La victòria de Joe Biden en les eleccions nord-americanes ja és definitiva. I va acompanyada d’una resposta pregonada per Donald Trump adreçada a desprestigiar el recompte i tot el sistema democràtic dels Estats Units d’Amèrica. Sistema que, per cert, ha permès que gent com Trump haja estat a la Casa Blanca. Perquè els electors així ho van voler. Tal com ara, segons sembla, han optat per un relleu a la presidència del país.
Que Trump deixe d’ocupar un dels càrrecs més poderosos del món és una bona notícia. Però cal no oblidar que, més enllà del canvi a la Casa Blanca, també queda tot el que ha fet Trump i el que continuarà fent, previsiblement, el trumpisme durant els propers anys. En aquesta edició del setmanari publiquem un reportatge de Der Spiegel en què parla dels plans del possible futur expresident i del seu partit, el Republicà, qui amb escasses excepcions ha permès que Trump convertisca la formació en un aparador de polítics que transmeten odi i menyspreu per la democràcia. Una realitat lamentable que costarà molt de canviar. Entre altres coses, perquè tot allò que ocorre als Estats Units té rèplica arreu del món.
De fet, és aquest el gran drama de tot plegat. Trump pot marxar de la presidència, però es queda el trumpisme: el relat d’unes elits que han aconseguit traduir, de manera totalment intencionada, l’enuig amb el sistema polític tradicional, que davant les darreres crisis econòmiques i sanitàries no ha respost amb l’alçada que se li hauria d’exigir, amb una esmena a la totalitat del sistema a còpia de missatges que, lluny de representar una nova política, aposten per reinstaurar la més vella de totes: la política de la discriminació social, la del neoliberalisme salvatge, la d’uns polítics que s’alimenten no fent política, sinó caient en debats de confrontació grollera i estèril. Trump és el màxim representant mundial de tot això, i sense ell no s’explicaria, en gran part, l’ascens de partits ultradretans arreu d’Europa o l’arribada al poder de personatges, igualment detestables en termes democràtics, com ara Jair Bolsonaro al Brasil. Tots comparteixen un tret comú: aprofiten els avantatges del sistema per deteriorar-lo a còpia de fer-se amb el control dels mitjans de comunicació, del poder legislatiu i de tots els òrgans adreçats a garantir la fortalesa democràtica.
La marxa de Trump, per tant, no elimina el relat que ha implantat arreu del món i del qual beu el populisme antidemocràtic i regressiu. Un relat que continuarà sent emès des dels mitjans de comunicació que el defensen i el difonen cada dia per causar més confusió i confrontació al si de les societats occidentals. Un relat que, fins i tot, serà adoptat quan convinga pels partits que, tradicionalment, s’han definit com a centristes. S’ha vist amb el Partit Republicà als Estats Units, però també a l’Estat espanyol amb el Partit Popular o amb Ciutadans, que no han tingut inconvenients a l’hora de competir amb Vox amb discursos fal·laços i discriminatoris.
Per lluitar contra tota aquesta maquinària desestabilitzadora, desinformativa i hostil, caldrà estar ben alerta i combatre aquests discursos des de la fermesa democràtica i amb la voluntat de reconciliar una societat que ara, després del període de Trump i de tants altres, viu amb amb molta més confrontació interna que no fa unes dècades.
