El terme del titular d'aquest article el va inventar Josep Pla, qui es va dedicar a descriure cada ciutat que visitava. Entre aquestes hi havia Alacant, a la qual va arribar procedent des d’Almeria, fent parada a Múrcia. Tal com escrivia en Notes per a Sílvia, obra editada per Destino el 1974, Alacant tenia un passeig de palmeres, davant del port i del mar, «d’un meridionalisme gairebé professional». I apuntava que també n’hi havia «persones professionalment simpàtiques».
Aquesta espècie, la de l’empresari o el polític del sud professionalment simpàtic, ha transcendit especialment els últims anys. S'han donat a conèixer amb episodis que, lluny d’avergonyir els alacantins, sembla que enorgulleixen o, com a mínim, causen certa gràcia. Aquesta mateixa setmana s’ha fet pública la sentència de l’Audiència Provincial del cas Brugal sobre les relacions interessades entre l’empresari Enrique Ortiz i els ex-alcaldes Luis Díaz Alperi i Sonia Castedo, tots dos del Partit Popular. No seré jo qui desconsidere una decisió judicial basada en la prescripció d’un delicte o en la manca de proves. A aquestes altures de la vida, ja se sap que la veritat judicial no sempre és, necessàriament, la veritat total. Molt sovint, les sentències eximeixen de delictes els presumptes malfactors.
De fet, la sentència, recordem que inculpatòria contra l’empresari, és tan fràgil que la família Ortiz es va atrevir a gravar un vídeo per viralitzar la celebració, que incloïa el hit de l’«a por ellos, oé». I és que 18.000 euros per a ell són una almoina ben risible, com també ho és l’actitud d’una ciutat, condemnada pel seu immobilisme, a patir Ortiz fins la seua jubilació.
No és la primera vegada que el constructor celebra un èxit que l’hauria de fer enrogir. Només cal recordar l’últim ascens a primera divisió de l’Hèrcules CF, equip de futbol de què és propietari, aconseguit el 2010 a còpia de compres de partits descobertes per les escoltes telefòniques relacionades amb el mateix cas Brugal. Una altra veritat demostrada, però no judicialment, atès que les proves van ser desestimades perquè el jutge se sentia obligat a protegir la intimitat del constructor. A l’estiu de 2010 es veia un Ortiz exultant, celebrant un ascens comprat, amb el seu posat fatxenda que gasta per exhibir l’omnipotència que els alacantins li permeten exercir.
De la mateixa manera, ara, els últims beneficiats per la justícia no han reaccionat amb discreció, incomodats per uns actes que, tot i no ser punibles judicialment, o ser-ho menys del que esperaven, són de la seua responsabilitat. Com calia esperar, el que s’ha deixat anar és que hi ha una innocència sobradament demostrada. I que ara toca assenyalar aquells que van interposar les denúncies amb una mala fe més que acreditada. El relat és senzill de sostenir, i és normal que els qui s’han oposat a Ortiz es troben ara desorientats, decebuts i fins i tot traïts per la justícia.
Però aquest desenllaç no allibera de responsabilitats els opositors d’Ortiz, que encara tenen recorregut per plantar-li cara. El meridionalisme professional, el professionalisme simpàtic exercit per Ortiz i pels seus valedors i que tant agrada en Alacant, és totalment proporcional a la inoperància que fins ara han mostrat –hem mostrat– els seus opositors. Ortiz mantindrà el seu imperi, així com les relacions institucionals –tot fa pensar que ara n’hi haurà més motius per recuperar-les– i la propietat del club de futbol de la ciutat, que gràcies a la seua pèssima gestió es troba en el seu pitjor moment de la història. Mentrestant, si tot continua igual, enfront no tindrà més que un grapat de regidors i d’associacions veïnals, incapaços de respondre més enllà del tweet pertinent davant una sentència insatisfactòria o d’una denúncia irritada, però discreta a ulls de la ciutadania.
Se sap que Alacant no és lloc per fer oposició. El menfotisme, terme amb què vam dotar de gentilici a la passivitat nostrada tan característica, contagia una ciutat que viu al marge de la realitat més pròxima. Però el desinterès generalitzat no ha de desembocar en desànim, sinó en la motivació per canviar la situació amb soroll. I constatar que no es pot fiar tot a les decisions judicials o al relat fals que s’imposa, i que s'alimenta també gràcies a –i sobretot en conseqüència de– la inacció d’una oposició política atordida.
Al segle XXI hi ha mil maneres de protestar, de respondre a les injustícies i de fer viral un descontent que és més generalitzat que no sembla. Un descontent que no només es pot practicar des de la imatge forçada d’una indignació eterna, justificada però estèril i gens atractiva, sinó exercint si cal aquell meridionalisme professional, en el bon sentit del terme, simpàtic, irònic i provocador que tants fruits polítics i socials garanteix. Rendibilitzar la mala llet i l’enuig amb organització ha de ser possible perquè Ortiz no només tinga una condemna ínfima dels jutges, sinó un gran càstig visibilitzat per una ciutadania que fins ara no ha estat capaç d’articular respostes continuades, visibles i sostingudes en el temps, i que ha de ser capaç de trobar-les. Respostes que han de tindre resultat per abastar d'ànims una ciutat amb més capacitats que no sembla per plantar cara aquells que la volen exprimir al servei dels seus interessos. Interessos que, lluny de topar amb una oposició ferma, topen amb el derrotisme, sinònim de via lliure per continuar dominant-la.
Aquest és, i no cap altre, el principal capital d'Enrique Ortiz i dels seus. I aquest és, sens dubte, el gran fracàs dels alacantins.
