El cap de setmana passat es va celebrar el vuitè congrés del Bloc Nacionalista Valencià, el partit majoritari al si de la coalició Compromís que, els darrers anys, ha adquirit una presència institucional ben significativa. Ningú no pensava, tot just ara fa una dècada, que el nacionalisme valencià s’imposaria amb tanta força al conjunt del país. Un èxit que no s’entén sense el treball previ fet durant anys i panys des del món municipal. Malgrat la gran intranscendència mediàtica, l’hostilitat, la incomprensió i l’estigmatització, el Bloc va ser capaç de créixer, i la fórmula de Compromís va permetre fer el salt a la política institucional gràcies a la batalla lliurada contra la corrupció del Partit Popular i a un missatge renovador. Des del 2015, Compromís lidera diverses conselleries a la Generalitat Valenciana, manté l’alcaldia de València i també les de quasi un centenar de municipis.
Tot això s’ha aconseguit sense renunciar al missatge valencianista de la coalició. Al seu si hi conviuen, fonamentalment, el nacionalisme progressista del Bloc amb Els Verds i l’esquerra renovada d’Iniciativa del Poble Valencià, el partit de la vicepresidenta Mónica Oltra. Evidentment, al País Valencià, les limitacions per exhibir un nacionalisme desacomplexat són històriques. Amb territoris de parla castellana, amb provincialismes com el d’Alacant i altres singularitats de tota mena, hi ha llocs on el simple gentilici valencià és rebutjat de manera automàtica. I, per descomptat, també ho és tot allò que hi tinga relació, com per exemple la llengua o la concepció unitària del territori. També, val a dir, als territoris catalanoparlants del país, la consciència nacional no sempre té la força suficient. Això no fa, sinó, donar encara més valor a allò que el Bloc en particular, i Compromís en general, ha aconseguit durant aquestes dècades.
Per tot això, no s’entén massa que una part del Bloc, concretament la que ha guanyat el congrés, s’enteste a aïllar-se de l’origen ideològic del partit. La candidatura guanyadora, encapçalada per Àgueda Micó i que compta amb el suport dels càrrecs del partit amb més pes institucional, aposta per una reformulació ideològica adreçada a reforçar el sentit progressista del partit i a contrarestar, o com a mínim dissimular, el tret nacionalista –que, d’altra banda, sempre tindran al damunt com a etiqueta, d’això ja s’encarregarà la dreta. La intenció sembla ben clara: aprofitar la possible catàstrofe –tot i que no gens segura– d’Unides Podem per acollir els votants orfes d’aquesta coalició i alinear-se amb la formació emergent d’Íñigo Errejón, Més País, que caldrà veure si guanya la força que ha aconseguit a Madrid arreu de l’Estat.
Aquest plantejament no ha comptat, ni de bon tros, amb un suport generalitzat al si del Bloc. Prova n’és que la candidatura alternativa, liderada per Àlex Ruiz, alcalde de Bellreguard (Safor), ha obtingut quasi un 38% dels vots, tot i ser una candidatura improvisada i feta a corre-cuita per evitar, precisament, la podemització del Bloc proposada pel consell executiu. I per denunciar, també, la manera com la direcció del partit ha gestionat la prèvia d’aquest congrés, en molts casos criticada per la unilateralitat en la presa de decisions que han afectat tota la formació, com el mateix canvi de nom, atès que el Bloc passa a denominar-se Més-Compromís.
Compromís, i el Bloc, han fet tot aquest camí d’èxit a còpia de reinventar-se, però no de renunciar. Al País Valencià, si alguna cosa és necessària, és més autoestima, més relat propi, més reivindicació territorial i per tant, en definitiva, més nacionalisme per defensar-se d’un Estat que el maltracta sistemàticament. Evidentment, cal trobar les maneres més adequades per exercir el nacionalisme, però renunciar-hi no és una opció. De fet, renunciar-hi seria l’inici de la mort d’un país que, sense el Bloc, pràcticament no tindria qui el defense des de la política.
