“A França, avui, sembla cada cop més difícil de debatre. El matís no hi té cabuda: tan aviat veiem una manca de coratge, tan aviat una simple eufemització amb l’objectiu de camuflar una manca de visió.” El veredicte lapidari és de Chloé Morin, autora del recentment publicat Les inamovibles de la République. Morin, una jove politòloga francesa especialista en opinió pública, va ser membre del gabinet del primer ministre francès durant els cinc anys de mandat de François Hollande. L’experiència vital d’haver ensumat l’administració de l’Estat francès des del bell mig del –teòricament– centre de comandament hexagonal, l’ha duta a escriure un llibre on denuncia, amb tots els ets i uts i la pedagogia necessària, l’excés de poder dels alts funcionaris gals sorgits de l’ENA –els popularment anomenats enarques–, així com la manca de valentia i projecte polítics de partits i dirigents estatals.
En realitat, es tracta de dues cares de la mateixa moneda. Quan dins les formacions polítiques desapareix la dialèctica, la confrontació d’idees i la discussió de programes, desapareix també de la plaça pública. Quan el polític es veu alliberat de discutir, confrontar i debatre, abandona el rol de lideratge col·lectiu, fet que acaba provocant que un grup alternatiu –en el cas francès, les elits funcionarials; en el cas espanyol, les elits en general– ocupi el seu espai natural. Res de nou que no coneguem des de l’antiga Roma fins avui, passant per l’advertidor Llibre de les bèsties de Llull. El polític, doncs, es deixa usurpar el lloc a canvi de viure més tranquil i cercar-se menys problemes.
Mentre llegia Morin, vaig recordar la sèrie Parliament, disponible des de fa poques setmanes a l’Estat espanyol. La sitcom del jove alsacià Noé Debré també aborda la mateixa problemàtica, segurament una de les més cabdals de la política d’avui a tot el continent. Amb un to sucosament satíric i hiperbòlic, Parliament ens dibuixa la màxima institució de la democràcia continental com un veritable circ on polítics mediocres, funcionaris robotitzats i lobbistes mercenaris, mercadegen cínicament amb les idees i les voluntats populars sense miraments. De manera diàfana hi veiem com, en les negociacions d’uns i altres, el que menys importa són les iniciatives i els interessos de la ciutadania. Certament, es tracta de ficció: la realitat és encara més crua. Per aquest motiu, a ningú no li hauria de sorprendre que, de Lapònia fins a les Canàries, l’extrema dreta es fregui les mans a cada convocatòria electoral.
No ens enganyem. La manca de propostes polítiques il·lusionants no és pas un fenomen aïllat o circumstancial, sorgit arran de la pandèmia de la COVID-19. De fet, la manera com els nostres governants han conduït –i condueixen encara actualment– les polítiques antipandèmia són un símptoma del desastre cívic que arrosseguem de temps enrere. Que arreu del continent s’hagi regalat a l’extrema dreta tot el terreny de la crítica a les polítiques repressives pandèmiques, és una prova més de la manca de debat, idees i projectes de les forces progressistes. Que les primàries de Junts hagin estat un duel estrictament personal entre Borràs i Calvet, en comptes de fer-se servir per qüestionar, examinar i afinar de debò els diferents plans, propostes o camins, n’és un exemple més. Que Sergi Sol hagi de recórrer a la vulgaritat de comparar Laura Borràs amb Ayuso, és la darrera mostra d’aquest empobriment intel·lectual dels qui teòricament haurien de ser l’elit política del país.
Si som aquí és, en bona part, fruit de l’actual bandejament i menysteniment dels valors, les ideologies i el debat intel·lectual, moral i filosòfic en la seva més pura essència. És possible de capgirar aquesta situació? Sens dubte, per bé que el remei passa per reivindicar l’art i la bellesa de la política en tota la seva magnitud. Perquè l’art de la política pugui tornar a mostrar tota la seva bellesa, tanmateix, abans cal haver assumit tres premisses incòmodes.
La primera és que hi ha una diferència bàsica entre fer política i politiquejar, quelcom que sovint es confon. Qui vulgui fer política ha de ser conscient que, per definició, no podrà quedar bé amb tothom, perquè fer política de debò implica tenir la noblesa de no amagar el cap sota l’ala, de parlar sense embuts, acceptant que els canvis socials només es produeixen per la força dels canvis de paradigma, i que el paradigma només es canvia a través de l’hegemonia cultural, per tant, de la paraula. Per això, el bon polític no hauria de confondre mai la vanitat –del tot escaient en les dosis oportunes, per tal de tenir l’impuls individual de voler excel·lir damunt els altres–amb el narcisisme. Que Ada Colau, batllessa de Barcelona, es planyi de sentir-se fiscalitzada, és un senyal d’aquesta confusió entre política i politiqueig, entre vanitat i narcisisme.
Un cop entès que fer política vol dir, amb tota probabilitat, quedar bé amb uns i enfrontar-se amb uns altres, topem amb la segona premissa: el coratge. És innegable que del 2017 ençà el nivell d’audàcia o atreviment de la classe política catalana es troba sota mínims. L’aposta d’ERC d’unes llistes electorals del tot continuistes, on la novetat és una número dos per Barcelona que encarna la síntesi del polític gestor sense gaire aspiracions, no hi ajudarà. Si Laura Borràs acaba robant vots a l’ERC de Pere Aragonès, serà perquè una part de l’electorat català haurà vist en la candidata de Puigdemont l’ardidesa primordial que tot polític ha de poder brindar. Al costat del polític que no té ànsies de fer veure que vol acontentar tothom, el votant també hi ha de trobar el polític valent, que no s’arronsarà al primer revolt.
Finalment, la tercera premissa –i la més important– per rescabalar la grandesa de la política són les conviccions. Cal retornar les conviccions al centre dels nostres esforços, energies i capteniments; cal que tornem a parlar dels nostres valors fonamentals, de les nostres raons i dels seus perquès. Si ERC vol combatre de debò l’extrema dreta catalana, que es deixi de demanar dimissions electoralistes i exposi convincentment el seu model republicà que imagina de gestió de la immigració, de la delinqüència de carrer reiterada i reiterativa, de la seguretat pública als pobles, barris i ciutats de casa nostra, etc. Per simplista que soni, passen els segles i la millor manera de combatre una idea –bona o dolenta– continua essent d’oferir-ne una de millor. Però per fer-ho, cal estar convençut de tenir-la. Cal tenir conviccions fermes i que la ciutadania ho palpi. Ja fa un parell de lustres que tinc la sensació que cada cop hi ha menys ideologia als despatxos dels governs –de tots colors–. Són incomptables les entrevistes, declaracions, converses amb alts càrrecs on t’adones del nivell de frivolitat i menfotisme ideològic que regna.
Ortega y Gasset, en un dels seus cèlebres discursos com a diputat de les flamants Corts espanyoles republicanes, a propòsit de la proposta d’Estatut català aleshores en tràmit parlamentari, va sentenciar una màxima que, gairebé cent anys després, brolla enmig de nosaltres com una veritat inapel·lable. Adreçant-se a les il·lustres senyories presents, el filòsof madrileny va amollar que “no es pot fer política vivint a l’atzar, sota l’anècdota del que a cada moment l’opinió pública sostingui o no sostingui; tot això s’ha d’atendre, però cal fer política amb un conjunt, per no dir pedantment amb un sistema, de conviccions fermes”. Com el problema catalán, probablement el problema democràtic tampoc no es pot resoldre definitivament. Només es pot conllevar amb la màxima dignitat.
