Fa un temps podíem llegir un esgarrifós reportatge de Der Spiegel que contava la història d'una dona de fer feines brasilera, Cleonice Goçalves, de 63 anys. La seua patrona havia anat al Carnaval de Venècia i, en tornar, havia donat positiu. Però no va considerar pertinent avisar la seua treballadora. Cleonice era diabètica. I va ser la primera víctima de la pandèmia de la Covid-19 a Rio de Janeiro. No cal insistir en el potencial simbòlic i metafòric d'aquesta història.
Encara a finals del mes de març la cantant Madonna deia això: “Allò meravellós i terrible del coronavirus és que ens iguala a tots, a rics i pobres”. Ho deia en un vídeo enregistrat en una luxosa banyera, amb música solemne de fons i un to de veu igualment transcendent. I concloïa assegurant que si el vaixell s'enfonsava, ens enfonsaríem tots. Va esborrar el vídeo. Però més tard es va apuntar a les teories conspiranoiques.
Madonna errava abans i després: en una crisi com aquesta, la posició en la piràmide social és determinant per a la supervivència. Vital i econòmica.
Una de les paradoxes de la malaltia és que pots ser ser un senyor de setanta-cinc anys amb hipertensió d'un barri acomodat, passejar amb orgull el teu ésser babau-llibertari de mascaretes fora i a mi no em diu ningú el que tinc que fer, i no infectar-te. I ser un treballador responsable i angoixat, que tracta de seguir les normes, però no tens més ous guanyar-te els cacaus en treballs de merda als quals has d'anar en autobusos o trens atapeïts. Sense adonar-te'n, vas comprant números en la loteria més gran de la història.
A més pobresa, més exposició, més risc. I per mal que estigues, sempre hi ha algú pitjor, com ara els immigrants amuntegats en pisos pastera o en magatzems insalubres per recollir les fruites i verdures que acabaran en els mercats. Penseu en ells cada vegada que mengeu una poma o una taronja. Penseu en la situació dels camps de refugiats. O en països com l'Índia, més de 90.000 positius en un sol dia, el passat 16 de setembre. Sona apocalíptic. Potser ho és.
El virus no entén de classes socials, però no és igualitari: no hi ha res que afecte més el sistema immunitari que la manca de recursos, la incertesa i l'angoixa que provoca no saber com alimentaràs els teus el més vinent i l'altre. No ens ho podem ni imaginar. Ni com va ser els confinaments en pisos xicotets, mal ventilats i super-poblats. Els efectes en la salut mental. Calia desescalar en part per això, obrir portes i finestres, recuperar múscul econòmic, tot just per no condemnar més gent del compte a la pobresa i al trasbalsament.
Passa que, com sempre, hem estirat més el braç que la màniga, ens hem llançat a una mobilitat i sociabilitat suïcides com a gossos famèlics, com si haguérem estat deu anys en presó. I ara llancem els fills a unes escoles que havien d'obrir-se sí o sí però en unes altres condicions pandèmiques, no amb aquest nivell de cruesa.
Si no hi ha un miracle, en poques setmanes acabarem de col·lapsar la sanitat. Tindrem greus problemes en el sistema educatiu. I entrarem en un campe qui puga en el que tenen totes les de perdre les famílies i persones amb menys recursos. Caldrà més solidaritat i empatia que mai, però l'ambient ja no s'assembla res al de les balconades ovacionant i les cançons d'optimisme indigest. Anem de cap a uns llargs mesos d'histèria col·lectiva i baixes passions.
Tocaria dedicar recursos a no deixar massa gent enrere. Tocaria. Us sorprendríeu, tanmateix, de fins a quin punt ha penetrat en la societat la idea que l'ingrés mínim vital és, com sosté Vox, una “pagueta” que servirà que legions de ganduls es passen el dia en el bar sense fer ni brot. Persones honrades, que paguen els seus impostos i a les quals els fa pànic que augmente la pressió per alimentar el que consideren paràsits, oblidant que hi ha molta gent que malgrat treballar com a bèsties no poden arribar a fi de mes. Que molts homes i dones que han passat de la cinquantena mai no podran tornar a treballar, no per falta de ganes ni per mandra. Sinó perquè el sistema ja no els pot absorbir. Però el discurs que apel·la al fetge sol ser més potent.
El virus no entén de classes socials, però no és igualitari, no hi ha res que afecte més el sistema immunitari que la manca de recursos
Penseu també en la repugnant campanya per fer creure la població que hi ha una epidèmia d'ocupacions d'habitatges, que els mitjans han atiat coincidint amb la brutal campanya publicitària d'una empresa de seguretat. El jutge Ximo Bosch desmuntava en Twitter aquesta campanya tot i afirmant que en setze anys com a instructor no havia vist ni una sola ocupació de primer habitatge. “Totes han estat d'immobles buits, sobretot de bancs i unes altres entitats. Cal aplicar la llei, però també garantir el dret a l'habitatge, sense generar por social per interessos econòmics”.
Addenda: un regidor de Ciutadans en Terol va presentar una moció contra l'ocupació d'habitatges a la ciutat. Quan se li va preguntar quants habitatges havien estat ocupats va dir que cap, però que presentava la moció per si de cas. Així està la qüestió.
Un indici més que com en els Estats Units es pretén criminalitzar i posar sota sospita la pobresa ens l'ha proporcionat la presidenta Isabel Díaz Ayuso (recomane aquest perfil de Gerardo Tecé), qui responsabilitzava els hàbits dels immigrants dels barris pobres a les males dades epidemiològiques de Madrid. La mateixa presidenta que atiava les manifestacions negacionistes i babau-llibertàries dels cayetanos i volia córrer per desescalar malgrat les males dades de l'epidèmia en la comunitat madrilenya.
Potser això li donarà vots. Potser els seus votants no estiguen molt sensibilitzats amb el desmantellament de la sanitat pública que, entre més raons, està provocant un desastre sense equivalència a Europa i és el motiu de l'angoixa dels professionals i del sofriment i mort de milers de persones. Tal vegada, el seu nacionalisme madrileny banal i caspós l'està convertint en una estrella fulgurant de la dreta. Però la seua falta d'empatia i escrúpols a l'hora d'insultar, criminalitzar i abandonar a la seua sort els més vulnerables és esgarrifosa. Pròpia d'una sociòpata.
