Era el 1907. Feia més de tres mesos que la Catalunya del nord i el Llenguadoc vivien la revolta social més important dels darrers temps. Els vinyaters del país, cansats de lleis i impostos abusius, s’eren alçats tenaços, amb la complicitat dels veïns i polítics del terrer. El divuit de juny el govern francès, sense cap motiu aparentment sòlid més enllà del temor polític, desplaça de Besers a Agde el dissetè regiment d’infanteria de línia, un dels més antics i prestigiosos de l'armada, format bàsicament per militars locals. Dos dies més tard, alertats per les notícies que arribaven de trets i afusellaments de l’exèrcit contra els habitants de Besers, bona part del regiment decideix d’amotinar-se. Aquella nit, fins a 500 soldats, amb armes i munició, emprenen a peu el camí fins a Besers, a uns 20 quilòmetres.
L’endemà a primera hora arriben a la ciutat, acollits amb alegria i entusiasme per la població. S’instal·len a l’avinguda de Pau Riquet i aconsegueixen, pacíficament, d’aturar la repressió de les forces de l’ordre presents. A pocs quilòmetres uns manifestants obturen les vies del tren, per tal que el comboi militar encarregat de reprimir el motí fracassi. No gaire lluny uns altres s’ocupen de prendre d’ostatge el sots-prefecte de la regió. Occitània és talment al llindar de la insurrecció que Joan Maragall, com a mostra de solidaritat fraternal, n’escriu el famós poema Els focs d’aquest Sant Joan.
Com és obvi, tot i la teòrica amnistia pactada en aquell moment, l’acció del dissetè regiment no va restar del tot impune. Entre d’altres mesures, set anys més tard, el govern francès no va tenir cap dubte ni escrúpol d’aprofitar l’ocasió per enviar-los al capdavant de la primera línia de la carnisseria de la primera guerra mundial. La venjança va ser absoluta.
Malgrat això, el record i l’orgull d’aquella lluita són avui encara ben vius en la memòria col·lectiva del poble occità –i del francès...–. Ho proven cançons de l’època que van esdevenir himnes, un grapat de versos dels cantautors dels 70 com en Claudi Martí, i, fins i tot, més recentment, grups de música actuals, com els montpellerencs Mauresca Fracas Dub, que en reivindiquen l’herència. A casa nostra, l’exemple dels germans occitans ens hauria de servir per reflexionar sobre qüestions domèstiques com la vergonyosa detenció d’en Pablo Hasél i l’actuació dels cossos i serveis de seguretat que tenim. Bé, i qui diu la detenció d’en Pablo Hasél, diu el paper galdós que van tenir els Mossos el primer d’octubre, o la gairebé connivència que sembla que hi hagi entre una part de la policia catalana i segons quins moviments de l’extrema dreta que campen pel cap i casal.
Així, la diferència fonamental entre els cinc-cents soldats occitans de fa un segle i els nostres estimadíssims i moderníssims Mossos d’Esquadra és que, en el moment clau, els militars llenguadocians van saber ben clar per quina part calia decantar-se. Van tenir ben clar que la seva funció cabdal per davant de qualsevol altra ordre o directriu era la protecció i la salvaguarda dels ciutadans de la seva pàtria, la protecció i la salvaguarda de la població civil del seu país, la protecció i la salvaguarda de la pau social. En definitiva: la protecció i la salvaguarda dels seus germans, dels seus pares, dels seus oncles, dels seus amics, dels seus cosins, dels seus veïns, dels seus companys d’escola, etc. Aquells militars de fa un segle estimaven la seva gent, perquè, militars o civils, eren, per damunt de tot, individus arrelats en la societat on vivien. Per això, no van dubtar a rebel·lar-se contra els seus superiors en assabentar-se que els seus compatriotes eren atacats per col·legues seus, assumint el risc que això comporta en tot cos militar. Abans que la jerarquia, van tenir clar que hi havia un país, una gent i uns valors que anaven molt més enllà de les lleis establertes. Així de naïf, si ho voleu. Així de senzill.
És quan recordes aquests fets de la darrera centúria que encara esdevé més esgotadora la cançoneta que els Mossos d’Esquadra no poden fer altrament davant injustícies com la d’en Hasél perquè “actuen com a policia judicial”. No fotem. Si alguna cosa hem après els catalans el darrer lustre és que lleis i jutges els hem d’agafar amb pinces, com les excuses de mal pagador. O el projectil de foam que ha fet perdre un ull a una pobra jove manifestant també era una ordre judicial? Prou de romanços.
Evidentment, no hauria ni de caldre dir que dins l’actual cos de Mossos d’Esquadra hi trobem excel·lents professionals, agents de pedra picada que creuen diàriament en la seva feina i en la seva responsabilitat social i cívica. Aquesta gent, aquests servidors públics, mereixen el més absolut respecte i reconeixement. Tanmateix, l’existència d’aquests bons treballadors no ens ha d’impedir de parlar clar i dir les coses pel seu nom, sense embuts i sense pors: Catalunya difícilment avançarà cap a un marc de plena llibertat i sobirania si abans no és capaç de fer neteja a fons de la pretesa policia nacional que tenim, actualment farcida de veritables cèl·lules espanyolistes –en molts casos fins i tot integrants o properes a l’extrema dreta–, hostils envers la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres costums, les nostres lleis, les nostres llibertats i, si m’apureu, el mateix poble català.
Aquesta higiene policíaca és necessària per raons socials, polítiques i democràtiques. Aquesta higiene policíaca és indispensable per disposar veritablement d’un servei de seguretat pública cívic, rigorós, socialment responsable, equànime, ponderat, modern, homologable a escala europea, compromès amb Catalunya i les seves institucions, etc. I aquesta higiene policíaca no s’ha de dissimular pas. El Conseller d’Interior que cregui que podrà fer neteja sin que se note el cuidado ha begut oli, perquè a les pomes podrides amb revòlver només se les pot combatre a cara descoberta, amb llums i taquígrafs i amb la complicitat activa de la majoria de la ciutadania. Amb altres paraules: només ens espolsarem aquesta gentussa si som capaços de seguir, com a mínim, les passes de països com Alemanya, unes passes que, tot sigui dit de passada, es troben molt ben documentades, ironies del destí, pel mateix departament d’Interior del govern català. Fil a l’agulla, doncs.
