraestructura va provocar que el Consorci incomplira els seus compromisos financers, circumstància que va incrementar, progressivament, el volum del deute contret.
Finalment, i després de moltes negociacions, el govern d’Espanya va assumir la part principal del deute. De resultes d’això, van restar per pagar 12 milions per part de l’Ajuntament; 24 per part de la Generalitat; i altres 24 per part del govern espanyol, d’una pòlissa de 60 milions d’euros. Aquest any és previst que totes tres administracions salden definitivament el deute. És a dir, hauran calgut més de 15 anys per pagar la factura de l’esdeveniment i l’adequació de la façana marítima que hi duia aparellada. «El problema de la Copa de l’Amèrica va ser que es va dissenyar com un gran esdeveniment sense un projecte en el mitjà termini», assegura Borja Sanjuan, actual regidor d’hisenda de l’Ajuntament de València. Els pressupostos d’enguany consignen, de fet, 6,1 milions d’euros per llevar-se definitivament el llasta del deute.
“Probablement València necessitava una Copa de l’Amèrica el 2007 molt més que Barcelona la necessita el 2022”, afegeix Ramon Marrades. Economista urbà, Marrades va ser entre 2016 i 2020 director estratègic del Consorci València 2007. A ell -i a l’equip encapçalat per Vicent Llorens- li va correspondre redefinir i omplir de contingut una façana marítima la fisonomia de la qual mutà per a la Copa de l’Amèrica però per a la qual no s’havia pensat “el dia després”. Uns anys abans, Juan Roig havia tirat un cable a l’administració i havia mostrat interès per situar allí Lanzadera, la seua companyia d’acompanyament de start ups, i l’escola de negocis EDEM. No hi havia, però, un pla definit per a tot el conjunt, a pesar del llast econòmic que carregava.
Garbellar aigua
“Si el que es vol a Barcelona és fomentar la innovació nàutica i la nàutica popular, cal tenir-ho clar i planificar-ho des del principi. S'ha de gestionar per deixar un llegat que siga durador”, adverteix Marrades, qui va treballar per obrir l’espai de la Marina a la ciutadania. L’actual director de la xarxa de ciutats Placemaking Europe, desconfia de les raons adduïdes pels responsables públics catalans per justificar l’aposta per ser seu de la Copa de l’Amèrica del 2024. “Justificar l'elecció de Barcelona pels teleespectadors de tot el món, no té cap sentit quan la marca Barcelona ja és coneguda a tot arreu. Des del meu punt de vista no és un argument sòlid. A Barcelona no li calen ni més turistes ni més projecció internacional”, adverteix.
D’un parer molt semblant és Ernest Cañada, investigador del turisme des d’una perspectiva crítica. El seu discurs desentona respecte de l’entusiasme generalitzat que, la majoria de mitjans catalans, han manifestats la darrera setmana en relació a aquesta fita. “Estem perplexos de comprovar que tornem al mantra de sempre. Barcelona és una ciutat amb un problema de turistització molt greu. I a pesar que això està abastament demostrat i reconegut per les autoritats públiques, tornem a apostar per la promoció turística. En lloc d’aprofitar la pandèmia per transformar el model, el que fem és reblar el clau”, lamenta Cañadas, que és membre d’Alba Sud.
Les protestes al barri de la Barceloneta, de fet, havien estat recurrents des de 2014, quan el malestar per la proliferació de pisos turístics, la gentrificació, el canvi del teixit comercial i l’expulsió del veïnat va desencadenar concentracions i mostres públiques de rebuig cap als turistes. La gestió d’Ada Colau, s’havia caracteritzat, a més, per l’intent d’aturar la massificació turística a través de moratòries hoteleres, suspensions de llicències per a pisos turístics... “No té sentit destinar 10 milions d’euros a pagar un cànon per realitzar una activitat privada quan els barris afectats tenen problemes greus derivats de la massificació turística”, lamenta Ernest Cañada. L’anunci de l’arribada de la Copa de l’Amèrica, tanmateix, no ha trobat, de moment, gaire contestació entre el teixit associatiu i veïnal de la ciutat. “Cal un pla d'impactes negatius, és a dir, quina influència pot tenir sobre els barris de Barcelona i tractar d'anticipar-se als problemes. Cal plantejar plans de compensació”, aconsella Ramon Marrades.
La impressió és que la decisió de batallar per acollir la Copa de l’Amèrica obeeix a la intenció de voler contrarestar la imatge de decadència que, segons algunes veus, transmet la ciutat darrerament. De fet, és no poc significatiu que dimarts passat tant Pere Aragonés com Ada Colau feren molt d’èmfasi en els resultats que dona la feina conjunta i compartida. “Fa la sensació que, després de tot el maremàgnum que ha suposat el procés, se vol fer un esforç per transmetre la imatge al món de Barcelona com un lloc on es pot confiar”, exposa, com a hipòtesi, la font esmentada al principi d’aquest reportatge.
Són, en tot cas, realistes, les previsions d’impacte econòmic adduïdes per les autoritats públiques? És difícil de dir. En el cas de València, per exemple, un informe de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, dirigit per Joaquin Maudos, va quantificar en 2.724 milions d’euros l’impacte sobre el PIB valencià en el període des que es declarà la seu i la celebració de la primera edició dela Copa de l’Amèrica. L’expert en economia urbana i professor jubilat de la Universitat de València, Josep Sorribes, però, qüestiona aquestes quantificacions. “El que crec que ens hauríem de preguntar és: la celebració d’aquell esdeveniment ha tingut algun impacte en el nostre teixit productiu? Ha generat, per exemple, un clúster de la tecnologia nàutica? Fins on jo sé, no”, exposa Sorribes, qui no obstant reconeix el paper propiciador que la Copa de l’Amèrica va tenir en el redisseny de la façana marítima. “El problema dels grans esdeveniments és que són com una tempesta forta: deixen caure molta aigua però aquesta no es filtra al subsòl i no s’aplega als aqüífers, que és el que ens interessa en el mitjà i llarg termini”.
En tot cas, Barcelona juga amb un avantatge respecte de València. Així com a València estava quasi tot per fer des del punt de vista urbanístic, a Barcelona la gran transformació de la façana marítima ja es va fer amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Al contrari que a la capital valenciana, a Barcelona, els edificis de les seus dels equips competidors (cinc en total) ja existeixen. Segons Damià Calvet, president del port, es distribuiran a la Marina Barcelona92, el Barcelona Nautic Center, al les instal·lacions de la companyia Grimaldi i, dues més, al Port Vell, una on hi ha els antics cinemes Maremàgnum i una altra a l’Imax. L’adequació, en tot cas, correrà a costa de l’herari públic i les aportacions de les empreses privades. Quin serà el retorn econòmic? Només el temps ho dirà.