Quan Marie Darrieussecq va deixar de sentir-se a gust, se’n va anar al camp. Amb el seu marit i els seus dos fills va fugir de París, focus de l’epidèmia, i es va traslladar a la seva casa de camp a prop de Baiona. El cotxe amb matrícula de París, que els hauria delatat, el van amagar al garatge; van agafar l’altre vehicle i van recórrer la costa basca. “Les onades baten profundes, fortes i indiferents”, va escriure entusiasmada al seu diari, que l’escriptora publicava a Le Point. “La platja està abandonada. M’imagino un planeta sense persones”.
El coronavirus: un idil·li.
Quinze quilòmetres a l’est de París, un dimecres de maig al matí Celestine Bodji fa cua amb unes 200 persones. Totes van amb carros de la compra. Fins fa dos dies el govern no va aixecar el confinament més estricte. Als barris benestants de la capital, els que s’han quedat només s’atreveixen, de moment, a sortir al carrer amb peus de plom. Aquí, però, a Clichy-sous-Bois, la gent no té cap altra opció. Qui vol menjar ha de sortir. A les onze en punt comença el repartiment gratuït d’aliments.
Celestine viu amb el seu marit i els seus quatre fills (de 6, 10, 13 i 18 anys), a Clichy-sous-Bois des del 2005. Aquell va ser l’any en què primer aquí, després a la resta de banlieues i finalment a tot el país es van cremar cotxes i van ocupar els carrers persones indignades. El govern s’ho va rumiar i va renovar els blocs de pisos deteriorats. Però l’atur i la deficient atenció sanitària no han canviat.
Les darreres vuit setmanes, Celestine, originària de la Costa d’Ivori, ha passat el temps amb la seva família en 65 metres quadrats. En comparació amb altres famílies, a ells els ha anat força bé. El seu marit ha continuat treballant de vigilant durant el confinament. Ella aviat tornarà a anar a fer la neteja en cases. Però, des d’aleshores, tot s’ha encarit i ja no se’n surten econòmicament. Per això ara fa cua per segona vegada al lloc de repartiment de menjar. “Posi-ho, posi que estic molt enrabiada”, diu aquesta dona de 45 anys.
Li donen una bossa de plàstic on diu “Supermarché Istanbul” amb farina, sucre, cafè, pasta i llet. Avui, a més, hi ha el representant d’una empresa que als que esperen els reparteix somrient ampolles de litre de gel de bany amb olis de lavanda sostenibles. A Celestine se la veu perplexa. A Clichy-sous-Bois poca gent té banyera.
El coronavirus: una prova de resistència.
Quan el virus es va propagar pel món, quan es va veure clar que ni hi havia una vacuna ni cap medicament, als països del nord va circular un relat ben bonic: “Estem tots junts en això”, va dir Donald Trump. “Això ens afecta a tots”, va dir Boris Johnson. Un grapat d’estrelles de l’espectacle van formar un cor virtual i van cantar amb emoció “Imagine no possessions”. I Madonna va posar-se còmoda en una banyera plena de roses i va xiuxiuejar: “Al virus tant li fa si ets ric o famós [...] El que té de meravellós és que en molts sentits ens ha igualat a tots”.
Aquest virus ha estat un gran igualador?
Malauradament, la idea és massa bonica per ser veritat.
Ben bé set mesos després de l’aparició del SARS-CoV-2, prop de dos mesos després que grans parts del món aturessin l’activitat pràcticament d’avui per demà, cada cop es veu més clar que, de fet, és el contrari. Ara que a poc a poc comença a aixecar-se el confinament en molts dels rics països del nord, es posa de manifest que l’aclaparadora majoria de l’elit ha superat, de moment, aquesta fase sense perjudicis. Milions de persones han passat el confinament percebent el salari íntegre i amb internet de banda ampla, i molts hi han trobat el gust.
Agents immobiliaris dels voltants de Londres expliquen que darrerament la demanda de mansions a les àrees verdes ha augmentat força. De què serveixen els pesats trajectes per anar a la feina si els negocis es poden arranjar per Zoom?
