Durant 63 anys, Cleonice Gonçalves, una treballadora de la llar, ha tingut una vida discreta. Gonçalves treballava en un elegant apartament a Leblon, a prop de la platja, un barri on els preus de les cases són més alts que en qualsevol altre lloc del Brasil.
Ella netejava els vàters, cuinava i planxava. Quatre nits a la setmana dormia a les petites habitacions adreçades a les treballadores de la llar. Els caps de setmana tornava a sa casa, a dues hores de distància, on vivia amb la seua família en una casa sense cimentar, ubicada en un camí sense asfalt.
Gonçalves ha passat tota la vida sent una persona invisible. És una peça més de l’extensa teranyina de mà d’obra barata que hi ha al país. Viatja dels barris pobres a la ciutat en autobusos i trens col·lapsats. Mai no es va donar d’alta en la seguretat social brasilera. Recentment va morir. I la seua mort va commocionar el país.
La cap de Gonçalves, segons informaren els mitjans, havia viatjat a Itàlia per viure el carnestoltes. Tot just després de tornar a casa es va fer la prova del coronavirus, tot i que no va creure que fora necessari informar la minyona ni suspendre el seu servei mentre esperava els resultats de la prova.
Les coses anaven bé fins que Gonçalves va haver d’anar al metge el 13 de març. Patia dolor quan orinava. El metge li va receptar un antibiòtic. Dos dies més tard va començar a tindre problemes per respirar. Gonçalves, que era diabètica i patia pressió arterial alta, va tornar a l’hospital, però ningú va reconèixer els seus símptomes.
Va morir el 17 de març. El mateix dia que la seua patroa va rebre el resultat positiu de la prova. El fet que una dona com Gonçalves es convertira, amb tota probabilitat, en la primera víctima del coronavirus a Rio de Janero, va ser ben simbòlic. Gairebé un presagi.
Un virus portat per les elits
Tal com va passar en altres països de l’hemisferi sud, el coronavirus va ser importat al Brasil per una classe rica i predominantment blanca. Per persones que compten amb mitjans per viatjar. No és casual que els primers casos de coronavirus a Rio sorgiren a les zones urbanes més riques de Leblon i Ipanema.
Però hi ha una preocupació encara més gran: què ocorrerà si el virus es propaga en els barris més pobres, on viuen les persones que mantenen la vida de la ciutat amb el seu treball? Parlem de les treballadores de la llar com ara Gonçalves, de les minyones, dels cuiners, dels conserges, dels treballadors dels supermercats i dels cambrers...
El diari O Globo va expressar aquesta por fa uns dies amb una enorme foto en portada que no necessitava cap explicació escrita. Mostrava una part de favela Rochina, un conjunt de barraques on desenes de milers de persones viuen juntes en espais extremadament limitats.
Amb la imatge, el diari no només semblava llançar un missatge apocalíptic del que queda per arribar. També es podia interpretar com una exigència al president del Brasil, Jair Bolsonaro, per ajudar els més desafavorits. Inicialment, Bolsonaro es va mostrar inflexible menystenint el virus, comparant-lo amb “una grip menor”. “Brasil no pot ser comparat amb Itàlia”, va dir el president fa unes setmanes. Itàlia té 200 habitants per quilòmetre quadrat que tenen una mitjana d’edat ben elevada. Al Brasil hi ha 25 persones per quilòmetre quadrat, i normalment són joves. Però aquesta observació no té cap sentit estadístic.
Segons xifres oficials, hi ha quasi 50.000 persones apinyades en un mateix quilòmetre quadrat en indrets com ara favela Rochina. Al Complexo de Maré n’hi ha 31.000. Al Complexo do Alemao, 23.000. Un total d’1,7 milions de persones viuen en les quasi mil faveles que hi ha a Rio. I les condicions d’aquests habitatges solen ser extremadament precàries.
L’estat ha marginat molts d’aquests indrets, cosa que permet el control de bandes de carrer o de narcotraficants. Com que no hi passen els serveis públics de neteja, la brossa s’acumula als carrers. Les aigües residuals transiten les voreres. A les llars en què sis o set persones comparteixen una mateixa habitació, la distància social recomanada no pot existir.
Aquests dies, a mesura que la vida a Rio es veu parcialment paralitzada, el coronavirus s’estén en llocs com aquests. Hi ha casos confirmats en diverses faveles i n’hi ha, també, casos ben sospitosos. Aquesta és una de les raons per les quals el ministre de Salut del Brasil, Luis Henrique Mandetta, diu que el sistema de salut del país possiblement col·lapsarà a finals d’abril.
“Si no es fa res, un tsunami inundarà els hospitals públics!”, alerta Raull Santiago, un jove que viu amb la seua muller i els seus quatre fills en una casa petita al Complexo do Alemao. Ell creu que el problema real es troba en la desigualtat social present al Brasil, on les persones pobres es troben en situació de risc.
“Només cal fer una ullada a l’aigua que ix de les aixetes”, diu Santiago. Al gener, a Rio, tot el que eixia de les aixetes era un líquid marró i pudorós. Ningú no s’havia adonat que les algues havien contaminat les instal·lacions públiques de tractament de les aigües residuals. Al mes de febrer va ploure tant que algunes faveles es van veure envaïdes pel fang. Cases senceres van ser arrossegades costera avall i els seus habitants quedaren soterrats. Santiago diu que l’aigua de l’aixeta torna a estar neta, tot i que alguns dies a la setmana no n’ix. Això fa impossible que les persones facen cas de la primera norma de prevenció contra el virus: rentar-se les mans amb freqüència.
