Crec que no havia entès mai tant com arran de la pandèmia aquella sentència del filòsof occità August Comte, que deia que “els vius són sempre, i cada cop més, governats necessàriament pels morts”. I és que, com si no sofríssim prou, en menys d’un mes hem sabut que l’Ajuntament de Barcelona voldria que, un cop acabada la pandèmia, tots els locals d’oci nocturn tanquessin com a molt tard a la 1h de la matinada, que el Ministre de Consum espanyol pensa que mengem massa carn i que això és dolent per al planeta, i que el Conseller de Sanitat català opina que la màscara sanitària hauria de tornar a ser obligatòria a l’exterior perquè, malgrat que epidemiològicament això no tingui cap benefici directe, el fet que tots anem amb la cara coberta fa “conscienciar” el conjunt de la població i ens recorda que la situació continua essent greu i perillosa.
Encara que sembli increïble, totes tres notícies tenen un fil conductor: situar l’individu de peu com el principal culpable dels desastres i plagues de la nostra civilització, a través d’una ideologia d’inspiració judeocristiana que traspua la idea que la humanitat ha d’assumir d’una vegada per totes que la vida a la Terra és un sacrifici constant en comptes d’una joia, que hem vingut a patir, no pas a passar-nos-ho bé, i que, per tant, ens hem de fer fotre, perquè ara, sobretot el jovent, ens toca pagar els plats trencats de les generacions precedents, que pretesament es van passar de la ratlla.
El senyor Batlle, per exemple, regidor de seguretat de Barcelona, ha manifestat que “un cop hagin acabat tots aquests episodis [la pandèmia, vaja], ens haurem d’asseure i plantejar quin tipus d’oci nocturn volem promoure, si hem de fer restriccions horàries... No sé per què hem de tenir la ciutat amb activitat fins a les 3 o les 4 de la matinada”. De fet, va arribar a dir que “no sé per què els locals d’oci nocturn no poden obrir a partir de dos o tres quarts de 8 de la tarda i fer que a la 1 es pugui haver acabat aquesta activitat”. Tot plegat per què? No, que no us enganyin, això no té res a veure amb el pretès dret del descans dels veïns. La majoria de locals nocturns de Barcelona disposen de sistemes d’insonorització espectaculars, que ja els voldria Batlle a casa seva per fotre’s les farres. Mentre la gent és a dins els locals, no hi ha brogit de fora. En canvi, tancar a la 1h implicaria, molt probablement, encara més molèsties: la gent sortiria engrescada a aquella hora, i, depèn de com, encara hi hauria més merder als carrers i, sobretot, dins els habitatges privats, atès que molts optarien per continuar la gresca i la xerinola a casa seva. Per tant, l’interès d’en Batlle no és pas el son profund de la iaia del tercer. Batlle, com tants d’altres, respon a aquesta ideologia del pecat, de reprimir el suposat pecat que és, per a ell, la festa. Hi ha tot de gent a casa nostra psicològicament incapaç d’acceptar que els altres sàpiguen divertir-se i esbargir-se tant o més que ells. És, al capdavall, l’enveja de l’infeliç.
Aquestes tres notícies ens obliguen a concloure que, en 15 anys, la política del nostre país ha canviat molt, especialment a l’esquerra. El primer cop que vaig dipositar un paperot dins una urna per votar alguna cosa més que un delegat de classe va ser a les eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor del 2006, convocades un cop celebrat el referèndum sobre la proposta de nou Estatut d’autonomia d’aquell any. Recordo perfectament que, amb els meus 18 anys a la butxaca, tot bell just acabats de fer, vaig optar per votar la candidatura encapçalada per l’ecologista Joan Saura. Tenia la decisió presa de feia mesos i sabia molt bé per què em decantava per votar ICV. No, tot i que és evident que en aquells temps Joan Saura vivia un moment polític força dolç, amb tots els sondatges a favor, no va ser pas per aquest motiu que vaig votar-lo. Tampoc ho vaig fer, estrictament, pel seu discurs ambientalista serè, tot i compartir-lo sobradament. Tampoc perquè, estèticament, fos el candidat més modern, menys encarcarat. Ni tampoc per les propostes concretes del programa electoral que ens brindava, que, tot i que a grans trets m’agradava, no va ser pas cap element determinant.
La raó cabdal de votar ICV el 2006, doncs, va ser que, segons la meva percepció, de tots els candidats possibles, Joan Saura era qui millor encarnava, almenys sobre el paper, una proposta política que posava la felicitat, el gaudi, la delectança o el plaer dels ciutadans per damunt de tot. Vegeu que en cap moment no he pas parlat ni de benestar, ni de justícia social, ni de drets, ni d’igualtat d’oportunitats, ni de cap de les nomenclatures típiques de l’esquerra tòpica, que, si bé tant ICV com Saura sí que en feien bandera, això sol per a mi no hauria pas estat suficient –més aviat tot el contrari– per triar aital candidatura. Per a mi, doncs, Saura era aquell qui defensava obertament llibertats individuals com la legalització de les drogues, l’avortament o l’eutanàsia. Saura era qui reivindicava els drets del jovent, com l’accés a l’habitatge però també la música en viu en bars i sales, en aquell moment sota mínims a bona part del país, per una política de regulacions conservadores que ho perseguia. Saura era qui, mig de conya mig de veritat, ens deia que el canvi de debò era que les tomates tornessin a tenir gust de tomata, un eslògan que sabia unir el discurs ecologista amb el gust del bon paladar, és a dir, del plaer, l’antítesi, doncs, del vídeo del Ministre Garzón.
En definitiva, vaig considerar que Joan Saura representava un projecte polític hedonista, per a qui el més important era que els ciutadans –tots, els de tots els estrats socials– visquessin tan bé i amb tantes de comoditats, facilitats i delits com fos possible. Saura no negava pas en cap moment l’existència de problemes, d’injustícies, ni de lluites d’interessos, i precisament per això proposava un programa de reformes que encara avui serien titllades de profundes i radicals. Però em sembla que hi ha una diferència filosòfica fonamental entre l’esquerra de fa 15 anys i l’actual. En aquella època, Saura –i ICV per extensió– propugnava que les classes populars no eren pas les responsables de les desgràcies del planeta i que, per tant, el que calia era que les administracions públiques fossin capaces de fer escampar i “repartir” els plaers, els drets i els privilegis dels rics al conjunt de la població, perquè tothom pogués disposar de moments de goig, de gaubança. De felicitat. De caseta i hortet, on tenir-hi unes tomaqueres amb tomates amb gust de tomata al costat d’unes plantetes de maria, ideal per a aquell moment després de l’arrosset de mar i muntanya, amb gambetes de Vilanova i botifarra de l’Empordà, amb la tranquil·litat que tenim tota la nit per endavant per continuar bevent i halant fins que ens roti, sense pensar ni en obligacions ni en si la vianda endrapada era cancerígena o si les gambes vilanovines eren pescades amb xarxes d’arrossegament. Si viure no ha de voler dir ni això, companys, més val que ens ho fem mirar. Ci vuole un’ altra vita que diria en Franco. En Battiato.
