Fa uns dies, el president valencià, el socialista Ximo Puig, protagonitzava una conferència al Cercle d’Economia de Barcelona per exhibir una proposta que, tot i presentar-la com a nova, no ho és ni de bon tros. Concretament, parlava d’una «Commonwealth mediterrània» integrada per Catalunya i el País Valencià. Aquesta idea, ampliada a les Illes Balears, va ser menystinguda pel mateix president valencià quan va negar-se a acudir a la jornada del 2 de març de 2017, organitzada per l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga al Palau de Congressos de València, en què van participar diversos consellers catalans, valencians i balears per enfortir els vincles econòmics i empresarials dels tres territoris. Ximo Puig, tot i el seu compromís amb tancar l’acte conjuntament amb els presidents Carles Puigdemont i Francina Armengol, va acabar absentant-s’hi i renunciant, definitivament, a aquell projecte que en un principi havia aprovat amb entusiasme.
Després d’aquell episodi, ara Ximo Puig parla d’una «Commonwealth» basada en aliances econòmiques. I és una bona notícia que ho faça. Seria molt important que aquest propòsit es fera realitat. Fins ara, però, malauradament, el president valencià no ha treballat suficientment per establir les bases d’aquesta aliança tan fonamental. De fet, les seues declaracions amables, que susciten molts aplaudiments, no es corresponen amb la feina feta per ell mateix ni pel seu Govern.
En aquest número d’EL TEMPS analitzem, per exemple, la paradoxa del Govern valencià pel que fa a les ajudes a la premsa en català. Diem paradoxa perquè el Govern del Botànic sempre ha dit defensar el país que representa. I no s’entén que un Govern que diu defensar el seu país no defense la promoció de la seua llengua als mitjans, el principal element que distingeix els valencians. No s’entén que Presidència de la Generalitat Valenciana ajude amb entusiasme mitjans de comunicació que no publiquen pràcticament res en català –el mínim per garantir les subvencions– o que fins i tot són clarament hostils a la llengua mentre deixa caure mitjans com ara el Diari La Veu, que va haver de tancar després de no haver rebut cap ajut institucional del Govern valencià. O mentre les desenes de mitjans d’abast local i comarcal fets en català agonitzen, tal com ha denunciat en reiterades ocasions l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació. Aquesta no és, precisament, una mostra de valencianisme. Tot el contrari.
Una Commonwealth o una aliança entre territoris no és possible si el Govern valencià deixa caure els mitjans que la promouen des del primer dia i incentiva els qui volen dinamitar ponts. Tampoc no és possible si des de la Direcció General de Política Lingüística, depenent de la Conselleria d’Educació i Cultura, liderada per Vicent Marzà (Compromís), no es convoquen ajuts a la premsa en català en els darrers dos anys, cosa que sí que fan la resta d’autonomies de l’Estat amb llengua pròpia. Tampoc no és possible si no permeten que TV3 torne a les televisions valencianes, tal com va aprovar el PP valencià quan governava amb Alberto Fabra. El Govern valencià té mitjans de sobres per permetre l’arribada del senyal, però senzillament no vol. Com tampoc no vol ingressar a l’Institut Ramon Llull, on sí que hi ha el Govern balear i hi havia, també, l’Ajuntament de Morella quan Ximo Puig n’era alcalde. Com tampoc no vol impulsar una llei de funció pública que assegure l’entrada del català en l’administració, atès que ho ha limitat la Conselleria de Justícia, en mans del PSOE.
Amb aquest panorama, de quina Commonwealth parlen? De quina política? De la que ens porta, novament, a ofrenar noves glòries a Espanya?