El gel desinfectant, ben present al Brasil durant la crisi de la grip porcina el 2009, ara és ben difícil de trobar. Una ampolla petita costa una bona quantitat de diners. Al barri de Santiago pot arribar a costar tres, quatre o cinc euros.
Fa uns anys, Santiago va fundar un grup d’artistes amb alguns amics. Es tracta de “Papo Reto”, “conversa directa”. Els integrants parlen de temes com ara la violència o el racisme. El col·lectiu ha imprès cartells per penjar-los en llocs clau del la favela, com ara les entrades, les estacions de taxi o d’autobusos, allà per on passen les persones per anar a treballar a la ciutat. Suggereixen, per exemple, que les persones que encara compten amb aigua corrent es dediquen a omplir poals per compartir-los amb els seus veïns.
Vàries vegades al dia, Santiago i els seus companys transiten en cotxe els voltants de la favela amb un altaveu i recorden els veïns que cal evitar grans concentracions i que han de ventilar les seues llars. Santiago assegura que ells estan prenent mesures, cosa que no està fent el govern.
Podran menjar?
Ningú no sap exactament quants brasilers treballen en condicions precàries. O quants estan perdent els seus llocs de treball aquests dies. La pregunta és: qui cuida aquestes persones? Què ocorrerà amb les més necessitades, que no disposen d’estalvis ni de protecció per cap xarxa de seguretat social? Podran menjar?
Per fer front a una emergència humanitària, l’associació nacional de faveles CUFA va publicar un catàleg amb 14 exigències. Una era que els residents d’aquests barris reberen sabó gratis durant la crisi. L’accés a Internet també devia ser gratuït perquè les persones es pogueren mantenir informades. També és necessari el suport als propietaris dels comerços petits. I els més afectats haurien de ser abastits d’aliments amb regularitat.
El president de CUFA, Zezé Preto, no confia que les demandes siguen ateses pel Govern del seu país. “No estan interessats en persones com nosaltres”, lamenta.
Paulo Guedes, ministre neoliberal d’Economia, va dir recentment que els més pobres podrien rebre 200 reals brasilers mensuals (34,89 euros), però des de l’anunci ningú no ha tornat a saber res de la proposta. Bolsonaro tendeix a preocupar-se per altres coses. Segons ell, el pànic pel coronavirus només conduirà a una caiguda innecessària del creixement econòmic del Brasil. És per això que ara exigeix que els governadors tornen a permetre l’obertura dels comerços als seus estats. El trànsit hauria de recuperar la normalitat i les escoles haurien de tornar a obrir, atès que els xiquets i els joves no pateixen, diu, un gran risc de contagi.
El viròleg Edimilson Migowski, popularment reconegut, té problemes per mantenir la calma quan escolta aquestes declaracions. El virus s’està propagant amb més rapidesa de la pronosticada pels experts, diu, i afegeix que si el Govern no actua, faran tard.
És important vigilar especialment les poblacions més pobres, diu Migogowski. En les seues circumstàncies desfavorables, amb la manca d’higiene i amb habitacions malament ventilades, la proporció de persones que pateixen asma o tuberculosi és cinc vegades major a les faveles que als districtes més benestants. També hi ha molts diabètics, víctimes de la mala nutrició.
“Si vol protegir aquestes persones”, diu Migowski, “ha d’intentar aïllar-les d’alguna manera. Fins i tot, si cal, enviant-les als hotels buits per evitar que propaguen el virus. I han de ser examinades el més prompte possible”. I no només els casos greus, diu, sinó també els lleus, perquè no són menys contagiosos. Durant el cap de setmana passat es va saber que l’Ajuntament de Rio estava llogant hotels per aïllar la gent gran de les faveles.
On van les persones pobres per rebre atenció mèdica?
Però el Brasil no compta amb tests suficients per fer totes les proves que hauria de fer. I els hospitals no compten ni amb les màscares ni amb els guants protectors que la situació requereix. A Rio, les retallades milionàries en el sistema públic de salut s’han traduït en la pèrdua de 1.051 llits de cures intensives durant els darrers dos anys. El personal de centenars de clíniques, que ofereixen consultes inicials gratuïtes, s’ha reduït tant des de la crisi econòmica que ara només poden atendre la meitat de la població. Algunes d’aquestes clíniques es mantenen obertes gràcies al treball d’empleats no qualificats, perquè molts metges han renunciat als seus treballs després de no cobrar els seus salaris durant molts mesos.
A aquests llocs han d’anar persones com Cleonice Gonçalves quan es troben malaltes. Les clíniques estaven saturades fins i tot abans de l’arribada del coronavirus.
Enguany s’han hagut de construir tendes de campanya davant d’aquestes clíniques per separar els pacients contagiats per coronavirus de la resta de malalts. Els soldats han establert diversos hospitals de campanya a la ciutat, però Raull Santiago, l’activista de Complexo do Alemao, pensa que encara no ha arribat el moment més delicat. “En el millor dels casos tindrem una situació com la d’Itàlia”, diu.
Recentment va entrar en vigor el toc de queda nocturn en algunes faveles de la ciutat. A través dels altaveus i del WhatsApp, les bandes de narcotraficants anunciaven: “volem el millor per a la nostra gent. Si el Govern és incapaç de garantir la seguretat, ho farem nosaltres”.