Donald Trump Jr. no volia que li espatllessin el dia. Ni els núvols grisos que aquella tarda s’acumulaven al cel ni els fatals valors del seu pare a les enquestes.
En un escenari als afores de State College, a Pennsilvània, Trump Jr., de 42 anys, no es creia ni ell el que anunciaria en la mitja hora següent: que el seu pare esperava obtenir una victòria aclaparadora el 3 de novembre i que Joe Biden no podia ser president perquè estava en nòmina d’empresaris xinesos. Aquestes històries –si fossin veritat– haurien de fer actuar l’FBI immediatament.
Don Jr. explicava que Hunter, fill de Joe Biden, va rebre diners d’una oligarca russa, uns diners sortits presumptament del tràfic de persones i de la prostitució. “Si jo hagués fet això, no seria aquí, us estaria trucant des de la presó i a la dutxa hauria de vigilar que no em caigués el sabó”, deia enmig de la cridòria del públic.
Evidentment, les seves històries no tenen res de cert. Però a Don Jr. això no li deia preocupar gaire. Ell té la mirada posada en el futur, en un temps en què el seu pare probablement ja no serà president, però en què el trumpisme es mantindrà ben viu. Poc menys del 50% dels electors nord-americans han votat Donald Trump. Ho han fet, malgrat tot.
Trump ha creat una mena de cosmos paral·lel en què només compten les seves paraules. En l’enorme majoria de casos el que diu té poc a veure amb la realitat, però als seus seguidors més fidels sembla que això no els preocupa. Si Trump ha dit mai alguna frase certa, és que cauria bé als seus seguidors encara que matés algú al mig de la Cinquena Avinguda.
Què passarà quan aquesta base fanàtica vegi caure el seu heroi?
La gran promesa de Biden era tornar a unir el país. Segons ell, Trump és un error en la història, “una equivocació” que es pot corregir amb una mica de bona voluntat. Però, viatjant pels EUA, fent zàping a la tele al vespre, conversant amb simpatitzants de Trump, la imatge que s’obté és una altra: es veu clarament que Trump no és ell sol la causa de la divisió de la societat nord-americana, sinó el símptoma d’una crisi molt més profunda. Una crisi que no desapareixerà encara que perdi les eleccions.
“El trumpisme ha vingut per quedar-se encara que el president hagi de plegar”, escriu l’assessor polític republicà Peter Rough –un dels més bons coneixedors dels sectors conservadors de Washington– en un article sobre el futur del seu partit.
En certa manera, a Trump l’ha portat a la cúpula de l’Estat una evolució que va començar fa més de trenta anys: és el producte d’un partit que tenia la tríada “família, exèrcit i un Estat mínim” i que després es va sotmetre completament al ressentiment i als desitjos de patrocinadors rics. Aquesta falta de principis va fer que Trump pogués aconseguir el poder contra la resistència de l’antic establishment del partit.
Per arribar al càrrec, Trump va rebre el suport de mitjans amb un model de negoci basat a sembrar ràbia i discòrdia. Sense la màquina d’odi que és Facebook, el 2016 el Kremlin no hauria pogut manipular la campanya del 2016 amb tanta efectivitat. I Rupert Murdoch, amb Fox News, va construir un canal que ha aconseguit convertir mentides i propaganda en guanys multimilionaris i influència política.
Tot això no desapareixerà sense Trump a la presidència, al contrari. Els últims quatre anys el president ha eixamplat sistemàticament la trinxera que separa els nord-americans. Després d’ell, molts altres també aprofitaran això políticament. Durant moltes dècades, per exemple, el Tribunal Suprem (TS) havia estat una institució transversal, respectada tant per republicans com per demòcrates. Fa vint anys uns dos terços dels ciutadans nord-americans confiaven en la feina de l’alt tribunal; ara només hi confia la meitat.
Trump ha ficat el TS en la lluita de trinxeres partidista i ha nomenat jutges que segurament imposaran una política conservadora quan els demòcrates manin a la Casa Blanca i al congrés. El 26 d’octubre, el senat va confirmar el nomenament d’Amy Coney Barrett, una jurista que mai no ha amagat que podria revocar el dret a l’avortament, malgrat que gairebé dos terços dels nord-americans estan en contra de fer-ho.
