La setmana passada França va viure un diumenge electoral doble, amb la primera volta de les eleccions als consells regionals i als departaments. Si bé de normal sempre té cert interès d’observar el comportament polític dels nostres veïns europeus, en el cas d’aquestes eleccions la utilitat d’analitzar-les em sembla també doble o triple, perquè, vistos els resultats, ens permeten de fer caure diversos tòpics o mantres que circulen arreu del continent, també per casa nostra.
Així, i vist des de l’exterior, el primer que es pot concloure dels resultats de la primera volta de les eleccions regionals i departamentals franceses, tenint en compte els altíssims nivells d’abstenció –les dades parlen d’una abstenció juvenil superior al 85%–, és que, un cop més, es constata que es pot establir una relació directa entre projecte polític arrelat al territori i nivell de participació electoral. És a dir, si bé a la majoria de regions la participació no va arribar ni a un trist 35%, hi ha algunes dades que contrasten amb aquest escenari, com per exemple Còrsega, on la participació va ser de més d’un 57%. L’illa de Còrsega disposa d’un estatut particular amb més competències que una regió convencional, de manera que allò que decideixen els seus polítics té més incidència en els ciutadans que el que decideixen els polítics regionals a la resta de territoris. A més, l’illa ha sabut mantenir i treballar la identitat col·lectiva, i, en la darrera dècada, ha estat capaç d’oferir una traducció política en forma de propostes electorals a aquest imaginari i anhel col·lectius. El resultat d’això no és només que Còrsega sigui l’excepció quant a nivells de participació política, sinó que, llegint-ne els resultats, veiem com la llista més votada és una opció nacionalista i, a més –i el més important!–, la suma de les quatre llistes regionalistes existents arriba gairebé al 60% dels vots, quelcom del tot extraordinari, es miri com es miri, en un context gal. En menor mesura, que la regió d’Occitània sigui el territori hexagonal amb més participació –gairebé un 38%–, seguit d’Aquitània i Bretanya, que també superen el 35%, també demostra que és certa aquesta idea que repugna tant als nacionalistes francesos –i no tan francesos–: com més sentiment d’identitat, més participació política, ergo, més democràcia.
La segona conclusió que es pot extreure dels resultats és que, en contra del que molts pensaven tant a França com a Catalunya, ni l’abstenció, ni el desencís ni la desil·lusió política no provoca, automàticament, cap vot massiu a l’extrema dreta. De fet, una de les sorpreses de la nit electoral de diumenge va ser els resultats pobríssims del partit de Marine Le Pen, que creia que els vents li bufarien a favor i, en canvi, globalment va obtenir els pitjors resultats electorals des de les presidencials del 2012, amb poc més d’un 19% dels vots.
Certament, els mals resultats no van ser només per als lepenistes. El partit de Macron, que és pràcticament segur que no presidirà cap regió, va confirmar –després del que ja es va intuir en les eleccions municipals d’ara fa un any– que no és pas cap partit, sinó un mer club de fans, organitzat al voltant d’una figura –el rei Emmanuel– i una sola idea –senyorejar la República a través del poder central. La resta, se’ls en fum, entre d’altres qüestions perquè ni tenen cap projecte concret ni real per als ciutadans i el país, ni ofereixen una proposta ideològica ferma, quelcom que hauria de ressonar a les orelles dels dirigents d’alguns partits espanyols i catalans, si no volen acabar igual.
En aquest sentit, la tercera conclusió també sembla diàfana: si bé la pandèmia pot haver contribuït a fer créixer l’abstenció, el que és indubtable és que la situació sanitària ha reforçat tots aquells partits i presidents sortints, els que ja governaven, vaja. Fins i tot a Còrsega, on la coalició nacionalista que fins ara governava l’illa s’ha partit i presentat per separat, el president sortint –Simeoni– ha guanyat la primera volta amb pràcticament el 30% dels vots. Dit d’una altra manera: la ciutadania –la poca que ha votat– no només no ha castigat els polítics regionals que han gestionat l’any i escaig de pandèmia, sinó que els ha premiat. La conseqüència d’això és que els resultats actuals esdevenen un respir per als dos partits clàssics del sistema francès: el partit socialista –que ha guanyat a cinc regions de l’hexàgon i aspira a presidir-ne diverses–, i la dreta republicana de tota la vida –que ha guanyat a sis regions, entre les quals, la parisenca.
L’editorial francesa Gallimard acaba de publicar el darrer volum de les incommensurables Oeuvres complètes del pensador aristòcrata Alexis de Tocqueville. És, sens dubte, una ocasió excel·lent per rellegir L’antic règim i la revolució, on, per exemple el vescomte sentencia que “la història és una galeria de pintures on s’hi troben pocs originals i moltes còpies”. Quan començarem a pintar un original al nostre país?
