Com bé dèiem en l’article anterior, mancaven dos grans debats per completar la sèrie sobre la situació educativa. El primer d’aquests dos darrers debats és, sens dubte, el del finançament. Precisament, aquestes darreres setmanes hem assistit a la irrupció d’un moviment estudiantil, amb l’organització SEPC al capdavant, que reclama de combatre el que cataloguen de “crisi educativa”, a través de l’assumpció de diversos “compromisos”, entre els quals hi figura una revisió del finançament públic i una aposta per la “gratuïtat” (sic) de l’ensenyament universitari. Combrego plenament amb ells que el nostre país pateix una “crisi educativa” greu, molt greu. De fet, és per això que aquest és el tercer –i darrer– article que dedico a l’afer. Nogensmenys, la constatació d’aquesta “crisi educativa” no m’empatxa pas de pensar que algunes de les receptes que proposen els estudiants van, precisament, en el sentit contrari del que caldria fer per fer revertir aital crisi educativa.
Així, per exemple, cada cop que sento cridar qualsevol eslògan de defensa d’un pretès sistema universitari “gratuït”, no puc evitar de fotre’m la mà a la cartera immediatament, per si de cas el robatori s’estén més enllà de les aules i les càtedres. Sí, ho heu llegit bé. Sóc dels qui està convençut que, actualment, el finançament públic que invertim a les universitats catalanes és, sense pal·liatius, un assalt a mà armada dels “rics” envers les classes populars. Podem fer-hi els tombs que vulgueu i adornar-ho del dret i del revés, que, per sort, experts i organismes com l’Institut Ostrom s’han fet un tip d’explicar –i denunciar– molt pedagògicament que la inversió pública que es destina al sistema universitari significa, a la pràctica, que les classes populars paguin, a través dels impostos, un servei que, majoritàriament, només beneficia els rics.
Com que segur que més d’un sortirà amb la cançoneta que això de l’Ostrom és un grupuscle d’indesitjables individus de dretes neoliberals salvatges –sobretot, no us oblideu del “salvatge”, que deia en Sala-i-Martín...–, m’he permès de citar el sociòleg José Saturnino Martínez –especialista en polítiques educatives i desigualtat social, i gens sospitós de difondre cap doctrina de Chicago–, per mirar d’explicar millor la idea exposada suara. En una entrevista relativament recent, Saturnino Martínez manifestava que “Per arribar a la universitat, per exemple, el fill d’un directiu té un 70% de possibilitats d’acabar els estudis, mentre que el fill del treballador, un 20%. Aquests percentatges es mantenen similars a d’altres països, perquè hi ha molta inèrcia social. De fet, a Espanya s’han obert centres universitaris a moltes ciutats, s’ha triplicat el nombre de beques, hi ha un marc legislatiu favorable… I tanmateix no es nota cap canvi social considerable…”. I tot això sense comptar que, diguem-ho tot, com que el nostre país és incapaç d’oferir espai, recursos i futur sòlids a tot el talent nacional, molts dels nostres universitaris –a qui els hem pagat llurs estudis religiosament– acaben tocant el dos a d’altres països o territoris, amb la qual cosa qui s’acaba suposadament beneficiant de llurs aportacions col·lectives no és ni tan sols la nostra gent.
És per tot això que comparteixo plenament la proposta de l’Institut Ostrom de reduir la inversió pública universitària i dedicar aquests recursos a les etapes educatives de primària i secundària. Si volem veritablement corregir les desigualtats, és a l’escola i a l’institut on hem d’esmerçar-hi tots els esforços. Pel que fa als estudis universitaris, la recepta sembla relativament fàcil, si tenim en compte el succés del que han fet d’altres països com Austràlia, Nova Zelanda, Regne Unit o la República Sud-africana: apujar els preus de la matrícula universitària, aplicar un programa potent de beques en funció de la renda i introduir préstecs a retornar a la universitat en funció dels ingressos obtinguts durant la carrera professional, amb condonació parcial o total per a aquells que –veritablement– no ho puguin assumir. Quina persona que advoqui per la justícia social pot oposar-se a una reforma com aquesta?
Vista la qüestió del finançament, només ens manca el darrer dels debats: els mètodes didàctics o sistemes pedagògics. Es tracta de quelcom molt de moda en els darrers temps, especialment arran de l’aparició d’iniciatives com Nova Escola 21, que han fet posar en circulació popular conceptes tan excelsos com “treball per projectes”, “comunitats d’aprenentatge”, “escoles lliures no directives”, “educació lenta”, “aprenentatge cooperatiu”, “connectivisme”, “constructivisme social”, “posfreirisme”, “posfreinetisme”, etc.