Passaran anys fins que no es reverteixin els perjudicis que Trump ha ocasionat a l’aparell del govern nord-americà. El president ha acomiadat cinc controladors independents que en ministeris i institucions havien de combatre el nepotisme i la corrupció. Ha fet dessagnar el Departament d’Estat, temps enrere orgull del govern nord-americà. Hi ha hagut durant anys hi ha hagut càrrecs importants vacants: qui podia perdre la reputació preferia no treballar a les ordres de Mike Pompeo, fidel vassall de Trump. Darrerament, a l’Autoritat Nacional per als Oceans i l’Atmosfera, ha estat acomiadat el científic principal, que ha estat substituït per un investigador conegut per haver minimitzat la gravetat del canvi climàtic.
Mai en la història dels EUA un president havia perjudicat d’una manera tan duradora i en tan poc temps l’estructura de la democràcia nord-americana. Trump ha ficat al cap dels seus seguidors que la majoria dels mitjans nord-americans –de la CBS al Boston Globe– són tallers de falsificació al servei dels demòcrates. El pla de Trump, com a mínim en part, ha sortit bé. Mentre que el 69% dels demòcrates afirmen que es pot confiar en els mitjans tradicionals, només ho creuen un 15% dels republicans. Potser aquest és l’èxit principal des del seu punt de vista.
Trump segurament perdrà aquestes eleccions. Però fa com si els demòcrates intentessin robar-li el càrrec. “Aquestes eleccions només les podem perdre per frau”, va dir. És una frase que té efectes tòxics: perquè, si els demòcrates estiguessin planejant un cop d’Estat, aleshores no estaria tot permès? Fins i tot la resistència armada?
És difícil imaginar-se Nathan Houck amb una arma a les mans. Aquest home de 34 anys fa cara d’adolescent. Mentre parla, fa saltironar la seva filla de 4 anys a la falda. Houck és un pare de família i un empleat competent, no pas algú que imaginaríem en una barricada. Tot i així, veu possible haver de participar en la lluita armada. “Si els demòcrates acaben controlant tot el govern, molt probablement deixarà d’haver-hi eleccions justes”, creu Houck.
La casa de la seva família es troba al final d’un carreró sense sortida; el camí per arribar-hi serpenteja per la Pennsilvània rural. Els cartells que hi ha al carrer no deixen cap dubte sobre qui vota la gent d’aquesta zona: “Keep America Great” (‘Que els EUA continuïn sent un gran país’), diu davant de gairebé cada casa. I al damunt, amb lletres grosses: TRUMP.
L’interior de la casa transporta als anys cinquanta. A la paret hi ha plats de ceràmica, a l’armari una Bíblia i llibres amb històries sagrades. L’esposa de Houck educa les dues filles. La gran no anirà a una escola pública. Allà només “adoctrinen”, creu Houck.
A Houck no sempre l’ha entusiasmat Trump. L’aparença tosca, el vocabulari vulgar: tot això al principi el tirava enrere. “Trump fa servir paraules que jo no permetria mai a casa meva”, diu mirant la seva filla. Però avui, quatre anys després, la seva imatge de Trump ha canviat: “Ell lluita pels nostres valors”. Valors que aquest pare de família veu amenaçats per Biden. Transformarà el país en un Estat policial socialista, pensa Houck. “No immediatament. Però crec que d’aquí a quaranta o cinquanta anys en aquest país es perseguirà els cristians”.
Houck observa detingudament cap a on es dirigeix el país. Es legalitzarà encara més l’avortament? Fins i tot es prohibirà predicar obertament contra l’homosexualitat? En aquest cas, no li quedarà cap altra opció, diu, que defensar-se. “Si he d’escollir entre Déu i el meu govern, escullo Déu. Encara que per això hagi de tombar el govern”.
Són republicans espantats com Houck que els últims mesos s’han armat. “Tenim més demanda d’armes de les que podem vendre”, diu Paul, propietari de The Outdoorsman, una botiga d’esport i armament a Winthrop Harbour, al nord d’Illinois.
La gent es vol protegir, diu Paul, que en aquests temps convulsos s’estima més que no aparegui el seu nom complet en una revista. Però per què? “Aquí tothom sap què ha passat”, respon. “Ningú vol veure com ataquen i cremen casa seva”.
