Antoni Dalmau i Ribalta va faltar el passat dimecres a la seua ciutat, Igualada, de manera accidental. Tenia només setanta anys i era un d’aquells polítics que, amb el pas dels anys, ha sabut generar consensos i estima compartida en un moment complicat per al país. Dalmau va ser una de les persones més rellevants al si del PSC, durant l’era daurada dels socialistes catalans –als anys vuitanta i noranta del segle passat, amb el referent indiscutible de Pasqual Maragall. En aquella època, Dalmau va presidir la Diputació de Barcelona entre 1982 i 1987 i va ser vicepresident del Parlament de Catalunya entre 1988 i 1995. Home implicat i dedicat a la cultura, també va presidir la Fundació Teatre Lliure de Barcelona i va publicar una bona quantitat d’assaigs, novel·les i estudis històrics. Especialment rellevant van ser els llibres dedicats a aprofundir en la història de l’anarquisme català, del franquisme a la comarca de l’Anoia, les pàgines dedicades a Enric Prat de la Riba i moltes altres publicacions intel·lectuals –sobretot les referents a la història del catarisme– que evidenciaven quines eren les seues inquietuds latents.
Passats els anys, Dalmau va ser de les persones que es va desenganyar amb el seu partit, el PSC, afectat plenament pel procés independentista iniciat a inicis de la dècada anterior. Ell va ser un dels militants destacats que van deixar la formació desencantat amb el nou paper que va començar a desenvolupar. Curiosament, el PSC, partidari en un principi del dret a decidir –i descaradament favorable a l’autodeterminació als setanta, durant els seus primers anys de vida–, es va convertir en una formació clarament hostil a aquest principi fundacional, cosa que va provocar una enorme marxa de militants destacats. Joan Ignasi Elena, Jordi Martí, Ernest Maragall, Marina Geli, Montserrat Tura i molts altres van fer el salt a formacions independentistes, sobiranistes o, senzillament, van abandonar el PSC per abandonar, també, la militància política. Aquest últim va ser el cas d’Antoni Dalmau, qui es va aproximar els últims anys a Esquerra Republicana de Catalunya, partit amb el qual va tancar les llistes de les últimes eleccions municipals a la seua ciutat, Igualada.
Va ser a Igualada on Dalmau va participar, precisament al 2013, en la cadena humana per la independència convocada per l’Assemblea Nacional Catalana –en aquell moment liderada per Carme Forcadell– coincidint amb la diada d’aquell any. Era, d’alguna manera, l’evolució culminant que ha seguit bona part del país els darrers anys. El país format per la mateixa gent que, com Dalmau, es va decebre amb l’actitud de l’Estat espanyol davant les demandes polítiques del Principat, molt abans que la qüestió de l’autodeterminació es posara damunt la taula.
De fet, pocs com Dalmau han treballat per l’encaix correcte de Catalunya dins Espanya. Prova és el fet que durant la seua etapa a la Diputació va treballar des del PSC, conjuntament amb Convergència i Unió, per traspassar les competències de les administracions provincials a la Generalitat de Catalunya, en aquell moment recentment restituïda després de les llargues dècades de dictadura franquista. Això va servir per traspassar, per exemple, el cos de Mossos d’Esquadra o per reimpulsar el paper, simbòlic i efectiu, d’institucions fonamentals com l’Institut d’Estudis Catalans o la Biblioteca de Catalunya.
Mesures que, en aquell moment de recuperació, semblaven ser l’inici d’un nou camí per assolir la normalitat nacional en una Espanya plural que suggeria una certa modernització en aquests termes. Malauradament, tot allò va ser un miratge, tal com s’ha anat demostrant els darrers anys. Gent com Dalmau, i molts altres, han patit aquesta frustració que no s’ha convertit en desídia, sinó en ambició per mirar de construir un país millor malgrat les adversitats.
