No és Nou d’Octubre ni se celebren els miracles Sant Vicent, tampoc no toca processó del Corpus, però per a María José Català és dia de festa gran. Com a síndica parlamentària del seu grup, el PPCV, li toca defensar una proposició no de llei d’urgència “sobre el respecte a la Comunitat Valenciana en les iniciatives que es tramiten davant les Corts generals”. És d’aquells dies que et reconcilien amb el parlamentarisme, amb la política amb majúscules.
Setmanes enrere, la Mesa del Senat avalava l’ús de les formes “País Valencià” o “Països Catalans” i tombava la petició de vetar-les formulada pel grup popular a la Cambra Alta. Els tres representants socialistes de la Mesa i l’únic del PNB desestimaven la sol·licitud elevada pel PP, que hi té tres membres. De fet, el lletrat Manuel Cavero, secretari general del Senat, considera que l’ús d’aquestes fórmules entra en la dialèctica política i que, per tant, no se n’ha de restringir l’ús.
Així com Francisco Camps, en la seua etapa presidencial, va incloure el monestir cistercenc de la Valldigna a l’article 57 de l’Estatut com a “temple espiritual, històric i cultural de l’antic Regne de València” i com a “símbol de la grandesa del poble valencià, reconegut com a nacionalitat històrica”, el PP ha convertit les Corts valencianes en el gran temple espiritual del terme “Països Catalans”. En cap parlament no es pronuncia tant aquesta expressió, i és gràcies a ells.
Amb aquesta proposició no de llei, els populars ja n’acumulen 13 en els últims 21 anys. Dues en 2000, una en 2003, dues en 2005, una en 2012, dues en 2013, una en 2014, una en 2018, una en 2019 i dues enguany, en 2021. Les altres formacions que han presentat alguna iniciativa en aquest sentit, tot i que a moltíssima distància, són Ciutadans i Vox.
Un dol fingit
El guió exigeix un posat de dramatisme. Per això María José Catalàpuja a la trona de l’hemicicle visiblement afligida, com si el volcà de La Palma estiguera a Torrent i haguera arrasat mitja població. Està tan habituada a defensar iniciatives d’aquestes característiques que té la cara molt ben assajada.
“El passat 10 de novembre, els valencians vam patir un atac frontal”, afirma en perfecte castellà, “el Senat va permetre el registre d’iniciatives referents als Països Catalans o al País Valencià”. Malgrat el dolor que arrossega, opta per no guardar un minut de silenci i continua parlant, ara en termes filològics: “Els Països Catalans són una fantasia, parteixen d’una uniformitat idiomàtica que no ha existit mai”.
“Puc entendre que hi haja valencians que defensen que som allò que no som, però no que ho defensen diputats que han jurat o promès la Constitució o l’Estatut”, afegeix Català, qui exigeix un “acte de desgreuge”. Ací i ara. A les Corts. A ulls de tots els valencians i valencianes. “Han atropellat la nostra identitat, i qui ven la seua identitat, ven la seua ànima”, proclama a mig camí de Raimon i Paulo Coelho.
La pena que exhibeix no guarda relació amb Compromís —“volen ser el germanet xicotet dels catalans, els pregoners d’Esquerra Republicana i de la CUP, per això van a manifes amb els indepes”— sinó amb el PSPV, pel “peatge” que es veuen obligats a pagar “per mantenir les cadires a Madrid”. Això sí, no deixa passar l’oportunitat d’atacar la vicepresidenta del Govern valencià, Mónica Oltra, per acudir a la clausura de l’assemblea de Catalunya En Comú celebrada a Barcelona el cap de setmana passat, en què la vicepresidenta valenciana va posicionar-se durament contra l’ampliació del Port de València.
—A això es dedica ara aquesta senyora? En lloc de vigilar els centres tutelats, fa bolos indepes en què boicoteja el Port de València!
La també síndica Ruth Merino, en aquest cas de Ciutadans, secunda les paraules de Català i qualifica la iniciativa de “molt oportuna”. A continuació equipara el nacionalisme a “una malaltia que s’expandeix lentament” i acusa els nacionalistes de “buscar els cigrons negres per assenyalar-los”, a més de “rebutjar el multiculturalisme”, un suplici que en el cas concret valencià —lamenta— és doble: “No només es tracta d’un nacionalisme identitari, sinó que vol ser l’apèndix d’una altra comunitat autònoma, la catalana”.
—Gràcies, senyora Merino, ens alegrem que hi haja un grup de diputats capaços de defensar la nostra terra i la nostra llengua —li respon Català en un castellà exquisit.
José María Llanos, en nom de Vox, ix a la trona amb el posat de funcionari fastiguejat de costum. Assegura que cal prohibir els termes en qüestió per terra, mar i aire. A la manera militar. “Perquè allò que no està prohibit, es pot fer”, conclou amb un sil·logisme carregat de profunditat. No obstant això, deixa una mica d’espai per a la literatura: “Són territoris espanyols inexistents, ni el País Valencià ni els Països Catalans no existeixen... Ni tan sols en el món de l’Alícia de Lewis Carroll!”.
Però Vox —oh, sorpresa!— no perd l’oportunitat de marcar perfil propi i dobla l’aposta. Li retreu al PP que faça servir en els seus escrits oficials la fórmula “València”, aprovada per l’actual equip de govern municipal, en lloc de “Valencia”, com se li ha dit sempre. De ben poc no demana, pel mateix preu, recuperar el nom de la “plaza del Caudillo”.
