El dissabte 9 d’octubre, la capital d’Itàlia va viure un episodi tan desgraciat com evitable. Milers de feixistes van manifestar-se a Roma per protestar contra el passaport de la COVID-19, que obliga els treballadors italians a presentar el certificat de vacunació, d’haver superat la malaltia o una prova PCR negativa. Aquell va ser el pretext perquè tot desembocara en el que volien els manifestants: sembrar el caos i desplegar la violència als carrers. El símbol d’aquella jornada va ser l’assalt a la seu del sindicat CGIL, la Confederació General Italiana del Treball, el que compta amb més afiliats al país i que va ser fundat a les acaballes de la Segona Guerra Mundial.
Les imatges són desoladores, en tant que mostren la impunitat amb què els feixistes es passejaven per dins de la seu generant destrosses. Diem feixistes perquè entre els convocants hi havia el partit Forza Nuova, clarament identificat amb el dictador Benito Mussolini, protagonista en manifestacions contra l’homosexualitat, la immigració o contra qualsevol idea d’Europa i amb una denominació que evoca la formació espanyola postfranquista Fuerza Nueva, dirigida per Blas Piñar durant la Transició.
Els fets han commocionat tot Itàlia i Europa sencera. Fins i tot s’ha obert el debat sobre si cal dissoldre els partits inspirats en el feixisme. Mentre tot allò ocorria, a Madrid, on aquest debat no es plantejarà mai, se celebrava un acte multitudinari de Vox en què les proclames emeses pels seus dirigents no diferien gaire del que es podria sentir a Roma aquell dia: discursos contra els immigrants, negació de la violència masclista, crítiques a la Unió Europea i crides constants contra els drets de les minories nacionals. Entre els presents a l’acte de Vox hi havia l’italiana Giorgia Meloni, qui fora ministra amb Silvio Berlusconi entre 2008 i 2011, actual candidata del partit ultradretà Fratelli d’Italia –fundat per nostàlgics de Mussolini– i en condicions de competir pel primer lloc a les eleccions italianes amb la Lega de Salvini i amb el Partit Democràtic. Meloni no ha condemnat els fets de Roma, tot i que li ho han demanat.
El feixisme, com es veu, està en condicions d’accedir al poder en diversos estats europeus. Ho està a França, on se celebraran eleccions a l’abril de l’any que ve. Ho està a Itàlia, on hi haurà comicis generals un any més tard. I també a l’Estat espanyol, on també al 2023, si no abans, Vox tindrà una nova oportunitat –la més garantista de totes– per donar la presidència al Partit Popular i accedir amb Pablo Casado de bracet a la Moncloa. El país on fins ara han tingut del tot clar que al feixisme –o a qualsevol partit que festege amb aquesta ideologia– no se’l pot donar la més mínima oportunitat és a Alemanya. Qui anava a ser substituta de Merkel al capdavant de la CDU –i de la cancelleria si guanyava les eleccions–, Annegret Kramp-Karrenbauer, es va veure obligada a dimitir després que el seu partit votara el candidat liberal de l’FDP a Turíngia amb els vots de l’ultradreta alemanya, representada per l’AfD. Aquest partit, per cert, va passar de ser el tercer al cinquè més votat en les darreres eleccions alemanyes, i els interpel·lats a formar una coalició de Govern ja els han descartat per establi qualsevol mena de pacte amb l’ultradreta.
És la marginació que en bona part d’Europa alguns no s’atreveixen a fer. És el blanquejament que desemboca en fets com els de Roma, amb la seu d’un sindicat assaltat i amb el silenci còmplice d’uns dirigents polítics que no entenen la democràcia com una finalitat, sinó com un instrument per arribar al poder, objectiu que tenen a l’abast. Sobretot si, des dels partits presumptament democràtics, no se’ls frena amb contundència i determinació.
