Doncs resulta que a partir d’ara el termòmetre que indica el nivell de racisme col·lectiu dels pobles i ciutats de Catalunya és el nombre de patges del rei Baltasar pintats de negre, i, per tant, que no tenen la pell veritablement d’aquest color. Ja podeu triturar les dades i anàlisis sobre les diferències de feines i sou en funció dels orígens. Ja podeu desfer-vos dels raports sobre l’estigmatització racial als cossos i forces de seguretat de casa nostra. El que marca la diferència de debò són els patges reials. O almenys això és el que es desprèn del flamant article de l’Alba Carreres al Nació Digital. I dic dels patges perquè el que traspua la columna és que pobre del batlle del micromunicipi de torn que hagi gosat d’organitzar una cavalcada amb un Baltasar fake, vaja, un catalanet embatumat de coloraina fosca. No cal dir que aquest batlle, directament, va de pet a la foguera.
Dedueixo, en efecte, que la foguera del batlle racista deu ser la mateixa que el 2019, pocs mesos abans de l’esclat de la pandèmia, va “acollir” els 5.000 llibres juvenils que el Consell Escolar Catòlic Providence, que representa trenta escoles i 10.000 estudiants del sud-oest d’Ontario, va considerar que mal parlaven dels canadencs aborígens, i, per tant, va procedir a celebrar una cerimònia de “purificació per via de la flama”. Per a més inri, es veu que, en acabar, les cendres resultants dels llibres prohibits van servir perquè els alumnes plantessin un arbre i “capgiressin el negatiu per positiu”. Entre els títols incinerats, esclar, hi havia els perillosos Tintín, Astèrix o Lukcy Luke, que, com tothom bé sap, en alguns dels seus passatges contenen mots immensament fastigosos, com ara l’atroç “indi” o l’impúdic “pell-roja”.
Sarcasmes a banda, no veig gens clar l’argumentari segons el qual tintar-se la cara de color fosc o disfressar-se d’indi Cherokee sigui un gest irremeiablement racista. Que el més desitjable seria que, en la mesura de les possibilitats de cada localitat, els patges i Baltasars de les cavalcades fossin negres de debò, entesos. Però una cosa és predicar per mirar d’organitzar les festes el millor possible, i una altra és caure un cop més en el wokisme aberrant que ens envolta. Cap infant serà més o menys racista en un futur pel fet que els patges del rei Baltasar del seu poble siguin o no genuïnament negres, sinó pels valors cívics que rebi al llarg de la vida des de ben petit, que òbviament poden ser positius o negatius, amb independència de l’autenticitat ètnica dels patges reials. De fet, si pintar-se de negre és racista perquè “ser negre no és cap disfressa”, aleshores això deu voler dir que les nostrades festes i festivitats com els “Moros i Cristians”, amb segles d’història i on hi apareixen individus “disfressats” de musulmans de l’edat mitjana, també cal enviar-les al crematori. I sí, sembla que hi ha qui ho pensa així. De fet, és el que li va passar recentment a l’impulsor de la pàgina “La Veu de Lleida”, quan va tenir l’ardidesa d’anunciar que el 2021 tornava a la capital del Segrià la celebració en qüestió, després d’un any de pandèmia. Els insults i les amenaces van ploure damunt seu, no només per parlar d’aquest esdeveniment, sinó per haver emprat la paraula moro. El pobre nano, que naturalment només feia de transmissor d’una bona nova, va haver de sortir al pas i tot per esclarir què era això de les Festes de Moros i Cristians.
Més enllà de l’anècdota ilerdenca, però, i posats a ser primmirats, mínimament honestos i coherents amb la nostra ètica universal civilitzadora, val a dir que no n’hauríem de tenir prou d’eradicar els Moros i Cristians. Caldria que anéssim una mica més enllà. Per exemple, caldria calar foc també a totes les exhibicions de danses orientals que se celebren arreu del país, on dones –majoritàriament– i homes hi representen dansaires de països de l’Àsia i de l’Àfrica, molt sovint abillats i adornats amb la indumentària pretesament originària i típica d’aquelles contrades. I digueu-me si no seria òptim, també, de suprimir tot d’una els espectacle i mostres d’arts marcials, on el personal va vestit i pentinat com si fossin naturals de l’extrem Orient.
Tanmateix, amics lectors, si hi ha quelcom que caldria executar per acabar de reblar el clau, és, sens dubte, la condemna a la més alta pira d’una figura tan icònica com racista fins a la medul·la espinal: el caganer. Perquè si pintar-se la cara de negre és un acte racista, atès que “ser negre no és cap disfressa”, entenc que posar al pessebre nadalenc una figura defecant-hi amb una barretina per simbolitzar-ne la catalanor, és exactament el mateix, atès que “ser català no és cap disfressa”. No ho sé. Deixeu-me que dubti de tot plegat, perquè ara mateix només sé que, com a poble, efectivament cada dia que passa ens cal anar més sovint al lavabo.