En canvi, per a molta més gent la crisi encara està força lluny d’acabar-se. Ens referim als treballadors que han mantingut en funcionament els negocis durant el confinament. Als conductors d’autobús, als infermers, als caixers de supermercats se’ls ha aplaudit com a herois, eren “too little to fail”. Però ho continuaran sent quan es calmi la tempesta i els governs es posin a retallar de nou els ajuts multimilionaris?
I també hi ha els acomiadats, els cambrers i els cuiners, els auxiliars de vol i els revisors de tren, els petits botiguers i els seus empleats, que encara depenen de l’ajut de l’Estat, molts dels quals ja saben que a la llarga no seran necessaris. Si no canvia res, aviat formaran part de la nova tropa de milions de desocupats.
I això, com ja hem dit, només és el panorama als països rics.
Si ens fixem en el sud, on en molts llocs no hi ha ajuts per desocupació, ni salaris mínims ni uns sistemes socials i sanitaris que funcionin, encara es fa palesa amb més cruesa la disparitat dels estralls que causa el virus. Als països de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, on en molts casos encara s’espera el punt àlgid de la pandèmia i on el confinament durarà mesos, l’elit s’ha espavilat sense problemes. Per a centenars de milions de jornalers, però, quedar-se a casa significa no tenir res per menjar al vespre. Si no moren per la COVID-19, es moren de gana.
Els prop de 2.000 milions de persones que han de viure amb menys de 3,20 dòlars al dia no en tenen prou amb l’obligació de rentar-se regularment les mans mentre canten “Aniversari feliç”. Sobretot si la font que tenen més a prop és a quilòmetres de distància.
Tot això no és nou. Abans del coronavirus les condicions de vida grotescament desiguals no eren cap secret. El que és nou és la magnitud amb què aquesta crisi –i l’experiment sense precedents d’obligar milions de persones a aturar l’activitat– ha fet paleses aquestes diferències. I el ritme desbocat amb què han empitjorat les condicions.
Darrerament s’ha parlat molt dels dos factors de risc decisius per a la mortalitat del virus: l’edat avançada i les malalties prèvies. Però hi ha un tercer factor i setmana rere setmana es fa més visible. La malaltia prèvia de nombroses societats es diu desigualtat social.
Fins ara gairebé a tot el món la majoria de morts per COVID-19 han estat allà on la bretxa entre pobres i rics és més gran. El Brasil, el país amb més desigualtat de l’Amèrica Llatina, és l’Estat que té més infectats amb diferència. El mateix es pot dir de Sud-àfrica i dels EUA. En aquests llocs i en d’altres es pot demostrar una connexió entre desigualtat i alts índexs d’infecció a nivell regional i a vegades fins i tot local.
A l’Àsia, els últims anys les desigualtats d’ingressos i de patrimoni han augmentat dràsticament, sobretot a la Xina. Els països més afectats de l’Europa occidental són el Regne Unit, Espanya i Itàlia, que també són els llocs on més mal repartida està la riquesa. Casualitat?
En aquests països són els qui ocupen la part baixa de l’escala social els qui es pregunten: com es guarda la distància social si es viu amb una família de vuit membres en un pis ple a vessar, en una favela o en un barri de barraques? Com es poden alimentar els fills si les escoles i els mercats de carrer estan tancats però els supermercats són massa cars? Com es pot tirar endavant econòmicament si fins ara es vivia de feines ocasionals que ara ja no existeixen?
En un informe recent, el Banc Mundial ha comunicat que a causa de l’agreujament de les desigualtats es calcula que aquest any hi haurà entre quaranta i seixanta milions de pobres absoluts més al món. Es considera pobresa absoluta viure amb menys d’1,90 dòlars al dia. Fins i tot el Fons Monetari Internacional ha alertat fa poc que al món la bretxa entre pobres i risc ja s’ha ampliat pel coronavirus.
Tot això suposa una enorme càrrega explosiva social. Sobretot serà un repte per als governs dels països del nord si volen impedir una erupció de la indignació i possiblement fluxos de refugiats d’unes dimensions sense precedents.
Tots els que fins ara se n’han sortit bé durant la crisi ho haurien de tenir clar: contra els aldarulls socials ningú no es pot immunitzar. Ni tan sols els més rics.
