El judici pels atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils ha acabat amb condemnes de 53 i mig, 46 i mig i vuit anys de presó als qui van col·laborar amb aquelles accions terroristes. Els autors materials van morir abatuts per les forces policials. La sentència de l’Audiència Nacional, com calia esperar, no ha convençut pràcticament ningú. Alhora, fins i tot el tribunal espanyol ha reconegut que les víctimes d’aquests atemptats han patit l’oblit institucional. I és que hi ha tota una sèrie de mancances que l’Estat, tot i que no se les pot permetre, les ha exhibit de manera molt evident.
Als condemnats només se’ls castiga per pertinença a organització terrorista, estralls i tinença d’explosius, però no per assassinat. Hi va haver un total de 16 víctimes mortals, a més dels centenars de ferits. Els condemnats no passaran més de vint anys a la presó, tot i que la condemna duplica aquest temps presidi. Alhora, l’Estat no n’ix responsabilitzat per la manca de controls en la venda de precursors d’explosius. Jaume Alonso-Cuevillas, advocat defensor de Javier Martínez, el pare de Xavi, xiquet de tres anys assassinat a les Rambles, explicava en una entrevista a aquest setmanari que hi ha un reglament del 2013 que «regula la venda de precursors d’explosius i que obliga l’Estat espanyol a prendre’n mesures». I afegia: «no pot ser que algú pugui comprar quaranta quilos de material que serveix per fabricar explosius, tal com els que es van fer servir als atemptats de Brussel·les o de París. Així ho regula la Unió Europea i a això estava obligat Espanya a través d’un reglament de 2013 d’aplicació directa, i finalment ho va acabar regulant al novembre del 2017», ja després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. En la sentència, però, no s’ha responsabilitzat l’Estat d’aquesta qüestió. Tampoc per les relacions que els serveis secrets espanyols del CNI mantenien amb l’imam de Ripoll, tal com es va demostrar. Sobre aquest tema es deneguen noves investigacions.
La sentència de l’Audiència espanyola, això sí, reconeix que les víctimes dels atemptats han estat les grans oblidades de la investigació. No hi va haver, de fet, el desplegament institucional suficient des de l’Estat espanyol per identificar i atendre les víctimes, sobre les quals no es va arribar a saber la xifra exacta. Fins que Robert Manrique, víctima de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor de Barcelona el 1987, des de la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats del Terrorisme, les va anar trobant una a una, de manera voluntària, suplint l’absència del Ministeri espanyol d’Interior, que havia de responsabilitzar-se’n. En total n’hi ha 338 víctimes, amb lesions i seqüeles, que han de ser reconegudes com a víctimes del terrorisme.
Al remat, i davant d’un cas tan dramàtic, la deixadesa de funcions d’algunes institucions posa en evidència la desprotecció a la qual es poden arribar a enfrontar les víctimes inesperades d’uns atemptats com aquests, que d’un dia per l’altre destrossen vides i famílies.
Alhora, cal no oblidar tampoc altres víctimes, les menys visibles, aquelles persones que integren la comunitat musulmana en viles com ara Ripoll o d’altres i que, després d’aquests fets, han quedat encara més estigmatitzades per part de la població local, afectada per la commoció que suposa comprovar que alguns dels seus veïns, visiblement integrats, van ser capaços de provocar un atemptat com aquell. Són ferides obertes que la mateixa societat, amb empatia i amb serenitat, aconseguirà tancar.
