Tot i la passió pública i notòria que sent envers la història i l’univers de l’església protestant, és palmari que el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira té més raó que un sant en el seu darrer article. L’autor de cèlebres sentències, com ara “ser català no és una herència, és una opció”,fa molt bé de recordar un parell d’obvietats que, malgrat que ho siguin, és probable que ens hagin fugit del cap en els darrers tres anys.
D’una banda, adverteix que, vist que la independència de Catalunya comportaria clarament que hi guanyéssim els catalans i en sortís perdent Espanya, es fa palès que l’estat espanyol farà tot allò que tingui a les seves mans per mirar d’evitar que la secessió es materialitzi en cap cas. Les operacions policials de la Guàrdia Civil espanyola, com la dels darrers dies, no en són més que una mostra: l’estat espanyol, com és lògic –i a diferència de l’independentisme–, juga totes les seves cartes sense cap contemplació. Però també és una evidència d’això la manca d’estratègia propositiva, clara, guanyadora i contundent del conjunt de l’independentisme català, començant per les institucions i acabant per les entitats de la societat civil, passant per partits polítics, alts càrrecs, intel·lectuals i món cultural en general. Que políticament el país faci figa, és, en certa manera, un fracàs tan nostre com un succés incontestable de l’estat espanyol, a parts iguals. Per això, els noms que acabin ocupant les llistes de les properes eleccions catalanes seran una prova de cotó fluix inequívoca per avaluar si els aparells polítics aposten per nous lideratges, forts, valents, capacitats, i, per tant, perillosos per al mateix sistema de partits catalans; o bé continuarem en la línia de perfils més aviat baixos, tan inofensius per a l’estat espanyol com per al mateix partit que els proposa. Que tothom ho tingui clar: Catalunya només podrà deslligar-se d’Espanya si, prèviament, les forces independentistes són capaces de deslligar-se del seu passat immediat –que és Espanya, que diria Llull.
La segona reflexió de l’article del filòleg de Cambrils que em sembla encara més escaient és l’avís que fa a propòsit de la tendència dels darrers temps de contraposar dos conceptes que, en realitat, “van agafats de la mà en la majoria de governs”: gestió i simbolisme. Com bé diu, es tracta d’una falsa oposició, car, a l’hora de la veritat, “es necessiten l’un a l’altre”. Així, és tan cínic aquell discurs segons el qual el catalanisme ha de deixar de banda els gestos i centrar-se exclusivament a demostrar que sap administrar com cal el país, com aquella cançoneta enfadosa i irresponsable que sembla només pendent de les qüestions purament icòniques, amb el risc que, al cap i a la fi, un dia la ciutadania es llevi i tingui problemes per rememorar per què era exactament que lluitava per una República catalana.
En aquest sentit, en la darrera dècada un dels àmbits on el govern català ha fet aigües, tant del punt de vista de la pura gestió com del simbolisme, ha estat en la política exterior. Deixant a banda el bienni Romeva, el balanç dels vuit anys restants és palpablement pobre, comparats amb la política exterior que va dur a terme la Generalitat durant els set anys de tripartit, precisament encapçalada per en Josep-Lluís Carod-Rovira. Podríem dir que, a grans trets, el tripartit va fer servir tres ingredients per dur a terme una innovadora política exterior, que amb el pas dels lustres només es pot catalogar d’exitosa: una aposta sense manies per la diplomàcia cultural –amb resultats indubtables, per exemple el 2008 a Mèxic, on la col·laboració amb un festival cultural va facilitar diverses trobades bilaterals entre Montilla i el president mexicà d’aleshores, Felipe Calderón–; un ús polític intel·ligent de l’acció de cooperació i ajut al desenvolupament –que es va traduir, per exemple, en reunions bilaterals de primer nivell amb representants de països sobirans, com la que Carod-Rovira va mantenir amb l’aleshores President d’Israel, Shimon Peres; amb el President de l’Equador d’aquell moment, Rafael Correa; o amb tres ministres diferents de Moçambic, entre d’altres–; i un impuls del món econòmic, empresarial i laboral català en l’àmbit internacional –que va permetre, per exemple, reunions bilaterals amb els dirigents de multinacionals nipones com Sony o Nissan, que en aquell moment van servir per assegurar la continuïtat de les inversions d’aquestes empreses al país; o trobades amb ministres de països sobirans com Algèria, per desenvolupar projectes empresarials catalans–.
Per bé que el 2014 el Parlament de Catalunya va aprovar una llei d’acció exterior, per bé que el Conseller Romeva va demostrar la voluntat d’encarar el reimpuls de les delegacions catalanes que havia encetat el tripartit; cal reconèixer que fa molt de temps que la política exterior catalana no ens brinda moments d’envergadura com els del 2007, quan la cultura catalana va ser la convidada d’honor de Frankfurt, amb més d’un centenar d’autors catalans desfilant-hi; o del 2004, quan Maragall va crear l’Euroregió Pirineus–Mediterrània, encara avui l’única institució de governança i cooperació internacionals amb participació de la Generalitat sense intervenció de l’estat espanyol. Comptat i debatut, l’escenari és més aviat el contrari: com bé explica l’Aleix Renyé en La llesqueta del septentrió, l’Euroregió continua essent “una entitat transfronterera fantasma que mai ha acabat de funcionar”; enguany Nissan ha comunicat la decisió d’abandonar la planta de Catalunya; i la darrera reunió internacional de nivell del nostre govern que hagi transcendit ha estat la de Pere Aragonès amb la presidenta de la Comissió Europea, al costat dels presidents de les comunitats autònomes espanyoles restants. Per poder fer política internacional d’altura, ésser un estat independent hi ajudaria molt, certament. Però, per damunt de tot, el que caldria és saber anar pel món.
