La justícia espanyola ha tornat a interferir de manera descarada en la política catalana. El motiu de la inhabilitació del president Quim Torra és tan inexplicable com ridícul i és, alhora, una mostra més que la justícia espanyola arribarà fins on calga per continuar condicionant l’agenda política del Principat si les coses no van com agraden als jutges. De pancartes amb missatges polítics o polititzats –que no partidistes– a les façanes dels edificis públics sempre n’hi ha hagut. Cal recordar el «Refugees Welcome» a Madrid; l’«Agua para todos» als consistoris valencians quan el Partit Popular acostumava a sumar majories absolutes; o fins i tot pancartes que, a Euskadi i Navarra, reivindicaven l’apropament dels presos d’ETA a les presons d’Euskal Herria. Només a Catalunya s’ha obert, de manera clarament interessada, aquest debat de la politització de l’espai públic, que ha acabat amb inhabilitació d’un president. Un desenllaç tan surrealista com autoritari i perillós.
La presidència de Quim Torra al capdavant de la Generalitat de Catalunya ha coincidit amb un període totalment excepcional. La repressió, l’existència de presos polítics i exiliats, la intervenció dels jutges a l’hora d’impedir investidures –com va fer amb Carles Puigdemont, amb Jordi Sànchez i amb Jordi Turull–, així com també a l’hora de prohibir el nomenament de consellers que es trobaven en la presó o a l’exili, ha estat la tònica habitual de la legislatura. A més a més, els canvis a Madrid, amb la moció de censura que va fer president del Govern espanyol Pedro Sánchez l’estiu de 2018, van generar unes expectatives pel que fa a la desjudicialització del conflicte que no van estar, ni de bon tros, complertes.
Davant d’aquesta situació, sumada a la irrupció de la pandèmia i al dèficit fiscal que arrossega Catalunya –com també el País Valencià i les Illes– en relació a l’Estat, governar era ben difícil, fonamentalment perquè no hi havia cap marge de decisió. Un marge sempre marcat des dels tribunals i des de Moncloa, i condicionat per la intoxicació mediàtica que ha situat Catalunya, i concretament l’independentisme i el sobiranisme, en el centre de la diana de tots els debats electorals que hi ha hagut els darrers anys i que ha impulsat un partit d’extrema dreta com Vox. Un partit, per cert, també present als jutjats en totes les causes contra l’independentisme, en què ha participat com a acusació popular. Un fenomen ben poc recomanable en l’Europa democràtica del segle XXI de la qual Espanya diu formar part.
Però no tots els mals han vingut des de fora de Catalunya. Si alguna cosa no se li pot retreure a Quim Torra, a més del seu paper més presidencial durant la pandèmia, és la seua aposta per la unitat de l’independentisme, malmesa per les guerres escenificades entre els partits que integren el Govern català. Aquestes batalles no han ajudat a que els partits que governen, i que si no passa res estrany continuaran governant després de les eleccions del 14 de febrer, caminen cap a un horitzó clar i definit.
Pel que fa a les mancances del mandat, a més de la dificultat per construir un lideratge polític ferm –sobretot a l’inici del mandat–, Quim Torra ha comès, també, l’error de generar expectatives desmentides per la realitat. Ni la reacció institucional a la sentència del 14 d’octubre de l’any passat va originar el momentum pronosticat per ell mateix ni els partits estaven preparats, per no dir disposats, a tornar a exercir el dret a l’autodeterminació durant aquesta legislatura. Torra, però, es va mostrar massa optimista davant un escenari advers que caldrà assumir per definir nous camins. I per deixar clar que alguns objectius no depenen tant de la voluntat com de la realitat imposada des de fora.
