Miro les noticies per televisió i faig un salt. No pot ser. Inés Arrimadas està defensant els exiliats republicans que “es van veure obligats a abandonar el seu país per defensar la llibertat”. El seu partit va més enllà: reivindica “la memòria dels republicans que van fugir després de la guerra civil per haver-se mantingut al costat de la Constitució i del Govern democràtic d’Espanya” Per fi Ciutadans accepta que l’aixecament feixista va ser un cop d’estat contra el govern legítim de la República. El PP demana respecte a l’exili de 1939. Al·lucino. L’endemà una nova sorpresa: el diari ultradretà La Razón situa en portada les declaracions del fill d’un exiliat republicà. Dubto que hi hagi precedents. Què està passant? Hem fet un salt de gegant i la dreta espanyola assumeix sense embuts que cal reconèixer les atrocitats perpetrades per la dictadura? Estan disposats PP, Cs i VOX a condemnar sense pal·liatius el franquisme? Pot ser, fins i tot, que el projecte de Llei de la Memòria Democràtica s’aprovi al Congrés per unanimitat?
Desperto: totes aquestes reccions són per condemnar al vicepresident del govern, Pablo Iglesias. El líder de Unidas Podemos, va caure en el parany que li va parar un bon periodista necessitat de demostrar que també és dur i inflexible amb les esquerres. Acceptar l’equiparació de l’exili de Puigdemont i les penalitats dels milers d’exiliats republicans és un greu error; com ho és no aclarir que les causes que varen provocar les dues situacions no admeten comparació. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau va haver de posar les coses al seu lloc. S’han formulat diverses explicacions: hi ha qui creu que Iglesias opina de Puigdemont en funció de la política espanyola i no de la catalana, i qui pensa que Iglesias estava més ocupat en escoltar-se a ell mateix que a les preguntes del periodista. La polèmica va desviar l’atenció del que va provocar de debò la fúria de la dreta espanyola i d’alguns dirigents socialistes: la desqualificació del Rei emèrit.
L’episodi m’ha fet recordar uns fets que vaig viure al Parlament de Catalunya l’octubre de l’any 2013. ICV havia presentat una moció sobre la memòria democràtica: condemnava el franquisme, criticava un homenatge a la División Azul celebrat a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, exigia la retirada de les despulles de Franco del Valle de los Caídos, reclamava el retorn dels papers catalans que encara eren a Salamanca, expressava el suport a la denominada “querella argentina”, plantejava que la Generalitat activés el Memorial Democràtic i proposava el lliurament a l’Ajuntament de Barcelona de l’edifici de la Comissaria de Policia de Via Laietana, escenari de tantes tortures.
Al final del debat, PP i Ciutadans, amb Albert Rivera i Inés Arrimadas al davant, van abandonar l’hemicicle per evitar participar en la votació. Van al·legar una discussió de procediment amb la presidenta del Parlament. Però tothom sabia per què marxaven.
PP i Cs encara no han tallat amb el pecat original de la dreta espanyola; la seva visió del que va suposar el franquisme no seria presentable a cap país democràtic. VOX actua com hereva ideològica de la dictadura. Tots tres grups acusen les polítiques de la memòria d’obrir ferides mentre promouen a Madrid accions tan vergonyoses com esborrar els versos de Miguel Hernández del Memorial de víctimes de la guerra civil o eliminar dels carrers els noms de Largo Caballero i Indalecio Prieto. I els socialistes acumulen massa anys de renúncies en matèria de Memòria com per donar lliçons. Ja té nassos que ara, de forma instrumental, tots ataquin a qui sempre ha defensat l’esperit democràtic de la República i el valor de la resistència antifranquista.
