Fa feredat que “el Govern espanyol més progressista de la història” siga també el responsable d’haver trencat amb el compromís per l’autodeterminació del poble sahrauí. Ni s’entén ni es pot justificar, per bé que hi haja interessos econòmics, comercials i diplomàtics al darrere que, en termes estrictes de realpolitik, acreditarien la decisió de Pedro Sánchez.
Les relacions entre els governs marroquí i espanyol han donat un gir en els últims mesos. Després de l’episodi conflictiu per l’estada –per motius de salut– de Brahim Gali, líder del Front Polisario, a l’Estat espanyol, el Marroc va obrir fronteres per permetre l’arribada de migrants en territori estatal. Aquell fet va servir perquè Vox i el PP en responsabilitzaren el Govern estatal. Santiago Abascal, sense anar més lluny, va aconseguir viralitzar un tweet en què deia que “el Marroc està envaint Ceuta amb milers d’assaltants per la inacció covarda i criminal del Govern, que ha rendit la frontera sud”.
Aquells fets van servir, d’una banda, perquè el Govern espanyol s’acovardira davant el relat de l’extrema dreta i, alhora, perquè el dictador marroquí, el monarca Mohammed VI, ensenyara les cartes d’una possible reacció davant actituds que no s’adeqüen als seus interessos. En aquell moment, l’acollida de Gali va representar una traïció per al Marroc, que va reaccionar de manera instintiva, tal com reaccionen les dictadures quan un país tercer acull una persona que és perseguida per motius estrictament polítics.
Siga per por a la capacitat ofensiva del Marroc, siga per interessos econòmics o siga per qüestions de conveniència diplomàtica, el cert és que l’Estat espanyol ha preferit, a través del seu Govern, aliar-se amb un altre Estat que, per la seua trajectòria i pel seu present, no serà mai capaç de garantir una autonomia política al Sàhara. Encara més important: no és el Marroc qui ha de decidir, ni de bon tros, l’estatus polític d’aquest territori eternament colonitzat, perquè el Marroc és històricament contrari a qualsevol grau d’autonomia d’un dels seus territoris. És per això que l’ONU va instar la comunitat internacional, i més concretament l’Estat espanyol com a potència ex-colonitzadora, a garantir un referèndum d’autodeterminació en aquest territori per assolir la pau i l’estabilitat. L’Estat espanyol, compromès des de sempre amb aquest principi internacional –si més no de paraula–, ha decidit trencar-lo pel seu compte a canvi d’una “estabilitat”, en paraules de Pedro Sánchez, que mai no serà perpètua en un país amb un govern dictatorial i dèspota.
Lluny de rectificar, el Govern espanyol prepara una trobada diplomàtica de màxim nivell entre Mohammed VI i Pedro Sánchez, després d’haver cancel·lat la reunió prèvia entre els ministres d’Exteriors d’ambdós estats, i vol escenificar aquest acord vergonyant a còpia d’abandonar un poble, el del Sàhara, que sempre ha confiat en la intermediació i en la responsabilitat espanyola per garantir la seua llibertat. La decisió de Sánchez, que governa amb Unides Podem, és més pròpia d’un futur govern del PP i de Vox.
Malauradament, els darrers mesos s’ha vist com de falsa pot arribar a ser l’anomenada realpolitik quan Vladímir Putin, considerat durant dècades per Occident com un “mal menor” per dirigir un país eternament hostil, va decidir trencar amb els consensos i aprofitar les dependències econòmiques d’Occident cap a Rússia per iniciar una invasió contra Ucraïna que ni la Unió Europa ni l’OTAN no han sabut aturar. Pactar amb autòcrates és una jugada a prova de bombes, i Pedro Sánchez no sembla ser-ne conscient. Els sahrauís, desprotegits, en continuaran pagant les conseqüències.
