Més gin, David (o el meu liberalisme)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’altre dia l’admirat i estimat amic Amadeu Cuito m’ho confessava: “Vaig tenir dues sorts: tenir de professor Raymond Aron i que el meu pare m’obligués a espavilar-me quan vaig acabar els estudis, cosa que em va fer marxar als Estats Units”. Érem al magnífic menjador de casa seva, a Sant Gervasi, d’esquena al jardí sense temps que la seva obra literària ha convertit en un espai mític. Escuràvem els cafès, al bell mig d’una d’aquelles converses on l’Amadeu evoca episodis de la seva vida de parisenc i de la seva condició de refugiat català, fill i nét de l’exili, que escolto amb delit. Del “Maréchal, nous voilà!” a l’escola vichista de Perpinyà a la pugna intel·lectual entre Sartre i Camus a París -on molt aviat descobreix que no s’empassava el marxisme ni la propaganda del “Partit des 75.000 fusillés”- i, òbviament, a la descoberta d’Amèrica i el seu way of life. De les visites juvenils al Mas Pla a la reconciliació política a Saint-Martin-Le-Beau amb el vivíssim seductor Tarradellas, passant, per un reguitzell de personatges francesos i americans –com a desterrat, amb una natural propensió a l’amistat amb els jueus–, espanyols o catalans. Proustià eminent, Cuito té una relació més aviat literària amb la memòria i no és una persona que es recreï en la nostàlgia. La seva obra gira al voltant de la narració del record, car la literatura és l’única vida veritable, la que mereix ser viscuda, segons l’autor de La Réchérche.

L’Amadeu m’explica sovint que en tornar a Catalunya –un país per ell absolutament desconegut d’on n’havia sortit essent un nadó l’any 1936–, va connectar de seguida amb un altre jove inquiet que també era diferent als seus congèneres, Armand Carabén. A banda de fills únics, tots dos eren hereus de nissaga política –els Cuito-Hurtado, d’Acció Catalana, els Carabén, de la Lliga– i polititzats. Tots dos, descreguts en viu contrast amb una societat que anava del nacionalcatolicisme al posterior cristianomarxisme. Tots dos formats a l’estranger amb professors liberals: Carabén amb Wilhelm Röpke a Ginebra, Cuito amb el referit Aron a la Sorbona. Tots dos, per tant, liberals i tots dos, a més, pallaquistes, és a dir, socialdemòcrates en temps d’hegemonia comunista. Socialliberals, en diríem ara. “Posa’m més Gin, David” de Mishima, grup que lidera David Carabén evoca aquest món dels amics dels seus pares, Armand i Marjolijn (un petó), entre els quals hi havia, evidentment, el matrimoni Cuito, l’Amadeu i l’Anna (més petons). “Els debats eterns de la transició/Divorci, OTAN, avortament/ai si Pallach fos viu/Allò que deia Pla/On és Neskeens i la cançó”. M’és fàcil imaginar-me’ls. 

Cuito i Carabén eren autèntics liberals en l’accepció que deia Josep Maria de Sagarra quan es definia com “partidari acèrrim de la llibertat”. Irònics, crítics, antidogmàtics, antitrascendentals; profundament catalans i catalanistes i, evidentment, absolutament cosmopolites i moderns. Uns tipus que podien resumir la seva vida plena i intensa en el gaudi de l’autèntica llibertat d’esperit. M’agrada creure que el liberalisme –terme avui tabú, com abans ho van ser comunista o socialdemòcrata– és bàsicament aquest esperit de no celebrar res i celebrar-ho tot, de debatre tots els temes amb radicalitat, però sense perdre l’alegria ni prendre-s’ho tot massa seriosament. Aquesta idea tan ben retratada pel David, és l’essència del meu liberalisme. El meu liberalisme és aquesta radical llibertat d’esperit. Més gin, David. “Festa de perruquins/ulleres Groucho Marx/n'hi ha un que sap ballar claqué/crec que ha saltat l'agulla/«Posa'm més gin, David!»”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.