En els darrers dies hem assistit a dues notícies aparentment inconnexes, bé que si s’analitzen una mica més de prop es poden posar en relació i entendre una mica més la complexitat del món en què vivim.
La primera notícia de la setmana és la resposta que ha donat, a través de propostes com sempre trencadores, l’escriptor francès Michel Houellebecq quan, fa pocs dies, al programa de televisió Quotidien li van demanar quines serien les primeres tres mesures que prendria en cas que fos President de la República francesa. L’autor de Serotonina no va hesitar a receptar uns canvis que, si mai s’apliquessin, no hi ha dubte que revolucionarien els països democràtics que coneixem avui. Primerament, va plantejar d’establir una regla segons la qual qualsevol iniciativa legislativa que recollís més de l’1% de suports ciutadans fos sotmesa a referèndum vinculant. Segons ell, a la pràctica això acabaria convertint el Parlament francès en un òrgan gairebé innecessari, i, per tant, es podria suprimir. En segon terme, i a grans trets, va proposar que la magistratura fos escollida per sufragi universal. I, finalment –l’ordre original no va ser aquest, però ara mateix el punt que més ens interessa és el que segueix–, va proposar de democratitzar l’elaboració dels pressupostos públics. Concretament, va suggerir que, cada any, cada ciutadà indiqués els percentatges de pressupost nacional que considerava adequats d’investir a cada ministeri, i, a partir dels resultats de tots els ciutadans, se’n fes una mitjana que determinaria el repartiment definitiu dels comptes.
La segona notícia, aparentment dissociada per bé que molt més lligada que no sembla, ha estat l’anunci pompós del president Pere Aragonès de garantir la “gratuïtat” (sic) del darrer tram d’escola bressol a partir del curs vinent, una informació que, ni 24 hores després, el mateix conseller d’Educació s’ha vist obligat a matisar. Tot i amb tot, qui més qui menys coincideix que, de fet, ha estat la nova més transcendent de tot el debat de política general catalana viscut els darrers dies al Parlament. Consti que he escrit “gratuïtat” entre cometes i amb el “sic” afegit perquè, tot i que va ser el terme que va emprar Aragonès, tots sabem que en aquesta vida no hi ha pas res que sigui “gratis”. De la mateixa manera que l’eliminació dels peatges a les autopistes no significarà pas que deixem de pagar pel manteniment d’aquelles infraestructures –que vol dir que ho haurem de fer via pressupostos públics, és a dir que, si no s’aplica cap dispositiu específic, ho acabaran pagant tots els ciutadans, amb independència de si tenen vehicle privat o no–, si el curs vinent els progenitors no han de pagar el P2 directament a les escoles bressol, voldrà dir que serem el conjunt de la ciutadania els qui ho pagarem via impostos, fet que significa que els diners públics que destinarem a les escoles bressol no els destinarem a d’altres possibles necessitats o projectes.
És una mesura justa, d’esquerres i ambientalment responsable d’oferir la gratuïtat sense matisos de les escoles bressol de manera universal, tal com es proposa el Govern català? No ho se. L’únic que se és que en tinc seriosos dubtes. Vagi per endavant que no em genera cap interrogant de garantir la “gratuïtat” de les escoles bressol a totes les famílies amb un fill. Fins i tot, dos. Entenc que tenir un fill no només hauria de ser un dret sinó que, evidentment, també cal fomentar-ho políticament, atès que és positiu per al conjunt de la societat, ni que sigui a fi d’assegurar la supervivència de l’espècie. En aquest sentit, em sembla molt correcte, per exemple, que tenir un fill permeti de desgravar impostos a la declaració de la renda, com també és del tot inqüestionable i evident que cal oferir una educació i una sanitat públiques, gratuïtes i de qualitat per als fills d’aquestes famílies. Tenir un segon fill ja no tinc pas tan clar que hagi de ser reconegut com un dret que hàgim de sufragar el conjunt de la població, motiu pel qual no penso que hagi de generar compensacions com ara la desgravació fiscal. Sí que em semblaria prou raonable de fixar que un segon fill no “penalitzés” fiscalment –és a dir, que fos “neutre”– i, fins tot, que es continuessin facilitant o oferint serveis públics gratuïts, com ara la sanitat i l’educació al llarg de totes les etapes. Ara bé, a partir del tercer fill, també?
Actualment, tenir més de dos fills no només genera avantatges fiscals directes, sinó que àdhuc permet d’obtenir descomptes –per petits que siguin– en determinats serveis públics i privats –com ara, els bitllets de tren o d’avió–, tot això sense comptar els serveis públics gratuïts –com la sanitat i l’educació– de què gaudeixen aquestes famílies per a tots els fills, i les baixes laborals –per a tots dos progenitors– que paguem la resta de conciutadans. A mi, deixant a banda els casos excepcionals de bessons i d’altres capítols similars, tenir més de dos fills no només no em sembla que hagi de ser tractat com un dret sinó que, més aviat, crec que en aquests moments s’hauria de catalogar de luxe. Es parla constantment de la necessitat de consumir menys per reduir la petjada ecològica del planeta però, en canvi, les nostres polítiques públiques continuen promovent que algunes famílies –la minoria, ja ho sé, però per minoria que siguin els ho paguem igualment– tinguin més de dos, tres i quatre fills? De debò que l’escola bressol ha de ser gratuïta per a tothom, tingui els fills que tingui? No seria més just que poguéssim oferir més serveis gratuïts per al primer i/o segon fills –com, per exemple, el dentista– i, en canvi, fos de pagament qualsevol servei a partir del tercer fill? El conjunt de la ciutadania hem de pagar els desitjos –legítims però personals– d’aquelles famílies que volen més de dos fills? No seria més democràtic, com diu Houellebecq, que a l’hora de fer la declaració de la renda “votéssim” els percentatges del pressupost que volem destinar als ministeris i conselleries de torn?
No sóc pas l’únic que té aquests dubtes. Fa deu anys, l’exministre i ex-diputat dels Verds francesos, Yves Cochet, ja declarava que calia eliminar els ajuts públics a partir del segon infant. Concretament, carregava contra les polítiques de natalitat franceses, que definia com “les restes d’una política natalista heretada de la desfeta de 1870 i de la necessitat de carn de canó de la IIIa República per venjar-se d’Alemanya”. Àdhuc, Cochet afegia que “la qüestió demogràfica és gairebé un tabú a l’Europa continentalm perquè va lligada a aquesta religió del creixement: creixement de famílies = creixement econòmic = felicitat. És quelcom que va ser cert, per bé que avui ja no ho és”. Recentment, el canadenc Darrell Bricker, autor, entre d’altres, de Planète vide, també sentenciava en una entrevista a l’Express que “aquestes qüestions sobre la demografia i la immigració seran el gran desafiament dels propers anys. L’error més greu seria d’evitar de parlar-ne i de fer l’estruç. Hem de tenir un veritable debat identitari i cultural. Però la majoria de governs moderats i centristes tendeixen a evitar-ho, atès que l’afer els fa por”. Doncs si els fa por, parlem-ne.