A dalt de tot, sobre el cinquè pis, hi van col·locar un hivernacle blanc. S’alça per sobre de les teulades marrons de Carnegie Hill amb la seva coberta onejant. La terrassa ofereix unes vistes exclusives al Central Park. És un lloc magnífic per contemplar la posta de sol a Nova York.
Però el seu propietari, un banquer d’inversió, ara gaudeix de les postes en un altre lloc. Va fugir, amb la seva família i les treballadores de la llar, a la seva casa de camp a la zona de The Hamptons. Segurament se sent més segur.
“En aquest barri tothom és milionari”, diu l’agent immobiliari Sebastian Steinau, que ens guia per la mansió. Els Rockefeller i els Astor residien en propietats d’aquí a la cantonada. Des de l’Upper East Side de Manhattan, els barris més afectats per l’epidèmia de Nova York –amb els seus més de 16.000 morts per coronavirus– queden molt lluny. El fet que en determinats blocs de pisos del Bronx s’hagin infectat diàriament fins a 200 persones o el fet que a Hart Island s’excavessin fosses comunes per enterrar apressadament morts de COVID-19 de Nova York, des de Carnegie Hill tot plegat sembla una pel·lícula de Roland Emmerich. Estremidor, però pràcticament inversemblant.
Les mansions com aquestes actualment estan molt demandades. “Ara la tendència són les cases a la ciutat (townhouses)”, diu Steinau. Els àtics de luxe al barri de Midtown ara els veuen amb uns altres ulls, els seus propietaris. “Qui sap qui ha passat últimament per l’ascensor?”.
Aquesta pregunta no se la deu fer ningú en aquesta gran mansió de 600 metres quadrats del carrer 93. El banquer d’inversió va pagar ben bé deu milions de dòlars pel seu refugi fa quatre anys. El preu actual: vint milions.
Aquesta casa enorme va ser construïda el 1893 i, per tant, ja va superar una pandèmia: la grip espanyola dels anys 1918-1919, en què van morir 30.000 novaiorquesos. Set dormitoris, sis banys, ascensor, celler, rebost, jardí i terrassa. En cas de tenir problemes de salut, es pot contactar amb el Concierge Medical Service i ve un metge privat. Una manera de viure més bé durant la pandèmia.
En mitjons, Steinau ensenya les estances: si una és luxosa l’altra més. A la plataforma de marbre que hi ha damunt la llar de foc, a la sala d’estar, hi ha un dels famosos gossos de globus de Jeff Koons, d’un fúcsia metàl·lic. Però la majordoma s’ocupa que es mantingui la distància social. L’amo la va deixar tornar perquè durant el confinament comprovés que estava tot en ordre. Viu al soterrani.
Els barris dels novaiorquesos rics s’han buidat en els últims mesos. Fins a un 40% dels residents esperen a les seves segones o terceres residències, en zones envoltades de natura, fins que l’epidèmia hagi passat. No a tot arreu els han rebut amb els braços oberts. A The Hamptons els autòctons han estat furiosos contra els refugiats pel coronavirus perquè s’enduien aliments a carretades de les botigues locals a les seves cases de camp. I, en fer-ho, probablement hi deixaven el virus. El New York Post ho va qualificar de “lluita de classes total”.
I en altres llocs també hi ha guerra: una batalla que torna a posar de manifest que per a molta gent els EUA s’han convertit en un país amb unes possibilitats molt limitades. Actualment, les vint persones més riques del país posseeixen tant com la meitat més pobra de la població. Segons dades de la Reserva Federal, un 40% dels adults no tenen prou diners per permetre’s una despesa inesperada de 400 dòlars.
I això era abans del coronavirus.
Els EUA de Trump possiblement han assolit “un punt de no retorn” en matèria de desigualtat, diu l’expert en sanitat britànic Richard Wilkinson. En conseqüència, hi podria haver uns “trastorns polítics colossals”: “és significatiu que als EUA una de les reaccions més visibles a la pandèmia hagi estat l’augment massiu de la venda d’armes”.