Els successos a què fa al·lusió van tenir lloc fa dos mesos a Kenosha, a pocs quilòmetres d’allà. Un policia va disparar set trets a l’esquena al jove negre Jacob Blake. Seguidament va esclatar una revolta a la ciutat, en què es van incendiar cases i botigues.
Poc abans de les eleccions, l’ambient en moltes grans ciutats era tens. Molts ciutadans temen l’augment de la violència policial, si no coses pitjors. Segons una enquesta, prop d’un terç dels nord-americans considera probable que hi hagi una guerra civil en els pròxims cinc anys.
Aquesta idea no és absurda. A tot el país hi ha grups que s’armen per al dia X. Si acaba guanyant Biden, “el combatrem”, diu Chris Hill, líder d’una milícia ciutadana de Geòrgia. “Jo, si hi ha un tirà, l’atacaré, sigui on sigui”.
Així és com pensen molts radicals. “Observem que milícies i altres grups d’extrema dreta debaten molt activament sobre com interferir en el procés electoral, sigui el dia de les eleccions o després”, diu Devin Burghart, de l’Institute for Research and Education on Human Rights. A començament de mes, l’FBI va detenir tretze homes que volien segrestar Gretchen Whitmer, governadora de Michigan. Segons el malvat pla, se l’havia de sotmetre a una mena de judici en un lloc secret perquè havia imposat confinaments a causa de la pandèmia.
Els EUA ja han experiment la violència policial en reiterades ocasions. El que és nou és que l’home que hi ha al capdavant de l’Estat la desitja directament. Trump ha explicat diverses vegades que el país experimentarà un frau electoral massiu a favor dels demòcrates. Durant el primer debat televisiu contra Biden, el president va rebutjar distanciar-se dels grups militants. Adreçant-se als Proud Boys, una milícia dretana, va dir: “Estigueu a punt!”. Va ser com si jugués amb foc al mig d’una refineria.
Arreu del país fa setmanes que la policia es prepara per a la violència que el president està evocant. “No crec que en els últims anys hàgim vist res semblant”, va dir el sotscap de policia de Las Vegas, Andrew Walsh.
Sens dubte, Trump ha convertit els EUA en un lloc perillós. També ha establert un nepotisme sense precedents: va nomenar la seva filla i el seu gendre assessors especials de la Casa Blanca i va enviar pel món el seu advocat Rudy Giuliani per sotmetre polítics i diplomàtics estrangers. Es presentava com un home fort contra la Xina alhora que secretament demanava ajuda a Xi Jinping per a la campanya electoral. Ha convertit l’Estat en una empresa al servei de l’imperi Trump.
Però també ha assolit èxits? Sens dubte, Trump ha contribuït que els EUA, fins a l’esclat de la pandèmia, visquessin tres anys d’èxit econòmic. Els salaris han augmentat, també per a les dones i homes sense formació superior, que durant dècades havien estat exclosos del creixement. I ha aconseguit que, a l’Orient Mitjà, Israel i alguns països àrabs que feia dècades que estaven enemistats acostessin posicions. Aquest és un èxit que podria aparèixer perfectament als llibres d’història.
Però quina importància té això si alhora el president ataca l’arrel de la democràcia al seu país?
Trump ha difós afirmacions de teòrics de la conspiració i racistes, ha insultat demòcrates i companys de partit i utilitza Twitter per sembrar dubtes sobre la legitimitat de les eleccions.
Tanmateix, no és només Trump que ha intoxicat el clima polític al país. Cap cadena de televisió en la història dels EUA no ha sembrat tant d’odi i discòrdia com Fox News, la màquina de vendre de l’imperi de Rupert Murdoch. El funcionament de la màquina es va poder observar fa dos dijous, quan Biden i Trump es van enfrontar en el segon cara a cara.
Acabat el debat, la majoria de comentaristes estaven d’acord que els aspirants havien empatat. El president s’havia contingut i havia tingut alguns encerts; Biden s’havia defensat eficaçment, però, com li passa sovint, s’havia entrebancat amb les seves pròpies paraules.
