Dijous a la nit, de manera sobtada, el president Carles Puigdemont era detingut tot just quan xafava l’aeroport de l’Alguer. El president a l’exili es disposava a visitar la ciutat catalana de Sardenya per presenciar en unes jornades culturals, per reunir-se amb els grups independentistes de l’illa i per ser rebut, també, per les autoritats locals, entre aquestes el síndic Mario Conoci, l’alcalde de l’Alguer.
La policia italiana, però, contra pronòstic, va detenir el president per posar-lo a disposició judicial a l’endemà, on els jutges de la Cort havien de decidir sobre la seua extradició. El desenllaç ja es coneix: el president no serà extradit i el Tribunal Suprem ha tornat a quedar en evidència. Ara, també, per intentar enganyar tot Europa amb una euroordre improcedent.
Al Tribunal Suprem tant li fa que la justícia europea, de manera reiterada, haja confirmat la innocència del president, si més no pels delictes pels quals els reclama la justícia espanyola. L’alt tribunal espanyol sempre ha maniobrat per aconseguir l’extradició del president, perquè incomoda i destapa les vergonyes que amaga la justícia espanyola, que s’han fet ben visibles gràcies a la tasca del president Puigdemont i de la resta d’exiliats a Europa. El president Puigdemont, com el conseller Lluís Puig o la consellera Clara Ponsatí, han demostrat que només els tribunals espanyols consideren sedició els fets de l’octubre del 2017; han evidenciat fins a quin punt són capaços d’assumir un processament i un judici a través d’un jutjat no pertinent; han impedit llibertats condicionals emparant-se en la ideologia dels processats, tal com va passar amb Jordi Sànchez al febrer del 2018... Mentre tot això ocorria, el president Puigdemont, i la resta d’exiliats, evidenciaven a ulls d’Europa fins a quin punt la justícia espanyola actuava amb motivacions polítiques.
Per mirar d’entrebancar aquesta tasca, el Suprem sempre ha lluitat per acabar amb la immunitat que al president Puigdemont li correspon com a eurodiputat –un càrrec al qual va accedir després de ser votat, però que la justícia espanyola també va mirar d’impedir. Fa pocs mesos, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va suspendre la immunitat del president argumentant que no podria ser detingut, atès que no constava cap euroordre contra ell. Però la justícia espanyola va enganyar els tribunals europeus.
La situació, però, no és gens esperançadora, ni tampoc sorprenent. Encara que el president haja quedat novament en llibertat, es torna a evidenciar que hi ha una justícia, l’espanyola, incapaç d’equiparar-se amb els estàndards europeus. Una justícia venjativa que s’ha atrevit a qüestionar, fins i tot, l’aplicació dels indults, en boca del president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, que en la inauguració de l’any judicial va criticar el Govern espanyol per aquesta mesura de gràcia quan abans s’havia pres a favor de condemnats per delictes de sang, de violència o de corrupció. Tot això és secundari per a una justícia i, en definitiva, per a un Estat que té el seu punt de mira en el president Puigdemont. El president que ha evidenciat, una vegada més, la politització de la justícia espanyola i que l’ha posada davant el mirall.
