Divendres passat, la localitat nord-catalana d’Elna va acollir l’acte de celebració del seixantè aniversari d’Òmnium Cultural. L’entitat, lluny de quedar envellida, s’ha sabut adaptar als nous temps i ha esdevingut, sense cap mena de dubte, tota una referència entre la societat civil del país. Ho va tornar a demostrar al Rosselló, on va comptar amb la presència dels exiliats catalans, a excepció de Marta Rovira, i també dels presos polítics recentment indultats, a excepció de Dolors Bassa, Raül Romeva i Jordi Turull. Especialment emotiva va ser, també, l’assistència d’Anna Gabriel, exiliada a Suïssa des de principis del 2018 i a qui no se l’havia vist en actes d’aquest tipus.
La història d’Òmnium Cultural serveix per prendre el pols a la història dels últims seixanta anys. L’entitat va ser fundada l’any 1961 en, ple franquisme, per tal de protegir la cultura catalana de la persecució que venia patint, especialment, des de l’inici de la dictadura. D’aquesta manera, i sempre des de la clandestinitat, Òmnium Cultural va impulsar tota mena d’iniciatives adreçades a ensenyar el català entre una població desposseïda del seu idioma, que no s’ensenyava a les escoles i que estava totalment expulsat de les institucions. La promoció editorial i d’actes culturals en general sempre va ser, també, la gran prioritat d’Òmnium, conscient com de necessària era fer aquesta tasca substitutiva, en tant que l’administració no se n’encarregava, sinó tot el contrari.
Passaren els anys, morí el dictador i amb la recuperació de la Generalitat de Catalunya i la democratització d’ajuntaments, diputacions i la resta de les institucions, la tasca inicial d’Òmnium Cultural passà a ser desenvolupada, amb més possibilitats, des dels organismes oficials. Tal com va ocórrer a les Illes amb l’Obra Cultural Balear o al País Valencià amb el Secretariat d’Ensenyament de l’Idioma, que després es transformaria en Acció Cultural, Òmnium es va trobar en un moment en què la seua tasca ja estava coberta, sempre amb matisos i limitacions, per les institucions. Però l’entitat, les tres entitats, que ara conformen la Federació Llull, van saber reinventar-se per continuar defensant un país que, malgrat els canvis democràtics, sempre s’ha vist impedit de poder desenvolupar-se en la seua plenitud. Només ha calgut veure com els tribunals, els darrers anys, han tombat qualsevol iniciativa de Govern, aprovada democràticament des dels parlaments, adreçada a reforçar l’aprenentatge del català o a garantir la normalització del seu ús en els organismes oficials. Fins i tot, els tribunals han volgut impedir que les comunicacions institucionals entre el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya es facen en català. Una prova fins a quin punt és necessària la tasca d’aquestes entitats per garantir la defensa, la normalització, la reivindicació i l’autoestima per la llengua del país.
Evidentment, els esdeveniments dels darrers anys han obligat tant Òmnium, com l’Obra com Acció Cultural a posicionar-se a favor de la democràcia i en contra de la restricció de drets que s’ha anat imposant a l’Estat espanyol. Aquest compromís ha fet que Jordi Cuixart haja hagut de passar quasi quatre anys empresonat, amb molts altres presos polítics i exiliats –que encara són exiliats, recordem-ho– per haver evidenciat el tarannà autoritari de l’Estat. Un compromís al qual també s’han sumat des de la Catalunya Nord, especialment, persones com Pere Manzanares, fundador de Ràdio Arrels; o Nicolás Garcia, alcalde d’Elna, que han fet possible organitzar l’aniversari d’Òmnium en aquesta localitat i que han aconseguit, també, internacionalitzar el conflicte al nord dels Pirineus i crear consciència. Són les lluites compartides que tant reivindica Òmnium i que serveixen, en definitiva, per fer un país millor.
