Un nou fantasma recorre Europa: el fantasma del woke. No, no parlo pas de cap perol pretesament asiàtic on cuinar-hi tirallongues de pasta diversa amb les respectives verduretes, certs bolets exòtics i salses que t’engreixen tots els quilos que les tires de soja sintètica i els fongs al·lòctons creies que t’estalviaven. Parlo d’un nou concepte, un d’aquells conceptes english victim –un dia caldrà que parlem seriosament d’aquesta mala grip-que-ja-fa-massa-dècades-que-dura–, nascut per posar nom al fenomen que qui més qui menys ja sabíem que patia la nostra estimada societat però que no acabàvem de veure clar com diantre anomenar. Parlo de la superació, àdhuc sublimació, del ja fatídic –i caduc...– prodigi del políticament correcte, per una cosa flamant encara més excelsa: l’estat permanent d’alerta i defensa davant qualsevol mínima engruna de possible mostra ofensiva que contingui suposats elements de racisme, discriminació de gènere, homofòbia, relativisme cultural, imperialisme occidental, etc.
Si fins ara hi havia qui parlava de microracismes, microhomofòbies, micromasclismes i micromachines, resulta que ara ja disposem de la noció lèxica necessària per batejar aquells qui es dediquen a combatre totes aquestes microones alhora. Aquella conversa distesa entre companys de feina, esperant que es connectin tots els assistents abans d’encetar una reunió virtual, en què tot d’una un dels presents amolla una conya que ràpidament és jutjada de vexatòria; aquella pel·lícula que conté no sé quina escena considerada vés a saber com i que hores després de l’estrena ja ha originat una recollida massiva de signatures a Internet per tal que la llevin de totes i cada una de les sales de cinema; aquell professor acusat de parlar amb aires de superioritat per la seva raça, condició social i orientació sexual; etc.
Així, i per entendre’ns, la nova religió woke s’ocupa de dibuixar un univers maniqueu on tothom és classificat com a víctima o agressor, sense més grisos ni possibles transaccions. O ets pur i santificable, o ets un botxí, al mateix nivell que qualsevol criminal de la història recent del nostre país i continent. Si et creus immaculat, assegura’t que tot el teu passat també ho sigui, perquè alguns s’encarregaran bé prou de verificar-ho el dia que arribis a no sé quin lloc, i faran d’arqueòlegs de les teves xarxes socials per fer ressuscitar aquella piulada passada de voltes que vas fer una nit de gatera quan amb prou feines arribaves als disset anys. Si ets un botxí, em desplau de comunicar-te que has begut oli i hauràs de menester de dur a terme urgentment un procés de deconstrucció a través d’unes quantes sessions i tallerets –la factura dels quals te la farà arribar l’associació woke de servei, que per això existeixen i d’alguna cosa han de viure–, sobretot si pretens pintar alguna cosa dins l’esfera pública de casa nostra.
Val a dir que, per als wokaires, en realitat, no només importa què hagis fet o dit per determinar si ets víctima o borreu. Existeixen certs ingredients que determinen, de manera automàtica, la teva posició ho vulguis o no. Per exemple, si vas néixer mascle, europeu, blanc, heterosexual i en el si d’una família que no es moria d’inanició, em sap greu però reuneixes tots els components per ser catalogat d’esbirro per antonomàsia. A ningú se li escapa que, gràcies al color lletós de la teva pell, hauràs gaudit del privilegi blanc, de la mateixa manera que, de ben segur, hauràs estat educat en una societat patriarcal que t’haurà infós inequívocament els valors de la cultura de la violació, fet que, per tant, et converteix irremeiablement en un membre més de la masculinitat tòxica. Si, a més, com bé dèiem al començament, has confós els wokes amb els utensilis per cuinar aquestes tallarines orientals que proves de fer-te a casa però que no te n’acabes de sortir mai, podem confirmar indubtablement que practiques l’apropiació cultural, típic d’un occidental com tu sense consciència, escrúpols ni miraments.
Deixem la ironia. Tot esdevindria una simple broma de mal gust si el poder del woke paradise se cenyís exclusivament a espais de l’òrbita de partits com la CUP o els comuns. Tanmateix, d’una manera més o menys intensa, a l’Estat espanyol actualment el wokisme ha penetrat en la major part d’institucions, partits, organitzacions o empreses que no volen ser acusats de conservadors. De fet, el més greu de tot plegat és que la febre fa temps que intoxica les nostres universitats occidentals, amb plans d’estudi, temaris i equips docents cada cop més dogmàtics i endogàmics. Recentment, a propòsit d’aquest debat, el psicòleg cognitivista i professor a Harvard, Steven Pinker, manifestava que “l’única raó que té una societat de sostenir i finançar les universitats és que reuneixin sabers, contrastin idees i trobin veritats gràcies a un grup d’especialistes. Però si la gent creu que només hi ha sectaris, aleshores el món acadèmic perdrà tota credibilitat als ulls de la societat i dels governs”. Però esclar, Pinker és un mascle canadenc d’origen europeu, de cabells blancs, ulls blaus i pell més rosa que el seu cognom. Per què hauríem de parar esment a les reflexions d’un opressor d’aquesta talla?