El motiu pel qual el coronavirus precisament en països exageradament desiguals com els EUA té un terreny adobat, Wilkinson i la seva col·lega Kate Pickett ja el van preveure en certa manera fa deu anys. En el seu sensacional llibre The Spirit Level, aquests dos epidemiòlegs socials comparaven dades de població de desenes de països des de la meitat del segle XX.
Conclusió: com més gran era la desigualtat en els ingressos i el patrimoni, més grans eren gairebé tots els problemes socials i de salut dels Estats en qüestió. Als bastions de la desigualtat hi havia més gent amb malalties psicològiques, amb addicció a les drogues o en perill de cometre suïcidi que a la resta de llocs. No arribaven a una edat tan avançada com els habitants de llocs igualitaris com Escandinàvia o el Japó. Fins i tot eren més baixos. I a més, patien amb més freqüència sobrepès i malalties cardiovasculars i respiratòries; riscos que en la pandèmia actual tenen un paper decisiu.
“Les societats desiguals són gairebé sempre societats insanes”, escrivien Wilkinson i Pickett.
El coronavirus ha afectat països baixos de defenses.
I dins aquests països el virus causa més estralls entre els pobres. Per a la gent benestant, però, això no és motiu per respirar alleujats, diu Wilkinson. Perquè la troballa més sorprenent del seu estudi del 2009 va ser la següent: els problemes de les societats desiguals també afecten els rics, per bé que de forma atenuada, entre altres coses perquè les lluites per l’estatus es cobren víctimes en totes les classes socials.
En el cas del coronavirus, la desigualtat entre pobres i rics ha sortit a la llum d’una manera especialment dràstica. En alguns països han estat clarament membres de l’elit qui ha importat el virus als seus països tornant de viatges a Europa. A Twitter ha fet fortuna una frase d’una metgessa índia: “Una epidèmia que ens han portat els rics que viatgen pel món ara matarà milions de pobres”.
Haití, un dels països més pobres del món, va declarar els seus primers dos casos de COVID-19 el 19 de març. Un va ser el conegut músic Roody Roodboy, que acabava de tornar de França. Roodboy, que ha rebut amenaces de mort, es va posar en quarantena. Una mesura que probablement el 99% dels seus compatriotes no es poden permetre.
A Mèxic probablement van ser persones benestants qui va portar el virus des de l’estació d’esquí de Vail, a Colorado, entre ells el director borsari i president de l’empresa matriu de la marca de tequila José Cuervo.
I la que probablement va ser la primera víctima de COVID-19 a Rio de Janeiro va ser Cleonice Gonçalves, de 63 anys, que feia de treballadora de la llar al barri noble de Leblon, a Rio. La seva mestressa havia tornat d’Itàlia amb símptomes, però pel que sembla no va dir-ne res als seus empleats. Gonçalves va morir poc abans que la senyora de la casa rebés el resultat positiu del test.
“La peste de los chetos” (‘la pesta dels pijos’), així en diuen de la pandèmia a l’Argentina i a l’Uruguai. Ja abans de la crisi del coronavirus, en molts llocs de l’Amèrica Llatina s’havia format un còctel social perillós. L’Argentina torna a estar al caire de la bancarrota, Veneçuela va en camí de ser un Estat fallit. L’any passat, a l’Equador, Xile, Bolívia i Colòmbia sobretot joves van sortir als carrers per protestar contra la desigualtat social.
Ara impera el confinament. I diversos governs del continent sovint l’imposen amb brutalitat policial. La ràbia que això genera va creixent. Què passaria si aquesta fúria busqués una via d’escapament?
És una qüestió que es planteja també a l’Àfrica a mesura que s’allarga l’aturada de la vida habitual. Allà molts governs també van tancar aviat les fronteres i van obligar els seus ciutadans a quedar-se a casa amb l’amenaça de sancions draconianes. En molts indrets, qui les incompleix és assetjat, humiliat i colpejat per la policia.
A més, molts africans ja saben què és una vida quotidiana en què poden infectar-se de malalties mortals. Malària, sida, ebola: viuen amb aquests riscos. A Sud-àfrica, des de final de març es calcula que han mort més de 10.000 persones de tuberculosi, una malaltia per a la qual, a diferència del coronavirus, hi ha medicaments. Però a ningú se li ha acudit mai prohibir la vida per aquest motiu. Pel coronavirus, en canvi, el govern va decretar un dels confinaments més estrictes del món. Tanmateix, fins ara només han mort prop de 550 sud-africans de COVID-19.