Aleshores va aparèixer Sean Hannity, presentador estrella de Fox News: després de setmanes, Biden finalment s’havia atrevit a sortir del seu soterrani, va dir en to de mofa en començar el seu programa. “Però, en fi: ara se’n deu penedir”. Els nord-americans, va dir Hannity, no s’havien de deixar convèncer pel bon paper de Biden. “Els ha colat una mentida rere l’altra. La gentussa dels mitjans [majoritaris] no en dirà res”.
Dia rere dia, Hannity insisteix als seus espectadors que Trump és un valent outsider que només és atacat durament perquè s’atreveix a fer neteja al caos corrupte de Washington. En el seu relat, tot funcionari de Washington és un representant del deep state, i mitjans com el New York Times o la CNN no són més que màquines de propaganda de l’esquerra.
Mirant Fox News des d’una òptica europea, la histèria del programa vespertí té un deix involuntàriament còmic. Hannity anomena sistemàticament l’oponent de Trump “el vell Joe, un paio endormiscat, estrany i esbojarrat”. Si li hem de fer cas, Biden és un titella senil a les mans de socialistes radicals. El llibre de Hannity sobre les eleccions té un títol amb ressons marcials: Live Free or Die (‘Viure lliures o morir’). Però Hannity no és un teòric de la conspiració tocat de l’ala que emeti des d’un garatge de l’oest de Virgínia. Cada vespre, Hannity té de mitjana cinc milions d’espectadors, més que cap altre presentador d’un programa de política als EUA.
Reed Hundt encara recorda perfectament com va començar tot. Amb Bill Clinton, aquest jurista va ser cap de la Federal Communications Comission (FCC), que atorga les llicències per a canals de televisió. L’any 1994 va visitar Rupert Murdoch, que l’havia convidat a sopar al seu domicili de Los Angeles. Murdoch guanyava molts diners al mercat de la premsa britànica, però tenia un pla per revolucionar el negoci televisiu nord-americà.
“Murdoch em va dir: ‘A Londres, quan vaig a un quiosc, hi ha el Times per a la burgesia culta, el Guardian per a la gent d’esquerres i tabloides com The Sun o The Mirror per a la resta. Als EUA totes les cadenes de televisió competeixen pel públic moderat de centre”. El magnífic pla de Murdoch era crear una televisió que omplís un nínxol que fins aleshores ningú havia vist: els homes blancs sense formació superior. “Murdoch no ho deia obertament, però sabia que els seus espectadors sobretot es decantarien ideològicament cap a la dreta”.
En certa manera, diu Hundt, la presidència de Trump també està vinculada a l’èxit de Fox News. La cadena s’ha creat el seu propi públic. I va arribar un moment en què va necessitar un polític que entretingués aquell públic. “Si no hagués estat Trump, hauria estat algú altre”. Per això, diu Hundt, no creu que la derrota de Trump faci entrar en raó la gent de la Fox. El canal buscarà un nou populista que prometi quota de pantalla i influència política. “Fox News crearà una nova criatura”, diu Hundt. “Això és una conseqüència inevitable de tots els diners que van a parar a la política com l’aigua bruta que va a l’aigüera”.
La televisió nord-americana no sempre ha estat tan despietadament partidista. Fins ben entrats els anys vuitanta, hi havia la doctrina del joc net, que ordenava a les grans cadenes que presentessin les qüestions polítiques controvertides des de tots dos cantons. Aquella norma era molt qüestionada, molts conservadors hi veien un atac a la llibertat d’opinió. Però el TS va descartar tots els intents de revocar-la.
Fins a l’any 1987, per la pressió del president Ronald Reagan, no es va eliminar aquella regla que havia impedit l’aparició de radicals en molts canals. Quan li preguntem a Hundt si la fi d’aquella clàusula va ser el pecat original de la política nord-americana, ell s’encongeix d’espatlles. Per a la televisió per cable, on va créixer la Fox als anys noranta, aquesta doctrina no era aplicable. I afegeix: “Si ens fixem en el TS actual, tampoc permetria una regla com aquella”.
