Quatre anys després del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre, és evident que aquesta data encara té, i continuarà tenint, un gran significat polític. I no només, evidentment, per a l’independentisme català, sinó també per a tot el sobiranisme i per a tots aquells que, des de distintes posicions —polítiques, mediàtiques, policials, judicials— han mirat de desprestigiar el referèndum, d’anul·lar el seu valor i de criminalitzar-lo amb persecucions que no encaixen, en cap cas, amb un comportament mínimament democràtic.
L’1 d’Octubre és un símbol indiscutible, però no només. Els símbols poden ser insuficients en molts casos, però tenen la virtut, i per a alguns la incomoditat, de representar fets històrics que defineixen els pobles. L’1 d’Octubre, en aquest cas, simbolitza la fita d’un referèndum fet amb la voluntat de la gent i de les institucions, amb una determinació que aquell dia, almenys aquell dia, va ser imparable. Alhora, l’1 d’Octubre evidencia també les mancances democràtiques d’un Estat que es va veure frustrat en el seu intent d’aturar aquell referèndum. La seua incapacitat, malgrat l’ús indiscriminat de la força policial, malgrat l’agressivitat dels agents que van provocar un miler de ferits i malgrat l’autarquia judicial posterior —discutida, quan no combatuda, des d’Europa des d’aquell moment—, va posar al descobert fins a quin punt l’Estat espanyol, rere l’aparença de democràcia europea consolidada, encara conserva velles rèmores que l’allunyen del seu entorn polític i institucional.
L’enèsim exemple en aquest sentit, i malauradament no l’últim, és la persecució a què ha estat sotmès el president Carles Puigdemont a l’illa de Sardenya, on va ser detingut —i immediatament alliberat— l’últim cap de setmana de setembre. La incongruència judicial espanyola va ser detectada per les autoritats italianes, i el president a l’exili tornarà a declarar presencialment a Sàsser, malgrat la possibilitat de fer-ho de manera telemàtica, i acompanyat fins a l’illa pels eurodiputats Clara Ponsatí i Toni Comín, consellers durant el referèndum i avui encara exiliats. Tots tres, amb Marta Rovira, Anna Gabriel i el conseller Lluís Puig poden viatjar per tot Europa a excepció d’un Estat concret, l’espanyol, que no respecta els seus drets, perquè, senzillament, no vol. Això és el que va evidenciar l’1 d’Octubre. Per això aquella data encara és recordada, i ho serà durant anys. Perquè representa molt més que un símbol: posa de manifest una realitat incòmoda que cal canviar i que alguns, des de la persistència, i a còpia de sacrifici, estan mirant de canviar.
Alhora, els darrers anys, l’1 d’Octubre malauradament també ha dividit el moviment independentista. No perquè cap partit renuncie al seu valor o al seu significat, sinó perquè les parts s’han dedicat, en diverses ocasions, a convertir la data en una arma llancívola contra l’adversari. Precisament, l’1 d’Octubre va ser un èxit perquè en aquell moment, malgrat les divisions latents, aquestes van ser apartades. L’1 d’Octubre no hi havia gent de partits, de sindicats o d’associacions, sinó persones disposades a defensar el referèndum davant l’agressivitat judicial. Aquesta va ser l’actitud que va enfortir el sentit democràtic i plural de la data. Enguany, l’Assemblea Nacional Catalana, amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i d’altres entitats, ha volgut reivindicar el significat del referèndum amb marxes que partien des de distints punts dels Països Catalans per recordar, també, que més enllà del Principat, l’1 d’Octubre té un valor i una vigència que cal defensar.
L’1 d’Octubre, per tant, encara està present. Tant entre els que el van fer possible com entre els que van mirar d’impedir el referèndum amb violència, cosa que reforça el simbolisme de la data i obliga a protegir el seu llegat.
