L’abril del 2016, les Corts valencianes van protagonitzar un acte de reparació que arribava amb un retard inexplicable però que es va acabar fent possible. Va caldre l’aterratge de les forces d’esquerra al Govern de la Generalitat Valenciana perquè, des del món institucional, es reconeguera la figura de Guillem Agulló, assassinat pel feixisme el 1993, quan encara no havia fet els vint anys.
Aquell acte, amb la presència dels familiars de la víctima i amb les paraules emotives del president de les Corts, Enric Morera, esdevenia una reconciliació i un episodi de justícia. Posteriorment, la memòria pel jove de Burjassot s’ha vist reforçada amb homenatges constants. Per exemple al 2018, quan es compliren 25 anys de l’assassinat i es van fer tota mena d’actes i publicacions; o més recentment, amb la pel·lícula La mort de Guillem, guanyadora de nombrosos premis, protagonista de rècords d’audiència i coproduïda per À Punt i TV3.
L’any que ve, el 2022, es compliran 100 anys del naixement de Joan Fuster. La dimensió de l’assagista és totalment distinta, atès que el seu llegat intel·lectual, cultural, literari, polític, etc., és d’un abast descomunal, ben difícil de satisfer amb noves iniciatives adreçades a reforçar-ne el record i a destacar-ne la vigència. Però Fuster, com Agulló, comparteixen el fet que els dos van ser víctimes del feixisme, si bé l’escriptor de Sueca va tindre més sort que el jove de Burjassot.
Fa uns dies, l’11 de setembre, es complien 40 anys de l’atemptat que, miraculosament, no va poder acabar amb la vida de Fuster. Dues bombes van esclatar a sa casa en plena matinada, amb l’única intenció d’assassinar-lo. Ho explicava el periodista Francesc Bayarri, autor de Matar Joan Fuster (i altres històries), en aquesta entrevista de Moisés Pérez. Bayarri, a més a més, planteja una proposta interessant, que és la del reconeixement de l’escriptor com a víctima del terrorisme.
Aquesta condició exigeix uns requisits que, en el cas de Fuster, semblen complicats d’obtenir. El primer, segons es llegeix a la pàgina del Ministeri de l’Interior, és comptar amb una sentència ferma en què es reconega el dret de l’afectat a ser indemnitzat com a víctima del terrorisme. En cas que no hi haja tal sentència, cal haver dut a terme les diligències judicials corresponents o haver iniciat un processament penal per enjudiciar aquests delictes. El cas és que, tal com explica Bayarri, l’Audiència Nacional no va jutjar aquests fets, sinó que ho va fer un jutjat ordinari, i no com a delicte de terrorisme, cosa molt habitual durant aquells anys en què l’establishment intentava fer creure que les úniques víctimes amb motivacions polítiques eren les d’ETA.
Però hi ha altres gestos possibles, simbòlics però importants, perquè Joan Fuster també siga reconegut com a una víctima més del terrorisme. Aprofitant el seu centenari, la Generalitat Valenciana pot iniciar els tràmits perquè el Ministeri de l’Interior amplie les condicions perquè els qui han patit atemptats per les seues idees siguen reconeguts amb aquesta distinció. És només un exemple de les moltes coses que es podrien fer per salvaguardar la memòria de l’assagista i l'honor d'una persona que va ser perseguida pel simple fet d'escriure.
El record de Fuster no s'esvairà amb el pas del temps. La vigència del seu pensament és una evidència. Només cal constatar la cridòria de la dreta i l’extrema dreta, que té en l’antifusterianisme una arma ben recurrent que, tot i que els ha deixat de funcionar, encara utilitzen amb una mancança evident d’imaginació i un trist excés d’odi. Joan Fuster, com tants altres que van tindre menys sort, és el símbol d’una època de terrorisme impune, d’atemptats polítics amagats per no trencar el relat de la Transició modèlica que alguns, no pocs, s’han empassat i han fet constar per a la posteritat.
Reconèixer Joan Fuster com a víctima des de l’àmbit institucional reconciliaria, també, el Partit Socialista amb el seu passat, atès que els seus dèficits durant la Transició –i durant els anys posteriors– van ser ben decebedors. Pocs partits com el PSOE han contribuït a reforçar el mite de la normalitat democràtica consolidada de manera immediata després de la mort del dictador. Les actuacions policials i judicials desmenteixen aquesta narrativa. Per això és necessari que conste ara, passats els anys, quan els batecs de l’extrema dreta tornen a escoltar-se amb tanta força.
D’altra banda, reconèixer Joan Fuster com a víctima des de les institucions posicionaria el Govern valencià al costat dels valors democràtics que des d’altres governs no s’han volgut assumir. L’actitud de l’Ajuntament d’Alacant, governat per Partit Popular i Ciutadans, que ha instal·lat un nou monòlit en record a Miquel Grau sense esmentar-ne el motiu de l’assassinat –va ser mort amb vint anys per part d’un militant de Fuerza Nueva–, evidencia fins a quin punt alguns pretenen perpetuar l'amnèsia per dissimular les escassetats democràtiques que els defineixen.
En definitiva, cal fer de l’any Joan Fuster un any de memòria, d’homenatge intel·lectual i de reivindicació del seu pensament. Però també cal que el 2022 servesca per recordar que Fuster, com tants altres que s’identificaven amb els seus escrits, va ser víctima d’un terrorisme que mai no es va voler investigar ni castigar des dels estaments pertinents.
L’intel·lectual, quan es referia al PSOE, deia amb sorna que «aquests, almenys, no ens fiquen bombes». Una afirmació que expressava, de manera implícita, el lament de la buidor a què el va condemnar el partit més destacat de l’esquerra valenciana i espanyola –tot després que històrics del PSPV, com ara l'expresident Josep-Lluís Albinyana o l'exalcalde de València Ricard Pérez Casado patiren també agressions i amenaces de l'extrema dreta. En segons quins episodis, la buidor també ha procedit dels altres partits que integren actualment el Govern valencià. El 2022 tindran una nova oportunitat perquè les institucions es reconcilien amb la memòria de l’escriptor. Com a intel·lectual, com a inspirador, i també com a víctima.