Hi ha molts indicis que apunten que Hundt té raó. El 26 d’octubre el senat va confirmar la tercera jutgessa que Trump ha proposat per al TS (Amy Coney Barrett). Ara els conservadors dominen el tribunal. Cap altre president ha modificat tant la justícia en tan poc temps com Trump. I això marcarà el futur del país durant dècades. Els presidents arriben i se’n van, però el càrrec dels magistrats del TS és vitalici, fet que els atorga poder i independència. La fi de la segregació racial a les escoles, el dret a l’avortament o el matrimoni per a gais i lesbianes: cap d’aquests fets no ha estat imposat pel congrés o la Casa Blanca, sinó pel TS.
Per això Trump ha dedicat tants esforços al nomenament de nous magistrats. En total ha nomenat 220 jutges federals des que va arribar al càrrec, 53 dels quals dicten sentències als influents tribunals d’apel·lació del país, que només estan un graó per sota del TS.
Un d’aquests jutges és Barbara Lagoa. Aquesta catòlica devota de 52 anys és filla de cubans que van fugir del règim socialista de Fidel Castro. Lagoa és seguidora de l’originalisme. Segons aquesta filosofia jurídica, els jutges han d’interpretar la constitució literalment i, a tot estirar, poden orientar-se seguint les intencions dels pares fundadors dels EUA.
Des de fa un any, Lagoa treballa al Tribunal d’Apel·lació de l’onzè districte amb seu a Atlanta, des d’on dicta sentència seguint completament els designis de Trump. Si el president, malgrat totes les circumstàncies desfavorables, és reelegit, es podria deure, entre altres coses, a una decisió en què ella va participar.
Fa dos anys els ciutadans de Florida van votar en un referèndum a favor que els delinqüents convictes recuperessin el dret de vot després de complir la pena. Va ser una decisió de gran envergadura, sobretot perquè a l’estat hi ha 1,4 milions d’ex-presos, entre ells molts negres, que tradicionalment tendeixen a votar demòcrata.
Tanmateix, per a indignació dels demòcrates, els republicans van aprovar una llei al parlament de Florida segons la qual els ex-presos no podien votar fins que no haguessin abonat la totalitat dels pagaments pendents amb la justícia. La llei només serveix, segons algunes organitzacions de drets civils, per evitar que els prop de 774.000 delinqüents que no tenen prou diners per satisfer els deutes amb el fisc puguin anar a les urnes. Finalment, la llei va acabar al Tribunal d’Apel·lació d’Atlanta, on va ser ratificada per Lagoa i els seus companys, cosa que no sorprèn: dels sis jutges que van votar-hi a favor, cinc havien estat nomenats per Trump.
Els demòcrates i molts experts veuen en la seva pressa per nomenar jutges un intent de soscavar la voluntat de la majoria. “El TS té massa poder”, diu Samuel Moyn, professor a la Universitat de Yale. Els EUA corren el perill d’entrar en una guerra cultural en cas que el tribunal tombi el dret a l’avortament. Les decisions polítiques s’han de tornar a prendre allà on correspon, diu Moyn: al congrés. Per tant, ell proposa limitar la influència del tribunal. Per exemple, fent que només es puguin tombar lleis amb una majoria qualificada de sis o set dels nou jutges, cosa que en certa manera donaria dret de veto als jutges liberals.
Més saludable per a la democràcia nord-americana seria que amb el probable final de la presidència de Trump s’acabés l’autobloqueig del parlament i que demòcrates i republicans aprenguessin novament a arribar a acords, com havia estat habitual durant dècades.
Hi ha uns pocs republicans que s’estimarien més deslliurar-se de l’era Trump com si hagués estat un malson. Ben Sasse, senador republicà per Nebraska, fa uns quants dies va expressar obertament la seva indignació amb el president. Trump, va dir Sasse en una videoconferència, llença diners per la finestra “com un mariner borratxo”. I és imperdonable, segons el senador, que Trump “besi el cul” a dictadors de tot el món.
De tota manera, el més probable és que Sasse continuï sent una veu solitària al partit, el fonament moral del qual està destruït. En els últims anys, han sigut pocs els senadors que han tingut el valor d’interposar-se en les decisions de Trump. La gran majoria van fer com si sentissin ploure quan va sortir a la llum que Trump havia fet xantatge al govern ucraïnès perquè aquest li proporcionés draps bruts contra Biden. La majoria van callar quan el president va declarar públicament que creia més Vladímir Putin que els serveis secrets. I no es va desfermar cap tempesta d’indignació quan fa pocs dies Trump va qualificar d’“idiotes” els experts del seu govern sobre la pandèmia.
