Una agonia que potser no ho era

Llibert Ferri

La desnazificació d'Alemanya no es va consumar amb la creació el 1949 de l'RFA un cop païts els processos de Nuremberg. L'estrena recent del film El cas Fritz Bauer del realitzador Lars Kraule mostra que el mandat del canceller Konrad Adenauer és una mena de lifting democràtic in extremis i, de fet, cap extirpació del mal. El film en si mateix representa un crit d'alerta de com els hereus del mal tornen a treure el cap. Hi ha al segle XXI forces econòmiques temptades de finançar alguna operació político-mediàtica com van fer sectors del capital industrial als anys 20-30 del del segle XX? Una operació, per cert, que se'ls va anar de les mans i va provocar desenes de milions de morts.

Al fiscal Fritz Bauer -jueu que va sobreviure fugint a Dinamarca i després a Suècia- l'evidència que el mal no ha estat extirpat ni de bon tros. l'obté constatant com de contaminat està l'equip de fiscals al seu càrrec. I per això Bauer decideix informar en secret els serveis secrets israelians que el criminal Adolf Eichmann és a l'Argentina. Els passa l'adreça d'on viu i d'on treballa perquè els agents de Mossad l'enxampin i se l'emportin a Israel. El fiscal Bauer hi posa rapidesa i astúcia per impedir que fiscals i policies que ell coneix ben bé puguin organitzar la fugida d'Eichmann. Sense saber-ho, Bauer estava contribuint a fer emergir la idea de la banalitat del mal que la pensadora Hannah Arendt formularia precisament arran de cobrir el judici d'Eichmann a Jerusalem per la revista The New Yorker.

Era clar què havia passat amb el mal: com s'havia incubat i com havia fet metàstasi però què se n'havia fet del bé, de la bondat, tots aquells anys d'horror? "Estem avançant molt econòmicament. Estem reconstruint el país. I hem construït una democràcia. De què més ens podem sentir orgullosos els alemanys?", pregunten uns joves a Fritz Bauer durant un col·loqui a la televisió. I el fiscal glaça l'auditori amb una frase: "Ens hauríem de poder sentir orgullosos de la bondat". Bauer s'està referint a aquella bondat foragitada del marc mental d'una majoria d'alemanys. Una absència que va fer possible que molta, moltíssima gent mirés cap a una altra banda mentre els assassins liquidaven milions de conciutadans. Un extermini que podia intuir-se en les conclusions de la investigació "Obrers i empleats davant l'ascens del III Reich" publicada el 1931 per l'Institut d'Estudis Sociològics de Frankfurt.

Les qüestions no podien ser contestades amb un sí o amb un no, sinó que havien de ser argumentades. Davant la pregunta "És partidari d'educar els fills amb càstigs físics", les respostes podien ser: "El nen ha d'aprendre a ser disciplinat i a obeir" o "Al nen se l'ha d'ensenyar a respectar però també a no tenir por i a rebutjar la violència". El resultat de l'estudi va indicar que un 10 per 100 dels enquestats tenien un marc mental autoritari i donarien suport al nazisme. Només un 15 per 100 tenien conviccions clarament humanistes i s'hi oposarien. La resta, un enorme 75 per 100, tenien posicions morals poc sòlides: uns col·laborarien amb la dictadura i uns altres no s'arriscarien a encarar-s'hi: mirarien cap a una altra banda. La realitat va confirmar els percentatges. Com va confirmar també el que va descobrir el fiscal Bauer: que la desnazificació d'Alemanya va quedar a mig fer -entre altres coses- perquè davant el desafiament soviètic en la Guerra Freda els EUA van posar en nòmina dels seus serveis secrets gent que havia estat a la Gestapo o a les SS.

El bé i la bondat han hagut de cohabitar, doncs, el últims 70 anys amb viscosos ous sempre disposats a incubar serps. Només calien condicions de gestació apropiades com la sacsejada provocada per la depressió econòmica. Ara, la islamofòbia i el rebuig a l'immigrant i al refugiat omplen l'espai que havia ocupat l'antisemitisme: sempre ha d'haver-hi un a qui poder carregar tota la por i tota l'angoixa, com la que experimentaven el 1931 les classes mitjanes i treballadores d'Alemanya i de bona part d'Europa: fa feredat pensar en les pròximes eleccions a Àustria. L'agonia del feixisme ha estat molt, molt lenta. Tant que, quan sembla que està a punt d'expirar, l'alè ens diu que té força per revifar.