Català contesta que es tracta de respectar la llei, “ens agrade o no”. Perquè el PP és “coherent” i defensa la terminologia oficial, a diferència de l’esquerra insubmisa. Fins i tot entra al moll de l’os del debat i mostra el seu malestar perquè l’accentuació de València siga oberta i no tancada.
—És com pronunciem la lletra “e” tots els valencians, tancada —torna a dir Català en un castellà cervantí.
Llanos no vol saber res de lletres “e” obertes o tancades. Només vol saber d’una “e”: la d’Espanya. Torna a prendre la paraula i li replica a Català que es deixe estar d’accents, que diga i escriga “Valencia” i punt, perquè estem a Espanya i aquesta és una forma “plurisecular”.
L'esquerra, farta
“En el cognom porta la penitència, senyora Català”, li dedica la diputada Nathalie Torres, de Compromís, així que puja a la trona. Català es molesta bastant, li prega que respecte a son pare igual com ella respecta el seu i li explica que n’està ben orgullosa, del seu cognom catalanesc.
“Tan estatutari és Regne de València com País Valencià”, remarca després Torres, “Països Catalans son les dues paraules que concentren tots els seus odis”. I els que els grups de progressistes ja estan molt cansats de la insistència de la dreta amb aquest tema. Cap d’ells no parla mai de Països Catalans i cada vegada menys, tot siga dit, de País Valencià.
De qualsevol manera, Torres es pregunta per què el PP li dedica tant de temps als Països Catalans si, segons diuen, són “inexistents”. I encara afegeix: “Com pot ser il·legal una cosa inexistent? O és que insinua vostè que el Senat actua contra l’ordenament jurídic vigent?”. Torres recorda, en la seua intervenció, que la primera referència als Països Catalans es remunta a 1876 i que correspon a Benvingut Oliver, un historiador del dret natural de Catarroja (Horta).
“Parlen més vostès de Països Catalans del que ho fa Rufián”, ironitza per acabar Torres, qui aprofita l’avinentesa per censurar l’existència d’un “procés madrileny" que busca privilegiar fiscalment “els Cayetanos i les Piluques”. Al seu entendre, el PP anhela promoure els “Països Madrilenys” a la resta de l’Estat.
Siga com siga, els grups de l’esquerra no amaguen la seua preocupació pel que l’ofensiva de la dreta comporta quant a retallada de llibertats. Sobretot pensant en una hipotètica Generalitat futura en mans de PP i Vox.
“A aquest pas, il·legalitzaran el Partit Socialista del País Valencià i Esquerra Unida del País Valencià”, alerta Estefania Blanes, la síndica adjunta d’Unides Podem. “Com vostès diuen tantes vegades amb tants altres temes: aquesta és una qüestió que no preocupa molt a la ciutadania”, comenta. Tot seguit llegeix la part del preàmbul estatutari que inclou la denominació “País Valencià” i argumenta que una proposició no de llei no pot imposar als representants polítics de quina manera s’han de referir a cap territori en concret. “Volen conculcar un principi sagrat: el de la llibertat d’expressió.”
—Vostè va participar dissabte en una manifestació en què hi havia estelades. —li diu a mode de corol·lari.
Blanes es refereix a la marxa que el cap de de setmana passat va reclamar, als carrers de València, Alacant i Castelló de la Plana, la reforma del sistema de finançament i a què van assistir diversos membres del PPCV, entre els quals la mateixa Català.
De la seua banda, la socialista Ana Besalduch, alcaldessa de Sant Mateu (Baix Maestrat), s’esforça per calmar Català admetent als quatre vents que “els Països Catalans no existeixen”, però amb un gir argumental que deixa bocabadat l’auditori: “Fa alguns anys, el president d'Extremadura del seu partit, José Antonio Monago, va referir-se als Països Catalans i vostès van callar”. Ben pocs ho recordaven.
Va ser, efectivament, en el transcurs d’un acte celebrat a Badajoz l’any 2013. En aquell moment, Monago va considerar que una millora de les connexions extremenyes amb Portugal podia generar “una economia no sols més gran que la de Catalunya, sinó que la de tots els Països Catalans”. En aquell moment, María José Català es trobava al capdavant de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport. Cap membre del PPCV va obrir la boca. Prou feina tenien a apagar la Generalitat en flames que el Govern d’Alberto Fabra va heretar de Camps.
Besalduch diu que el Senat “actua exactament igual com abans, quan era presidit per Pío García Escudero”, un altre dirigent egregi del PP. I com les dues companyes del Botànic, para atenció en la circumstància que el PP refuse de manera reiterada el terme País Valencià però no faça esment al de Regne de València, que sempre els ha agradat molt més. “Si aprovàrem la seua proposició no de llei, tampoc no podríem denominar així la Comunitat Valenciana”, apunta.
Aquest dijous a migdia se celebrarà la votació que tombarà la PNL presentada pels populars. Ja van 13 proposicions no de llei sobre la matèria en 20 anys. Però la corda no s’ha acabat. Ni de bon tros. Al temple espiritual dels Països Catalans en què el PPCV ha convertit les Corts valencianes, encara en falten moltes més.