La presidència de Trump és el resultat d’un empobriment de les idees dels republicans que va començar fa dècades. El partit es ressent de no tenir un nexe intel·lectual d’unió. Els prop de vuitanta milions de cristians evangèlics que constitueixen el nucli de la seva base tenen poc en comú amb els banquers de Wall Street, que de cap manera consideren que el sexe abans del matrimoni sigui un pecat mortal i que volen pagar tan pocs impostos com puguin per les primes de final d’any.
Trump és la conseqüència lògica del racisme i l’odi que durant els últims tres decennis s’han convertit en l’essència dels republicans, escriu l’exestrateg i assessor de campanya Stuart Stevens venjant-se del seu propi partit. “Trump no és una desviació dels republicans”, segons Stevens, que entre altres coses va dirigir la campanya presidencial de Mitt Romney. “Trump és la representació més pura del partit”.
Sigui qui sigui el successor de Trump, no es podrà permetre fer enfadar els votants que el president ha atret amb la seva retòrica extravagant. “Assumirà el lideratge del Partit Republicà qui sàpiga reprendre la rebel·lió de Trump i encaminar-la en una direcció productiva”, diu Peter Rough, del conservador Hudson Institute.
Però qui pot ser aquesta persona? Donald Trump Jr. té, sens dubte, la confiança dels fans més lleials de Trump. Dimarts passat, quan va sortir a l’escenari a Pennsilvània, al final va vociferar entre els crits d’alegria dels seus fans: “Make liberals cry again” (‘Fem que els liberals tornin a plorar’), en al·lusió a l’eslògan del seu pare “Make America great again”.
Tot successor de Trump no tan sols haurà de mantenir els ànims dels fans de l’expresident. També necessitarà el suport de Fox News. I a la cadena d’odi de Trump no li interessen gens els polítics que avorreixen amb el seu laboriós negoci de l’acord polític. El negoci de Fox News consisteix precisament a sembrar odi entre els nord-americans, diu Blair Levin, que durant la presidència de Bill Clinton es va ocupar de la política de comunicació de l’expresident i que actualment treballa per a la Brookings Institution a Washington. “I la societat nord-americana ofereix un terreny fèrtil per a aquest odi”.
Sembla com si als EUA hi hagués una maledicció. Ara no hi ha res que el país necessiti menys que un bloqueig polític: més de dotze milions de persones estan oficialment a l’atur i milers de famílies no guanyen prou diners per posar un plat a taula al vespre als seus fills. I el congrés? No és capaç ni tan sols d’acordar una pròrroga del paquet d’ajuts que fins a la tardor ha esmorteït les conseqüències més greus de la pandèmia.
En cas de derrota, Trump desapareixerà de l’escenari com si res? Abans de guanyar les eleccions del 2016 –fet que el va sorprendre fins i tot a ell–, s’havia plantejat amb uns amics fundar un canal de televisió. Molts demòcrates temen que pugui reactivar aquella idea. Els últims mesos Trump s’ha queixat reiteradament que fins i tot Fox News l’ha tractat injustament. Això amb una cadena pròpia no li passaria.
“Trump perd diners amb els seus hotels, i els seus camps de golf tampoc no són rendibles”, diu Blair Levin. “Però sap com guanyar diners en el negoci de l’entreteniment. Per tant, el següent pas lògic és fundar una tele”.
Això també ho creu Hundt. Trump, diu l’exdirector de l’FCC, sempre ha mirat amb enveja l’empresari italià de la comunicació Silvio Berlusconi, que es va fer ric amb canals de tele que després el van ajudar a arribar a primer ministre. A Trump el torna boig que no se li acudís mai aquesta idea.
Per això després del seu mandat probablement trucarà a la porta de totes les persones a qui ha fet algun favor, creu Hundt. En una primera ronda, amb tota seguretat podrà recaptar mil milions de dòlars per crear una nova cadena. “I la llista de persones a qui ha donat un cop de mà és molt i molt llarga”.
Traducció d’Arnau Figueras
Reportatge actualitzat per EL TEMPS