L'estiu s'escola; el carrer, torna

L'inici del mes de setembre és sinònim de represa, de bons propòsits, de posar en comú calendaris i d'una flaira de tardor que tot ho embolcalla. A Catalunya, molt singularment al llarg d'aquesta darrera dècada, el mes de setembre i la celebració de la Diada també ha esdevingut un termòmetre prou fiable de la situació política que viu el nostre poble, de la relació entre política i ciutadania i de la velocitat de creuer que uns i altres hem vinculat a això que n'hi diem “Procés”.

Enguany hi arribo després de passar un estiu molt profitós a la Catalunya Nord, on he pogut compartir amb un munt de bona gent qüestions que, sense escapar ni defugir la política, li atorguen una dimensió major. En aquest sentit, he parlat, i molt, de cultura amb agents ben actius de la Catalunya Nord i he tingut l'oportunitat d'incentivar-ne l'acció i posar-los en contacte amb d'altres actors de la Catalunya sud. He assistit i he participat ben activament de les sessions que s'organitzen setmanalment des del Comitè de Solidaritat Catalana i que s'emmarquen en el paraigua de “L'hora solidària”, cada dijous. Aquestes m'han permès retrobar-me amb els amics Jordi Turull, Joaquim Forn, Carme Forcadell, Anna Gabriel, Clara Ponsatí i en Toni Comin. Igualment -us n'he parlat en aquesta mateixa secció- m'ha resultat molt interessant assistir al nou Aplec dels Països Catalans que ha tingut lloc a Salses i que, sobre el paper, pot semblar una trobada petitona però que entranya una potència discursiva i una capacitat de convocatòria molt notable. Parlar d'estiu i de la Catalunya Nord ho associem també a la celebració de la Universitat Catalana d'Estiu que, un any més i desafiant la pandèmia, ha tingut lloc a Prada.

Però més enllà d'aquestes activitats, l'estiu de 2021 ens ha permès fer molta feina, principalment feina d'aquella que no es veu, als membres del Consell per la República, entitat que sembla predestinada a esdevenir l'ase de tots els cops -dels ponderats i dels improvisats, dels raonats i dels eixelebrats. En aquest sentit, com ja he expressat públicament, el Consell ha decidit, generosament i amb encert, atorgar una pròrroga als presents i als absents amb l'objectiu final de ser més i d'esdevenir un organisme, el més representatiu possible de l'independentisme, que escapi de la dictadura de les togues i de la política institucional, la del dia a dia.

Lluny d'aturar la feina, aquest estiu el Consell per la República ha treballat en la línia de constituir una delegació a les Illes Balears i en aquest mateix sentit avança de manera ferma per replicar la iniciativa al País Valencià, i també celebrant una molt emotiva trobada amb els primers Consells locals que han enllestit tota la tasca fundacional.

D'alguna manera, penso que aquest estiu a la Catalunya Nord ha servit per conjugar l'acció política amb l'acció solidària, la suma amb la multiplicació, l'anàlisi amb la projecció.

Comença el curs i l'afronto com a diputat del Parlament de Catalunya amb voluntat de servei i de treball per a la construcció d'una Catalunya independent, com un punt i seguit, com una continuació d'allò que, molt orgànicament, he desenvolupat al llarg de tota la meva vida adulta i que, també aquest estiu, i des de la Catalunya Nord, m'ha portat a parlar i a treballar a favor del patrimoni -material i immaterial-, les publicacions, la cultura popular, les arts escèniques i la música...

Preguntat fa uns dies sobre què n'espero, del nou curs polític i de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya -que alguns s'entossudeixen a desdibuixar amb l'objectiu únic de desmobilitzar el personal-, la meva resposta és clara: més carrer i més mobilització que mai. Ens cal prendre el carrer l'11 de setembre i l'1 d'octubre i tots els dies possibles. Per guanyar la República catalana i, amb ella, la nostra llibertat.