Ara, d’esquerres i liberals, contra el capital

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Casa nostra no és el país més democràtic del món. Els dèficits, de fet, són evidents. Pertànyer, contra la voluntat de molts, a una estructura rovellada, caduca i amarada d’autoritarisme com el Regne d’Espanya no ens ajuda, francament. Tot i així, tenim una societat civil viva i una cultura democràtica robusta. Natural en pobles com el nostre, avesats a lluitar per cada engruna de pa i pels drets.

D’un temps ençà hi ha una tradició política i econòmica, el liberalisme, que determinats joves i no tan joves vindiquen. N’hi ha de molts tipus, de liberals. Des de l’humanisme empeltat de valors d’amics com Joan Safont fins a corrents de pensament poc sensibles a la lluita contra la injustícia. A vegades, hi ha qui parla del liberalisme com si hagués viscut els darrers anys en una dictadura estalinista. Se’m fa estrany. Prenent en consideració, sobretot, que la ideologia d’Adam Smith és una de les bases —encara que conflueixi, en procés de síntesi, amb altres tradicions— de l’espai polític que ha governat Catalunya durant més temps des de l’any 1980. Si anem a l’àmbit econòmic, es fa evident que el neoliberalisme, amb més o menys agressivitat, ha impregnat les polítiques de la majoria dels executius autonòmics —si no de tots— arreu dels Països Catalans. Des de sempre.

Simpatitzo amb la idea que l’antiestatisme, ho sé ben cert com a illenc, és un dels puntals de la catalanitat. Als nostres països diversos, l’individu i la societat civil s’han hagut d’espavilar sempre amb un Estat a la contra. L’autogestió, en tots els sentits, està molt més arrelada que en altres països veïns. Això explicà Ferrer i Guàrdia i la CNT als anys 30. Però també tenim la xarxa cívica més forta del sud d’Europa. Avui. Malgrat la Troica i malgrat tot. I això no és poca cosa.

Tenim una societat liberal, no en el sentit que voldria Hayek, sinó en el que poua en el republicanisme federal o l’anarquisme. Aquest fet, especialment a Catalunya, ha transversalitzat totes les opcions i les expressions polítiques. En pocs indrets hi ha hagut comunistes tan heterodoxos com a casa nostra. En pocs indrets l’estatisme o el jacobinisme tenen un arrelament tan escàs. Fins i tot a territoris com les Illes Balears i Pitiüses, electoralment en mans de forces centralistes espanyoles durant dècades, poques idees deu haver-hi que generin manco adscripció que la idea d’Estat.

I tanmateix, això, aquest esperit llibertari, no té res a veure amb els receptaris neoliberals que molts voldrien que, encara, ens empasséssim. Per això considero que, en el país i el món que ens ha tocat viure, reclamar-se d’esquerres té més sentit que mai. Cada vegada més.

L’esperit llibertari i liberal català no té res a veure amb el neoliberalisme. Avui, reclamar-se d’esquerres té més sentit que mai. Cada vegada amb més intensitat.

L’esquerra, per a cadascú, representa una cosa diferent. Per a mi és una mixtura perfecta entre esperits diversos que es troben. És la idea on conviuen del Subcomandante Marcos a James Connolly; dels tupamaros al Bund jueu d’entreguerres; de Senghor o Fanon al poeta socialista portuguès Manuel Alegre; de Malcolm X a Olof Palme o les sufragistes; dels ecologistes llibertaris de Talaiot Corcat —que el 7 de juliol farà quaranta anys que ocuparen i salvaren l’illot de Sa Dragonera— al millor PCI. De la CUP als Comuns. De l’Esquerra Republicana més social a Compromís o a b. De la gent d’Escola Valenciana al GOB i als Sense Papers de Perpinyà. De Vicent Marzà a Antoni Noguera, Gerardo Pisarello, Dolors Sabater, Joan Tardà o Eulàlia Reguant. Ser d’esquerres és transitar, en ocasions, per contradiccions. Reforma, insurrecció i transformació sovint se solapen. Ser d’esquerres és tenir la certesa que encara que el capitalisme, talment un huracà, passi intentant arrasar-ho tot, cal mantenir l’esperança. L’esperança de posar fi a la misèria i al dolor causats per un sistema que no és el millor dels possibles i que ho ha demostrat amb escreix.

Tenc, també, una forma molt nostrada de definir-me d’esquerres. Rau a dir-me hereu, al mateix temps, de quatre palmesans il·lustres que convisqueren en els temps convulsos de la República i la guerra: Aurora Picornell, feminista i comunista del barri del Molinar;Emili Darder, batlle palmesà d’Esquerra Republicana Balear —la marca del mallorquinisme progressista d’abans de la guerra— i impulsor de la sanitat i l’escola públiques; Francesc de Sales Aguiló, científic humanista i activista de l’Associació per la Cultura de Mallorca —antecedent de l’Obra Cultural Balear—; i Ateu Martí, lliurepensador i maçó, primer mallorquí que va visitar la Unió Soviètica, promotor de la Lliga Laica de Mallorca i director de La Sotana Roja. Tres d’ells —Picornell, Darder i Martí— foren assassinats i vexats pels feixistes. Aguiló morí a l’exili, a Bogotà, a Colòmbia, somiant de tornar a la pàtria. A dones i homes com ells, em dec.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Trobat
Antoni Trobat

Periodista i historiador. Responsable de Relacions Internacionals al CIEMEN.