Si no fora una qüestió dramàtica, provocarien tendresa la majoria d'interpretacions que anem veient aquests dies a propòsit del conflicte entre la Comunitat de Madrid dirigida per Isabel Díaz Ayuso i el govern estatal presidit per Pedro Sánchez a propòsit de les mesures per acotar la pandèmia. Especialment algunes mirades de cruïlla, equidistants, resulten especialment naïfs. Aquesta cosa de quin horror que ELS POLÍTICS (així, en general) no saben posar-se d'acord en un tema tan important. Irresponsables tots. Inútils tots. Quin desastre el model autonòmic. I etcètera.
Mirades curtes, ingènues. En alguns casos, malintencionades. Errors de diagnòstic.
És impossible negar que a l'executiu del PSOE i Podem ja li va bé en termes polítics el desastre madrileny, que permet centrifugar responsabilitats i fa que ens oblidem de la manca de reacció i previsió durant la primera onada del virus. També és cert, objectivament, que Madrid té unes condicions de densitat poblacional i mobilitat (el model radial i centralista té aquestes coses) que fan complicat el control del virus.
Amb matisos. Un dels arguments de Díaz Ayuso és la manca de control i el volum de passatgers en l'aeroport de Barajas, però segons les mateixes dades d'AENA referides al mes d'agost, previ a la segona onada, la diferència amb l'aeroport del Prat no va ser significativa: 1.356.283 passatgers front al 1.110.576 de la infraestructura barcelonina. I tot i que siga una dada conjuntural, de temporada turística, l'aeroport de Palma de Mallorca enregistrava 1.240.113 passatgers. Cal dir que tots aquests aeroports han tingut caigudes respecte de l'any 2019 del 70%. Es tracta de fluxos igualment importants en temps de pandèmia.
En tot cas, no cal perdre temps desmuntant els arguments de la presidenta madrilenya (com ara que falten metges o els pobres i immigrants tenen uns hàbits horrorosos) perquè aquesta història va d'una altra cosa. S'ha vist clarament quan el ministre de Sanitat Salvador Illa va plantejar una proposta de cafè de per a tothom, una concessió absolutament vergonyosa, per desactivar la guerra d'administracions amb Madrid. Unes hores després, el PP va recular. Un canvi d'orientació més del discurs. Tornada enrere perquè l'acord no interessa, perquè l'entorn mediàtic de la dreta demanava més guerra, fins el punt de criticar cruament les vacil·lacions i dubtes de Ciutadans. D'anar als tribunals i allà on calga.
Perquè això no va de controlar una pandèmia. És una batalla per la supremacia política i ideològica plantejada per una singular versió del trumpisme a l'espanyola. Amb la capital de l'Estat i la Comunitat de Madrid com a centre d'operacions.
Cal fer una mica d'immersió en aquell entorn per comprendre l'estratègia. Fa uns dies, un tertulià de la Cope resumia l'essència filosòfica de tot plegat: el cor de les nostres vides, venia a dir, no és la salut, és l'economia. La malaltia i la mort estan previstes, es produiran igualment. Però la paralització de l'economia no està prevista. No es pot produir. Que construïsquen hospitals, que torne a obrir Ifema. Però tirem endavant. Les informacions dels diaris conservadors fent previsió sobre les multimilionàries pèrdues serveixen de suport a l'argument.
Díaz Ayuso podia fer la concessió de tancar districtes pobres de la capital, malgrat tenir allí borses de votants, però el confinament de Madrid i altres ciutats grans de la comunitat no és una opció. Perquè els votants inequívocament de dretes, els cayetanos i cayetanesque ja van prendre els carrers durant la primera onada, es revoltarien. Per convicció o per evitar una sangria de vots cap a Vox, el PP planteja una batalla que els acosta a Trump i Bolsonaro. Amb la intenció última de recuperar el poder per a la dreta. No hi ha més. Entre la borsa o la vida s'escull la borsa. I el poder. I la lluita per l'hegemonia no s'atura perquè vivim la pandèmia més important en l'últim segle. Les crisis són també oportunitats.
Fa uns dies, un tertulià de la Cope resumia l'essència filosòfica de tot plegat: el cor de les nostres vides, venia a dir, no és la salut, és l'economia. La malaltia i la mort estan previstes, es produiran igualment. Però la paralització de l'economia no està prevista
Posar en el mateix plànol de responsabilitat el govern estatal i madrileny és èticament obscè. Amb errades i omissions, amb vacil·lacions produïdes per les terribles conseqüències econòmiques de tot plegat, Pedro Sánchez i la immensa majoria de governs autonòmics, fins i tot alguns del PP com Múrcia o Galícia, estan en el bàndol dels experts. El del control de la pandèmia i la prevenció. No en el del caos i els hospitals a rebentar. El desastre de Madrid és producte d'unes condicions dolentes per lluitar contra la propagació però, per sobre de tot, d'una gestió ideològica, no epidemiològica. Com la de Trump o Bolsonaro. Que té un cost enorme en vides, no precisament entre les classes més acomodades, que tenen millors condicions existencials per previndre o curar, que no han d'anar en transports públics atapeïts. La Covid-19 no iguala. Ben al contrari.
La batalla de Madrid va d'això: no pots consensuar amb qui no vol consensuar i té com a únic objectiu la destrucció del rival independentment del context. Madrid mereixeria l'aplicació del 155 que, en el cas de descontrol pandèmica a Catalunya, la dreta demanaria a ulls clucs. Així funciona.
Pobres madrilenys. Pobres de tots nosaltres.
PD. Donald Trump ha donat positiu per Covid-19. Qui sap si s'acosten dies interessants. Que li ho pregunten a Boris Johnson.
