La llei de l’audiovisual espanyola ha marcat l’actualitat política de les darreres setmanes perquè la inclusió de quotes en llengua catalana ha estat una de les condicions imposades per Esquerra Republicana per a l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat. El projecte de llei del govern espanyol no tenia previst garantir uns mínims pel català, sinó que posava dins d’un mateix sac totes les llengües peninsulars, cosa que previsiblement s’acabaria concretant en una empenta més a l’hegemonia de la llengua castellana sobre totes les altres.
Que aquesta no hauria de ser una matèria de negociació en un estat que respectés veritablement la pluralitat lingüística, ja ho sabem tots. No ens podem imaginar que a Suïssa o a Bèlgica les diverses comunitats haguessin d’estar esbatussant-se amb els respectius governs federals per fer complir els seus drets. Però també sabem que a Espanya això és el pa de cada dia i que, malgrat la constitució del 78 parla amb manca de concreció de “respecte” i “protecció” de les llengües, a la pràctica s’imposa –també gràcies a la mateixa constitució- un idioma per sobre de la resta.
Cada cop que es reivindica la normalització de la vida en català hi ha campanyes d’escarni i desprestigi. Encara recordo la sorna que va seguir a un 30 minuts de TV3, durant el qual l’activista cultural Àlex Hinojo va dir que “jo a la meva torradora li vull parlar en català i vull que els meus fills entenguin que a les màquines també els poden parlar en català”. Hinojo es referia al creixent pes a les nostres vides d’aparells electrònics que tenen assistents de veu i denunciava l’anomalia d’haver-s’hi de dirigir en un idioma que no és el propi. Les bromes sobre “parlar en català a la torradora” van durar uns quants dies, intentant reduir-ho a l’absurd per fer-ho semblar ridícul. Aquests dies hem vist un fenomen semblant quan hem llegit un grapat d’articles i hem sentit un munt de declaracions parlant del “Netflix en català” o “El Juego del Calamar en català”, conceptes que es veu que fan molta gràcia a segons qui.
Afortunadament, semblava que a priori hi havia un cert consens pel que fa a la inclusió de quotes pel català en aquella llei que abans esmentàvem. El PSC no es va voler mullar però va dir que seria “sensible” amb la qüestió. Els Comuns van parlar obertament de la necessitat de “blindar-hi” el català. Junts per Catalunya va advertir que no s’obriria a negociar els pressupostos espanyols si s’excloïa el català de la llei audiovisual, defensant el mateix punt de vista que ERC, que és qui finalment ha acabat condicionant el comportament del govern espanyol amb el seu pes al Congrés dels Diputats.
Sabem que cal una prudència que ratlli l’escepticisme amb qualsevol compromís del govern espanyol. Els incompliments són el pa de cada dia, tant amb execució pressupostària com amb traspàs de competències i tantes altres coses. Sigui com sigui, si s’acabés complint amb allò acordat, podríem estar tots d’acord que seria bo per a la llengua catalana o, en tot cas, menys lesiu que el que estava previst fer inicialment. En aquests termes s’ha expressat la Plataforma per la Llengua, que ha fet públic que “valora positivament els quatre punts que, segons ha informat ERC, s’inclouran a la nova llei audiovisual espanyola”.
En canvi, lluny de congratulacions, estem vivint un fenomen que és digne d’estudi. De sobte veiem com els arguments emprats per l’espanyolisme més ranci, aquells que feien befa amb el concepte “Netflix en català”, ara són reproduïts per alguns independentistes perquè -podem suposar- el partit que ho ha negociat no és prou del seu gust. Fent servir el cercador de Twitter veurem que fa molta gràcia a personatges públics com Pilar Rahola, Joan Canadell o el raper Valtònyc, acompanyats de tota una cort de trols anònims de la mateixa corda. Que fins ara ens haguem acostumat a la constant disputa partidista per qualsevol minúcia no ens hauria d’immunitzar davant del perill d’utilitzar la llengua en aquesta batalla estèril. Tot el que passa per aquest femer n’acaba sortint empudegat i empastifat i no hauríem de voler que això passés amb el català.
