L’acte que va tenir lloc a València el passat dia 13 de novembre pot suposar l’inici d’un projecte que podria canviar l’estructuració de les esquerres a l’Estat espanyol. Cinc dones, Mónica Oltra, Ada Colau, Mónica García, Yolanda Díaz i Fátima Hamed Hossain van llençar un missatge que tenia molts destinataris.
La possibilitat que la idea prengui volada ha inquietat diferents sectors. Hi ha por a que una nova proposta política i social sacsegi el taulell polític. El PSOE analitza amb preocupació les enquestes que apunten que una tercera part del seu electorat es podria plantejar votar Yolanda Díaz. La dreta s’ha llençat, histèrica, a insultar les protagonistes: Carlos Herrera, des de la COPE, les va titllar de “Spice Girls” incompetents, inútils i sectàries. I des d’un mitjà independentista s’ha arribat a qualificar el míting de València de “maniobra estètica de tres dirigents amortitzades que s’aferren al feminisme perquè sembli que es renovin”. Hi ha molts nervis.
Allò que va emergir a València va tornar, desafiant, a aparèixer, una setmana més tard a Barcelona, en motiu de la III Assemblea Nacional de Catalunya en Comú. Els Comuns han madurat i s’han estabilitzat els dos darrers anys. Ningú no discuteix el lideratge d’Ada Colau, Jéssica Albiach i Candela López. La trobada d’un espai polític massa propens a les convulsions va ser plàcida. El feminisme, l’ecologisme i el sobiranisme van ser ratificats com a trets definidors del projecte; i es va apostar pel diàleg, basat en la decisió de la ciutadania i no en sentències del poder judicial, com a solució a l’actual conflicte polític. La prioritat va ser preparar-se per afrontar amb èxit les eleccions municipals de 2023. L’Assemblea va ser el preludi del pacte pressupostari dels Comuns amb el Govern català que ha deixat amb un pam de nas a Junts, el PSC i ...Ernest Maragall.
El míting de Mónica Oltra, Jéssica Albiach, Alberto Garzón, Ione Belarra, Yolanda Díaz i Ada Colau va generar esperança. Mónica Oltra va poder comprovar, una vegada més, el molt que se l’estima a Catalunya. Y Yolanda Díaz va fer aixecar la gent de les cadires sense utilitzar ni la demagògia ni el crit. Mentre Casado demana aplicar l’article 155 a l’escola catalana ella va defensar l’ensenyament en la llengua de cada nació i va recordar Joan Margarit. Moltes persones van pensar que potser vivien el naixement d’alguna cosa important.
Repassem la història. Quan, a finals dels setanta, el PSOE i el PSC van obtenir més vots que el PCE i el PSUC, els líders comunistes més lúcids van adonar-se’n que el somni de calcar la situació italiana amb un PCI clarament hegemònic davant un Partit socialista minoritari no es repetiria. Les ruptures internes i les pressions exteriors van fer la resta.
Julio Anguita i Rafel Ribó intentaren a finals dels vuitanta construir un projecte capaç de no ser engolit pels socialistes. Però eren dues propostes antagòniques: una, clàssica i centralista; l’altra, renovadora i basada en la suma de les esquerres batejades com a “perifèriques”. No va funcionar. Tot i així, ICV, l’any 2003, seria decisiva per fer realitat el govern Maragall.
Podemos i les confluències van representar, ja en ple segle XXI, un revulsiu que va saber dirigir l’energia del 15 M cap a la política. En un moment determinat va semblar que podien guanyar l’hegemonia però tampoc va ser possible. Malgrat tot, Iglesias va portar Unidas Podemos al Govern de l’Estat, fet inimaginable fins llavors, mentre en l’àmbit municipal s’havien guanyat alcaldies tan importants com Barcelona o València.
Ens trobem davant una quarta oportunitat? Ara hi ha una diferència fonamental. Fins fa poc, qui liderava el projecte eren homes (Iglesias, Garzón, Errejón, Monedero, Domènech) malgrat que ja hi jugaven un paper destacat dones com Colau o Oltra. Avui són dones les que encapçalen l’operació, tot i que, lògicament, també hi ha homes amb un rol important. Quan la crisi social derivada de la pandèmia, el perill del canvi climàtic i la lluita contra la violència masclista, són a l’ordre del dia, aquest tret pot ser determinant. Cal decisió, i també sensibilitat, per combatre les desigualtats. Cal valentia científica per encarar els nous reptes i derrotar la dreta radical. Cal generositat per recosir les ruptures provocades per la testosterona. Cal intel·ligència per entendre la plurinacionalitat de l’Estat espanyol, amb les seves diferents realitats nacionals, llengües i cultures. I cal visió política per assumir que res no es pot construir si no és a partir de la lliure decisió dels pobles.
El futur està per escriure. Potser, més que en el “sorpasso”, caldria pensar en exercir hegemonia des del reequilibri. No serà fàcil, però no és una fita impossible. I té nom de dones. En concret, el nom de dona que va inspirar una de les millors cançons de Pablo Milanés.
