Els darrers canvis que s’han produït al Govern català s’han d’entendre, fonamentalment, en dos sentits. Evidentment, les tensions que han esclatat al si del PDeCAT i Junts per Catalunya, amb el divorci definitiu del president Carles Puigdemont i la resta de consellers afins, els presos polítics del partit i el conseller a l’exili Lluís Puig -entre molts altres- han convençut tant el president a l’exili com el president Torra de la necessitat de donar més visibilitat a Junts per Catalunya a l’executiu. Més encara quan el que hi ha a l’horitzó són unes eleccions que se s’endarreriran més del que es preveia fa unes setmanes, però que no es podran celebrar més tard del gener o el febrer de 2021. Els nous consellers, propers al president Puigdemont -Àngels Ponsa, Cultura; i Miquel Sàmper, d’Interior, són de JxCat, mentre que Ramon Tremosa, d’Empresa, no està afiliat a cap partit-, tenen l’oportunitat de demostrar que són capaços de fer una bona gestió en moments tan decisius com els que venen, amb una molt complicada crisi econòmica a tocar i amb la incògnita si la pandèmia farà decretar noves situacions de confinament i de paràlisi que, malauradament, serien encara més dures que les de la passada primavera.
L’estratègia de Quim Torra i Carles Puigdemont, per tant, obeeix a un context preelectoral. Sobretot perquè JxCat necessita temps per ultimar la fundació i la consolidació del partit. Aquest canvi, però, obligarà el partit a gestionar la situació com cal i demostrar que, en les situacions més delicades, els dirigents polítics poden estar a l’alçada.
Però en l’escenari polític actual, amb un rerefons electoral que mai no ha deixat d’estar present durant la legislatura -tal com també va ocórrer en l’anterior-, les tensions són inevitables i, com s’ha vist fins ara, sovint, excessives. Tot i les nombroses picabaralles entre els partits del Govern català, si tot va com pronostiquen les enquestes i si es fa cas de les declaracions que fan des de JxCat i ERC, els dos partits estaran obligats a reeditar el pacte després de les properes eleccions per continuar governar conjuntament.
Davant d’aquesta perspectiva, els retrets entre les dues formacions només provoquen malestar i pessimisme entre els votants potencials de l’independentisme. Que són, al capdavall, els qui decidiran si aquests partits continuen governant. Sense un rumb clar, amb estratègies clarament diferenciades, sense uns mínims comuns de treball, per més que la governança puga ser correcta, la sensació que es trasllada a la ciutadania és totalment contraproduent. Més encara a les portes d’una diada atípica, amb menys gent al carrer degut a la pandèmia, però que també se celebra en un context de desànim generat, fonamentalment, per aquests enfrontaments. Les divisions al si del Govern ja van impedir que hi haguera una resposta institucional contra la sentència del Tribunal Suprem a l’alçada de les circumstàncies. I ara, podria ocórrer el mateix amb la previsible inhabilitació del president Torra, que també està en mans del jutge Manuel Marchena.
Farien bé, els partits del Govern català, d’intentar donar una imatge distinta a la que estan donant fins ara. Les divisions internes tapen la gestió executiva, siga bona o dolenta, i posen en perill la governabilitat d’un executiu que es vol mostrar capaç d’assumir totes les responsabilitats que li haurien de correspondre en la Catalunya independent que tant diuen defensar. Capacitat, evidentment, n’hi ha. Però no es pot entre retrets i disputes superficials. La capacitat i la governança s’han de demostrar en el dia a dia.
