Un any més tard del bombardeig sobre Gernika, culminació de l’Operació Rügen comandada per l’exèrcit de l’Alemanya nazi, Alacant va ser víctima del bombardeig de l’aviació feixista italiana. Els morts d’ambdós atemptats s’aproximen als tres centenars, segons bona part dels estudis que se n’han fet, no exempts de les dificultats evidents de fer un càlcul exacte per mesurar l’abast d’aquelles tragèdies. La diferència entre el record que sura en una ciutat i l’altra d’aquells fets és que Alacant no va comptar amb un Picasso que li dedicara un quadre universal. La desmemòria, tan típica d’aquesta ciutat, en va dificultar la garantia del record. Per sort, any rere any hi ha qui commemora aquell atemptat, almenys cada 25 de maig, perquè Alacant no oblide que va ser víctima de l’odi. El preu, com sol passar en aquests casos, el va pagar la població civil, que s’aplegava al Mercat tot just el dia en què arribava el peix en un context de carència absoluta, marcada per la Guerra Civil, que al maig del 1938 ja s’allargava durant dos anys i la vida quotidiana es feia més i més insuportable.
Evidentment, el record no només el guarden els qui denuncien aquells atemptats. Hi ha qui encara no només vol que els bombardejos s’obliden, sinó que fins i tot en reivindica l’obra sagnant dels seus perpetradors. El passat 20-N, una marxa organitzada per una vintena de falangistes –bona part d’ells venien de fora– es concentrava al cementeri d’Alacant per recordar el fundador del partit feixista, José Antonio Primo de Rivera, afusellat a la ciutat a inicis de la Guerra Civil. Més enllà d’homenatjar aquest aspirant a dictador –son pare ja va exercir com a tal entre 1923 i 1930–, els organitzadors, aparentment, van tindre el gust dubtós de rebentar la placa dipositada al cementeri que recorda les víctimes de l’atemptat del Mercat Central d’Alacant. Dic «aparentment» perquè no n’hi ha proves directes, però la coincidència deixa poc marge als misteris.
Que els feixistes actuen com a tal no sorprèn ningú. Que els presumptes demòcrates permeten aquestes actituds amb silencis còmplices, tampoc. Però no deixa de ser trist que davant aquestes accions, que no són en cap cas aïllades, l’Ajuntament de la ciutat o la Diputació callen per no haver d’escarbar en qüestions que comprometen els orígens familiars d’aquests governants i dels seus partits. L’exalcaldessa Sonia Castedo bé que va intentar impedir que, a la placa que recorda els assassinats del 25 de maig de 1938, es reflectira la paraula «feixista» per obviar la motivació política d’aquelles bombes.
Mentre alguns trenquen plaques que recorden els morts i els altres callen per reduir-ho tot a episodis del passat que ja no tenen importància, al Congrés es viuen debats encesos sobre la presumpta conspiració entre el PSOE i l’ETA per trencar Espanya. Alguns que no van patir el setge de l’organització armada s’atreveixen a donar lliços a diputats que sí que van haver de viure aquella experiència, com Odón Elorza. El Govern espanyol continua sent «il·legítim» a ulls de molts electors perquè els grans partits de la dreta han aconseguir consolidar aquest missatge tan mancat de sentit democràtic. El model d’escola catalana, amb un consens generalitzat al si de la població que va molt més enllà de l’independentisme –als vuitanta es va aprovar amb el suport de totes les forces catalanes amb representació al Parlament, inclosa Aliança Popular, amb clars orígens franquistes–, és derogat pels jutges, que s’atreveixen a indicar quantes hores lectives en castellà han de tindre els xiquets. Dins d’aquesta espiral anacrònica i surrealista, el PP valencià fins i tot intenta que els jutges prohibesquen l’ús de termes com ara País Valencià o Països Catalans a les cambres de representants polítics. I vista la tendència judicial dels últims anys, no seria estrany que algun funcionari dels tribunals els acabe donant la raó.
En tot aquest context en què les bombolles mediàtiques estan a l’ordre del dia, en què la dreta aconsegueix desviar els debats per dissimular les seues vergonyes democràtiques, el líder del partit hegemònic –almenys fins ara, i compte amb el que pot vindre– d’aquest espai, Pablo Casado, assisteix a una missa en què el dictador Francisco Franco és recordat, resat i homenatjat. Sense que ningú del seu partit se li remoguen els budells. Sense que ningú del seu espai alce la veu per dir que, per decència democràtica, aquestes coses no poden passar. Sense que cap polític conservador d’Europa, allà on ser de dretes no està renyit amb ser demòcrata, discutisca la presència d’un aspirant a president del Govern Espanya en l’homenatge a un dictador.
Una missa per Franco que compta amb la presència del màxim representant de la dreta espanyola. Assistència que no té conseqüències. Com tampoc les tenen les actuacions dels jutges que acaben amb les lleis que sostenen els consensos més nuclears de la societat catalana. O les que acaben amb lleis aprovades amb majoria parlamentària. Davant d’aquest escenari de regressió democràtica, és difícil que l’extrema dreta no se senta legitimada per actuar al seu gust. Ho faça amb el vestit de demòcrata, amb la toga de jutge o exhibint el jou i les fletxes de Falange en una manifestació marginal que acaba denigrant la memòria dels morts en un atemptat feixista. Malauradament, cada és més evident que tot forma part d’una mateixa cosa. Ara ja ni ho dissimulen.