Al lloc que s’anomena la “capital dels assassinats”, Thembalethu està assegut en una cadira de plàstic a l’entrada d’una casa que pertany a la seva tia, i encara està més enrabiat que de costum. És un edifici baix de maons descolorits, al pati hi ha dues cabanes de llauna ondulada. En aquest carreró sense sortida hi toca la freda llum de tardor. “El confinament”, diu l’home, “ens ha portat molt de dolor”.
Aquest home de 32 anys fins ara es guanyava la vida amb treballs esporàdics de pintor, però mai no en tenia prou per alimentar la seva dona i els seus dos fills. Per això cometia regularment petits assalts, i després robatoris en domicilis. No n’està orgullós. Però ara que les feines legals pràcticament han desaparegut de la nit al dia, està content de tenir una pistola de nou mil·límetres. “La necessito per sobreviure”, diu Thembalethu.
Nyanga: carrers estrets, cases d’un sol pis darrere murs de formigó; aquí fins i tot els colors semblen grisos. El township (‘barri pobre’) més brutal de Sud-àfrica. Carrers en què els ocupants dels cotxes demanen al conductor que s’afanyi perquè en qualsevol moment et poden clavar un tret.
Segons el Banc Mundial, Sud-àfrica és el país més desigual del planeta. El 10% més ric posseeix gairebé dos terços de la fortuna. La bretxa discorre, fins i tot passats 26 anys de la fi de l’apartheid, majoritàriament entre negres i blancs. I la pandèmia té el potencial d’ampliar-la encara més.
Nyanga, la “capital dels assassinats”, només és un dels molts townships que s’estenen per la plana de la Ciutat del Cap. Des d’aquí es veu el Tafelberg. Allà, a menys de quinze quilòmetres a l’oest, hi ha les cases on fan la neteja la gent dels townships, hi ha els bars i restaurants on fan de cambrers, els carrers per on condueixen taxis o els centres de trucades on treballen. Normalment.
Però des del 26 de març ja no hi ha res normal. Aleshores el govern va imposar la rígida prohibició de sortir de casa, que l’1 de juny s’espera que es relaxi; per a molts sud-africans, però, això significa estar condemnat a la inactivitat.
Ja fa setmanes va començar a haver-hi enfrontaments entre residents furiosos dels townships i la policia. Es llançaven pedres, es van erigir barricades i el fum de pneumàtics cremats enfosquia el cel. La policia va disparar pilotes de goma contra la multitud. La policia ja ha actuat contra prop de 230.000 sud-africans per incompliments del confinament.
“Arriben aliments del govern. Però els que els reparteixen només en donen a la gent que coneixen”, diu Thembalethu. Els objectius dels seus robatoris han canviat en les últimes setmanes. Ara són carnisseries i petits supermercats. “Fins i tot atraquem llars d’infants i hi robem el menjar”.
És una vida quotidiana que no té res a veure amb la vida als barris benestants de la Ciutat del Cap. Allà darrerament també hi ha persones que han incomplert lleis, per exemple per vendre vi i llagostes fresques a través d’un servei d’entrega il·legal.
Uns quants amics s’han reunit a casa de Thembalethu. Un diu: “A tots ens agradaria anar a la ciutat per saquejar les propietats dels rics, però no tenim permís per anar-hi”. “Aconseguirem salconduits falsificats”, diu Thembalethu.
Una dona travessa el carrer i entra al camí que porta a la casa. Ayamangalisa Badli és la mediadora de la comunitat. A ella acudeix la gent amb les seves queixes. La dona es recolza al mur de ciment i plega els braços. “Mireu la ciutat. I mireu els townships. Són dos mons diferents. La gent ho veu: hi ha una raça ben situada i hi ha la resta. I les races estan més dividides. Abans podíem anar a la ciutat, ens podíem moure lliurement”. Des del coronavirus, però, els townships són una presó. “A molts els recorda a l’apartheid”.