Així, si bé el fenomen és força més complex que no sembla –i els diferents actors que hi intervenen també–, per mirar de simplificar-ho direm que, a grans trets i fent-ne la caricatura justa i necessària per il·lustrar-ho, en les darreres dècades ha emergit una mena de neguit col·lectiu –per no dir-ne dèria– que ha consistit a proclamar als quatre vents que els mals del nostre educatiu radiquen en un pedagogia i didàctica considerades antigues i caduques. Així, segons aquestes veus, caldria condemnar a la paperera de la història tots i cada un dels mètodes didàctics de la vella escola –en aquest cas, mai millor dit–, aparentment caracteritzada per un excés d’estudis memorístics, una reduïda participació dels estudiants, un rigor i disciplina talment extrems que reprimirien la creativitat i les altres intel·ligències dels nanos, etc.; i exaltar nous (sic) mètodes com ara “l’aprenentatge dialògic”, “els treballs en grups interactius”, “la participació de l’alumnat en la presa de decisions a través d’assemblees”, etc.
Sobre aquest assumpte, la meva opinió és diàfana. D’una banda, són nombrosos els experts que han demostrat que, en aquests moments, a casa nostra, els mètodes didàctics no són pas l’element cabdal per fer capgirar el fracàs escolar que pateix el nostre país. El mateix José Saturnino Martínez argumenta que “si fem cas a l’Informe PISA, que avalua el nivell de coneixement dels joves de 16 anys de l’OCDE i d’alguns altres països, les diferències de rendiment dels joves entre països, i dins un mateix país, s’expliquen bàsicament pel nivell social tant dels seus pares com del centre on assisteixen. Per exemple, per a la mitjana de l’OCDE, un 50% de la variabilitat observada en les proves de lectura ve relacionada per les característiques de l’estudiant –estatus socioeconòmic de la família, sexe, edat, si és immigrant i tipus de programa d’estudi–, un 18% per característiques de l’escola –bàsicament, la composició socioeconòmica dels alumnes que assisteixen al centre–, i un 6% pels mètodes didàctics i diferències entre els tipus de centres, com ara els seus estils de gestió o la seva autonomia. (...) És a dir, invertim un gran esforç a discutir sobre el 6% del fracàs escolar, i oblidem el 70%”. Exacte, perdem molt de temps en una qüestió que probablement ara no hauria de ser la prioritària, si el que es vol és resoldre el fracàs escolar fefaent.
Però, més enllà d’aquesta evidència, sí que hi ha una qüestió sobre els sistemes pedagògics i els mètodes didàctics que m’inquieta, que m’amoïna: la percepció que cada cop tenim escoles que tendeixen més a sobreprotegir els nanos en lloc d’incitar-los a defensar-se per ells mateixos i a donar-los-en les eines necessàries, i, de retruc, a convertir-los en individus cada cop més dòcils i més fàcilment dominables. Així, en nom de preteses revolucions de pa sucat amb oli, en nom de conceptes tan eteris com ara la importància de lescures, la comunicació no violenta, i vés a saber què més; acabem tenint com a resultat final de tot plegat una munió de jovenalla que, per definició, defuig el conflicte per petit que sigui, presenta greus dificultats d’expressió oral i escrita –especialment en contextos que requereixen certa dialèctica i confrontació d’idees i pensament–, i és tristament incapaç de practicar l’esperit crític en el seu dia a dia.
De debò que és això el que volem? No sé si hem de fer carregar a l’escola la responsabilitat que les noves generacions resolguin totes i cada una de les desgràcies del nostre món. De fet, no sé ni si em convenç la proposta de bastir presumptes arcàdies o Icàries que no saps mai com acaben. Malauradament, no crec que puguem demanar tant ni a l’escola ni a les noves generacions. En canvi, el que sí que tinc clar és que l’escola hauria de servir perquè cada un dels nostres joves, tingui l’origen familiar que tingui, disposi de tots els instruments necessaris per defensar els seus interessos. Potser toca, doncs, assumir que el rol de l’escola no ha de ser pas formar bons ciutadans i persones, sinó ensenyar-los a prevenir i detectar quan algú els vol aixecar la camisa –a la feina, a la família, a la comunitat de veïns, a les eleccions de torn- i saber fer anar les armes que pertoqui. Ni més ni menys que com sempre han sabut fer els de sempre.
