L’anomenada operació Volhov —que, curiosament, pren el nom d’una batalla de la División Azul— marca un nou capítol en la judicialització del conflicte català. Encara no se sap ben bé en què desembocarà, però els precedents obliguen a no descartar res. Tampoc la presó dels assenyalats.
Si no fora per aquest drama, l’operació Volhov i tot allò que l’envolta —la causa en si mateixa, les interlocutòries, les acusacions i l’escenificació de l’operatiu policial— només provocaria rialles i estupefacció. Però, darrere l’acusació d’haver rebut l’oferta de 10.000 soldats russos per culminar la independència de Catalunya, hi poden haver demandes d’anys de presó per als afectats, acusats estranyament d’haver rebut una oferta que, segons la mateixa interlocutòria, van rebutjar.
Concretament, “a la tardor del 2017, Rússia hauria oferit suport a Carles Puigdemont si haguera declarat la independència fins al punt d’haver traslladat a Catalunya 10.000 soldats. Si [Puigdemont] ho haguera acceptat, probablement els esdeveniments haurien sigut tràgics i haurien desencadenat un conflicte armat en l’Estat amb un nombre incert de víctimes mortals”.
Més enllà de l’esoterisme de l’acusació, qualificatiu que utilitza l’advocat Gonzalo Boye en una entrevista que trobaran en aquestes pàgines, hi ha també la particularitat d’assenyalar un polític per allò que no va acceptar. I encara més: hi ha la singularitat d’assenyalar el president Carles Puigdemont d’allò que podria haver passat si ell mateix haguera acceptat allò que no va acceptar, que és l’ajuda de 10.000 soldats russos. És la part més cridanera de les interlocutòries, però és només una part de l’esoterisme que distingeix aquesta operació.
Fins i tot l’ambaixada russa a Madrid ha fet befa d’aquesta operació judicial. La representació diplomàtica del país, perplexa davant les teories de la interlocutòria, no ha sigut l’única institució que s’ha expressat en aquest sentit. Una portaveu del Ministeri d’Afers Exteriors de Rússia ha titllat aquestes teories “d’absurditat de gran nivell” i l’executiu de Putin ja ha deixat caure que les relacions diplomàtiques entre Espanya i Rússia es podrien veure afectades. La premsa no se n’ha quedat al marge: la revista alemanya Die Zeit,per exemple, ha dubtat que aquella oferta militar de Rússia fora real. I al Parlament Europeu, els eurodiputats catalans han traslladat aquesta qüestió amb una bateria de preguntes.
El gran dubte és si aquesta operació tindrà més recorregut o si quedarà en el no-res. En moltes ocasions, les causes judicials contra l’independentisme català han començat amb grans escenificacions que després han caigut per manca de garantia jurídica. Hi ha el cas de Tamara Carrasco, que va arribar a ser acusada de terrorisme i va ser condemnada preventivament amb restricció de moviments. També el de la rebel·lió i l’organització criminal dels Mossos d’Esquadra. I encara queda per saber si els implicats en l’operació Judes seran condemnats per terrorisme. El que és segur és que, més enllà que les causes acaben caient, els implicats han sigut condemnats a uns anys de patiment, en alguns casos a mesos de presó i, sobretot, a un assenyalament mediàtic injustificat, motivat per interlocutòries inexplicables que condicionen l’opinió pública, especialment a fora de Catalunya. Ara, les interpretacions judicials han arribat al punt d’afectar les relacions diplomàtiques de l’Estat espanyol. És la prova que, en la lluita pel relat i per l’alliçonament, alguns membres de la judicatura estan disposats a tot. Fins i tot al ridícul internacional.
