No fa gaire, Òmnium Cultural de Sabadell em va convidar a participar en un col·loqui titulat Colonialisme, ara i aquí? El debat pretenia ser una conversa entre la professora de traducció –i exdegana– de la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Laura Santamaria, i un servidor, a fi de mirar de reflexionar una mica sobre la possibilitat o no de considerar colonialisme el tracte actual i històric d’Espanya envers Catalunya.
En rebre la proposta, ràpidament vaig acceptar-la amb molt de gust perquè reconec que aquesta dificultat fefaent del catalanisme d’assumir sense embuts que Catalunya és una colònia espanyola és quelcom que em rosega per dins d’ençà que, aviat farà tres lustres, em vaig endinsar en l’univers occità i vaig descobrir autors com Robèrt Lafont. Ja he explicat en reiterades ocasions que una de les aportacions més importants de Lafont al debat de la construcció europea contemporània és haver demostrat que territoris continentals com Occitània –així com la resta de nacions de França o Espanya per extensió– pateix allò que el professor mexicà Pablo González Casanova va batejar amb el nom de “colonialisme intern” i que Lafont va adoptar, teoritzar i difondre en diverses obres com Sur la France o Décoloniser en France, per parlar del cas de casa seva. Per a Lafont, doncs, Occitània, Bretanya, Catalunya, Còrsega, Sardenya i tants d’altres territoris, eren nacions colonitzades, exactament igual que les colònies franceses de les Antilles o l’Algèria de la primera meitat del segle XX.
Sempre m’he demanat per què, si Lafont, pensador pregonament d’esquerres, ho tenia tan clar, a casa nostra encara hi ha qui dubta de la condició de colònia del poble català, com bé va denunciar el 2015 el professor Sobrequés: “afirmar que Catalunya és una colònia d’Espanya sembla, àdhuc per als nacionalistes més compromesos, una exageració dialèctica, un concepte que l’independentisme no ha assumit de manera habitual”.
Hi ha qui argumenta que territoris com Catalunya o Occitània no poden ser definides com a colònia atès que en el passat també van participar en processos de colonització d’altres països i continents. Així doncs, per exemple, el fet que les elits de Barcelona, Bordèu i d’altres ciutats nostrades s’haguessin dedicat al comerç d’esclaus amb Àfrica i Amèrica fins ben entrat el segle XIX, podria servir per impedir de tractar de colonització la conquesta política, econòmica i cultural que Espanya i França han practicat amb les respectives nacions sense Estat els darrers segles. El problema d’aquest raonament és que per la mateixa regla de tres molts dels països que han estats considerats oficialment colònies amb tots els ets i uts –a l’Àfrica, a l’Àsia, a Amèrica o a Oceania– haurien, doncs, de perdre també aquesta categoria, atès que, d’una manera o altra, llurs elits també van participar en el passat en processos de colonització interna, esclavatge o submissió. I en el present. Sense anar més lluny, qui més qui menys és coneixedor dels sistemes salvatjament dictatorials, corruptes i autoritaris que encara avui ofereixen molts d’aquests països, uns sistemes implantats per les mateixes elits autòctones –amb o sense la col·laboració dels països occidentals–. A més, si aquest fos l’argument que veritablement impedís de considerar Catalunya una víctima més del colonialisme espanyol, aleshores Robèrt Lafont també hauria tingut problemes de definir com a colonialisme inter la submissió d’Occitània a França. L’afer va, doncs, més aviat, per una altra banda.
Fins fa relativament poc, dins l’imaginari dels espanyols i dels mateixos catalans, Catalunya era la locomotora d’Espanya, és a dir, aquell territori peninsular privilegiat, ubicat al quadrant nord-est, que era l’enveja de tot el Regne per l’aparent prosperitat econòmica de què gaudia, el caràcter emprenedor de la seva gent, un teixit industrial sòlid i innovador des de feia dos segles, una xarxa comercial moderna i oberta al món, i una voluntat d’equiparar-se a les regions econòmiques més actives d’Europa, amb invents de pa sucat amb oli com el famós Quatre motors. Eren aquells temps de la feina ben feta no té fronteres, el “para hacer negocios, ponme un catalán” –que cantava en Sabina–, i l’equilibri tàcit que ni Franco va voler o poder desballestar que pivotava sobre l’acord que Catalunya acceptava que Madrid fes de capital política a canvi que Barcelona exercís de capital econòmica.
Si acceptem que, a grans trets, el colonialisme es basa en el domini d’un territori a través del control polític, econòmic, i cultural, és obvi que, si ets la capital econòmica d’un Estat, es fa difícil que puguis considerar-te una colònia. De la mateixa manera, si la percepció general que tenen el conjunt dels ciutadans tant de Catalunya com d’Espanya és que els catalans són els rics de l’Estat, és indubtable que es fa difícil de defensar el sotmetiment colonial.
El quid, doncs, és que podríem discutir si en algun moment vam ser o no els rics d’Espanya però el que és indiscutible és que fa dècades que segur que ja no ho som. Catalunya arrossega una pobresa estructural de campionat, amb famílies que es troben molt per sota dels llindars que serien raonables a qualsevol país europeu. Però, a més d’això, el conjunt de les classes populars –i de les mateixes elits!– vivim molt per sota del que ens pertocaria. Som pobres si ens comparem amb Madrid o Euskadi, per exemple, per bé que el catalanisme no hagi volgut incorporar aquest relat en el seu discurs. Poques veus independentistes han denunciat obertament que avui Catalunya és més colònia que mai precisament perquè ara ja sí que compleix amb les tres característiques que el defineixen: intervinguda políticament, intervinguda econòmicament i intervinguda culturalment –i lingüística–.
Fins que el catalanisme no es llevi del damunt el complex de nen ric, i assumeixi sense vergonyes que som un territori empobrit i que no només no fa mal de dir-ho obertament sinó que per recuperar la prosperitat econòmica el que cal precisament és assumir la realitat i denunciar-la, no ens en sortirem. Ara que comença una nova legislatura, i que la crisi econòmica que ve serà de dimensions imprevisibles, més valdria que anéssim preparant-ne el terreny.
