La cuina dels solters

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan vius sol, tan sols llegeixes dates de caducitat, diu una cançó de Sr. Chinarro. La lletra em ve al cap cada vegada que obro la nevera. Si no fos perquè emmagatzema cerveses, tendria una utilitat ben minsa, per a gran escàndol de les meves visites que —com ell, que s’hi aboca ara— asseguren no haver vist res semblant ni als pisos d’estudiants. “La tens més neta que la d’un apartament d’Airbnb!”, exclama. Per ventura perquè ja devia intuir que en aquest aspecte sóc un desastre, la meva padrina belga em va regalar, fa anys, dos llibrets que trobà per casa. Són quadrats, de la mida d’una butxaca. Un es titula 300 succulents sandwiches i, segons la contracoberta, està adreçat a una dona moderna i pràctica, amfitriona del gust. Comença dient: “La carrera del vostre marit pot dependre de l’èxit d’una bona vetllada”.

L’altre és La cuisine des célibataires, perquè no tots els homes tenen la sort de trobar amfitriones del gust disposades a cuinar per a ells. I és clar, també s’han d’alimentar. Com diu la introducció, la cuina dels solters demana rapidesa, facilitat, invenció i bon humor. Així, se’ns proposa un “matrimoni gastronòmic”, perquè en cap cas hem de viure en pecat, i la gola n’és un de capital.

Hi ha deu menús per cada mes de l’any, dividits en un dinar amb postres, i un sopar. Els europeus tenen costums i horaris diferents, i als anys seixanta ningú no pensava en el colesterol. De manera que l’àpat del migdia és més lleuger (un filet de palaia i una crep flamejada d’ametlles, per exemple), mentre que el del vespre té primer plat i segon: un còctel de fruits del mar i una cuixa de llebre, o unes croquetes de gambetes i un ragoût de be. Li posen patata a tot; xips, fregides, bullides amb mantega, en puré, “pommes dollar” i “pommes Otéro”, l’últim crit del refinament, segons el mític restaurant Maxim’s de París.

Davant de cadascun dels mesos, hi ha una il·lustració de Lucien Meys. I totes, amb l’excepció de maig, estan protagonitzades per homes. Les dones no poden ser solteres. Bohemis que mengen pollastre a l’ast davant d’un quadre a mig pintar, rics amb ulleres de sol que prenen una copa de vi al jardí, funcionaris que s’alimenten amb llaunes de conserves, sibarites, nobles en taules infinites, executius i anodins. És curiós. Amb segones o no, a l’únic dibuix on surt una dona, ella ha trencat un munt d’ous. Només ella porta davantal.

Sóc una solterassa? He quedat per tia? No. Ara se’n diu single. Sempre he preferit viure sola que amb companyia, encara que el preu de l’habitatge m’ho posi tan difícil, i en la solteria es llegeixin tantes dates de caducitat. La del paté que vaig obrir i no em vaig acabar a temps, la del cartró de llet, la dels ous que no he trencat, i la de l’amor, que dura el que dura; la convivència n’accelera el marciment. No en sóc militant. Simplement, tot és provisional: la feina de freelance, els pisos de lloguer, la vida. Per això trob absurd esperar estabilitat en cap àmbit. Millor divertir-se, sistema infal·lible per col·leccionar bons records. Ell ho veu igual, i supòs que cada pic en serem més, tot i que, segons l’Institut Nacional d’Estadística, més de la meitat de la població és casada.

Mai no he duit a la pràctica cap de les receptes que em regalà la meva àvia. Tenc aquells dos llibres en una vitrina, com a peça vintage d’exposició. I el meu al·lot, que ha tornat del súper i ara prepara el sopar, els veu de sobte i els fulleja per curiositat. Llavors, entre les pàgines d’uns ous a la crema i un xucrut a l’estil Frankfurt, troba el tiquet de compra. És marró, sembla una entrada de cine. En tinta blava s’hi pot llegir: Grand Bazar, i a sota, Lieja. 25 francs belgues pagats a la caixa 104. Però el que ens glaça la sang és la data, 5 de juliol de 1966. El dia que ell va néixer.

Llavors, en un segon, passa volant tot el recorregut que han fet, el llibre i ell. I si no fóssim fadrins, tots dos, o si jo fos una cuinera excel·lent, o si algú de la meva família no hagués entrat en aquells magatzems fa més de cinquanta anys, o si aquesta nit haguéssim decidit sopar fora, llavors... no hauria passat res. Aquesta coincidència no li canviarà la vida a ningú, ni alterarà el cosmos. Però ens ha donat una bona història.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.