Les pandèmies sempre han afectat de manera desproporcionada els pobres i els desemparats. La grip espanyola, entre el 1918 i el 1920, va matar suposadament més de cinquanta milions de persones. A l’Índia, però, va afectar gairebé un 6% de la població, a Europa aproximadament un 1%.
A França els investigadors han especulat molt de temps sobre per què als rics bulevards parisencs hi va haver tants morts. Fins que van descobrir el següent: no eren els rics que havien agafat el virus, sinó les seves minyones i els seus criats, que vivien en estretes estances per al servei.
“Per més que la grip fos democràtica, la societat que va colpejar no ho era pas”, escriu l’historiador francès Patrick Zylberman. Cent anys després, aquella descoberta no ha canviat pràcticament gens. El coronavirus ha afectat un món en què la proporció entre pobres i rics ja era desmesurada d’abans. Des que Ronald Reagan i Margaret Thatcher, a començament dels vuitanta, van començar la seva campanya de desregulació, d’ençà que molts Estats van privatitzar les seves institucions, van laminar els sindicats i van donar via lliure als mercats financers, les diferències entre els de dalt i els de baix es van anar ampliant. I la crisi financera de fa deu no va suposar cap canvi.
Segons càlculs d’Oxfam, des d’aleshores el nombre de multimilionaris al món s’han duplicat, el seu patrimoni total s’ha multiplicat en 2.500 milions de dòlars: cada dia. El patrimoni de la meitat més pobra de la població mundial, en canvi, es va reduir un 11% només l’any 2018.
En aquestes circumstàncies, el coronavirus ho tenia fàcil. Feia temps que cap succés posava al descobert de tal manera la disparitat obscena entre rics i pobres. Però ara que ho sabem, això farà que la comunitat internacional en prengui consciència? Farà que segueixi el consell del papa Francesc, que va qualificar la desigualtat com “l’arrel del mal social”? És concebible que el virus es converteixi a posteriori en un gran igualador?
En el seu llibre Nach dem Krieg sind alle gleich (‘Després de la guerra tots són iguals’), l’historiador austríac Walter Scheidel argumenta que, sempre que en la història de la humanitat s’han eliminat grans desigualtats, ha estat a través d’una d’entre quatre “commocions violentes”. Scheidel les anomena “els quatre genets de l’anivellament”: les grans guerres, les revolucions, la caiguda d’Estats o les pandèmies.
El coronavirus podria ser un xoc salvador d’aquesta magnitud? No, si seguim l’argumentació de Scheidel. Ja el 2018 l’historiador austríac va escriure que una nova epidèmia, per cínic que soni, hauria de matar centenars de milions de persones perquè la feina escassegés tant que els que no tenen possessions poguessin fer reclamacions significatives. I això sense tenir en compte que és perfectament possible que el segle XXI les màquines substituïssin les persones que faltarien.
La crisi del coronavirus no portarà, doncs, més igualtat, almenys no automàticament. Com sempre, estarà en mans dels governs trobar la manera de reaccionar als estralls econòmics i socials sense precedents que han provocat el virus i la lluita contra ell.
Una possibilitat és que, com després de la crisi financera, vingui una nova època d’austeritat, amb profundes reduccions del que ha quedat en peu de la xarxa social d’alguns Estats. Una possibilitat més esperançadora és la que defensen intel·lectuals com el francès Thomas Piketty, economista crític amb el capitalisme: una restauració de l’Estat del benestar als països industrialitzats i la seva construcció en països pobres, amb un sistema fiscal just, sense escletxes per on s’escapoleixen les grans empreses i els multimilionaris, reticents a tributar.
Les grans pandèmies de la història sempre han aparegut en èpoques de gran desigualtat social. Els que dirigeixen els països haurien de marcar-se l’objectiu d’evitar que això es repeteixi. Per fer-ho podrien seguir les paraules del doctor Rieux, el metge fictici de La pesta, de Camus.
“Aquesta idea potser farà riure a molta gent”, diu Rieux en un punt de la novel·la, “però l’única manera de combatre la pesta és amb honestedat”.
Traducció d’Arnau Figueras