Jean-Paul Sartre deia que la llibertat que ens fa humans és la de desertar. Deu ser amb aquesta premissa que, a començament d’estiu, més de cent cinquanta personalitats nord-americanes van signar la famosa carta oberta al Harper’s Magazine que sembla haver sacsejat el panorama polític del primer país del món. El text denunciava, curiosament sense referir-s'hi explícitament, l’anomenada cultura de l’anul·lació (en anglès cancel culture CC). Entre els sotasignats hi trobem homes i dones, blancs i negres, jueus i musulmans, de banda i banda del ventall ideològic: el lingüista inqüestionablement d’esquerres Noam Chomsky, representants de l’univers conservador com David Frum; el filòsof Steven Pinker, crític amb la correcció política que es viu als campus universitaris occidentals; la feminista Gloria Steinem, etc.
Si bé la lletra en qüestió celebra les “potents protestes per la justícia racial i social” que viu els EUA en aquests moments, ràpidament arriben els diversos “peròs” envers el que titllen d’uniformitat ideològica. Segons ells, el combat contra Donald Trump, a qui sense embuts consideren una “amenaça contra la democràcia”, no hauria de comportar en cap cas de caure en dogmes ni cap mena de coerció ideològica com, pensen, ja ha començat a passar, quelcom d’especialment greu venint de l’esquerra. Així, segons aquests intel·lectuals, “el lliure intercanvi d'informació i idees, que són el suport vital d'una societat liberal, està cada dia tornant-se més estret. Encara que esperàvem això de la dreta radical, el censurador s'està estenent més àmpliament en la nostra cultura: la intolerància cap a les perspectives oposades, la moda de la humiliació pública i l'ostracisme, i la tendència a dissoldre assumptes complexos de política en una convicció moral encegadora.”.
Per si no n’hi hagués prou, els sotasignats van més enllà i hi posen exemples concrets: “els editors són acomiadats per publicar peces controvertides, els llibres són retirats per suposada falta d'autenticitat, es prohibeix als periodistes d’escriure de certs temes, els professors són investigats per citar treballs de literatura a classe, un investigador és acomiadat per divulgar estudis acadèmics revisats, i els caps de les organitzacions són cessats pel que de vegades només són errors maldestres”. Tot plegat, ho descriuen com “represàlies ràpides i dures en resposta al que es percep com transgressions del discurs i el pensament.".
No ens enganyem. El fenomen de la cultura de l’anul·lació no se circumscriu només en l’àmbit nord-americà. A casa nostra som els primers a patir-lo dia rere dia i qui no ho vulgui veure és perquè no vol. Certament, com bé explica el professor de la New York University i director de la Maison française d’aquest centre, François Noudelmann, la cultura de l’anul·lacióés “una pràctica social molt recent que pretén moralitzar el llenguatge i les representacions exercint pressions per prohibir discursos, excloure obres o persones considerades políticament incorrectes”. Tanmateix, tots els sotasignats coincideixen en el fet que el més “pertorbador” de tot plegat és que la majoria dels líders institucionals d’avui han caigut en el joc de castigar desproporcionadament en lloc de dur a terme les reformes socials i polítiques necessàries, ben pensades i rumiades. L’única recepta d’aquesta gentussa és la purga, la liquidació de la feina, de la vida pública i de l’honor de tot aquell –majoritàriament mascle, blanc i heterosexual– suposadament o pretesa culpable –o només sospitós!– de vés a saber què. No existeix ni presumpció d’innocència, ni possibilitat de perdó ni dret a l’oblit que no passi per la humiliació pública. I, com bé dèiem, els primers de promoure-ho són els nostres estimats líders i dirigents institucionals, que, òbviament, també n’acaben esdevenint tard o d’hora, víctimes, perquè d’això va la cosa.
Si haguéssim d’extreure l’essència d’aquest fenomen, doncs, tot fa pensar que en són dos els ingredients bàsics: el puritanisme –aquestes esborronadores ànsies moralitzadores– i la pressió sense mesura ni aturador contra tot i tothom. Contra la pressió desenfrenada, difícil de fer-hi quelcom. Nogensmenys, contra el puritanisme dels collons –amb tot el llenguatge suposadament sexista explotant-los a la cara en aquest precís instant, amb focs artificials inclosos i jo mirant-m’ho mentre fumo la pipa– hi manca molta gent. Molta, moltíssima, que, em sap greu de dir, no sento gairebé enlloc.
Una de les poques excepcions és la sèrie d’AppleTV Morning Show, protagonitzada per Jennifer Aniston, Reese Witherspoon o Gugu Mbatha-Raw, entre d’altres. Com bé diu Alejandro Alemán, “és la primera gran sèrie que gosa parlar no només del famós moviment feminista (#MeToo) sinó de la cultura de l’anul·lació, mostrant les entranyes de com es mena una poderosa cadena de TV. Sens dubte, la millor sèrie d’Apple i de les millors de l’any”. A petita escala, una altra excepció de no fa gaire és l’amiga Estel Solé, que recentment denunciava un cas de puritanisme a les xarxes. Un pare de família, que havia oblidat el vestit de bany, es banyava nu amb el seu fill a la platja de Calafell. Es veu que una família de xarons i desgraciats va fer venir la policia per denunciar la cigala pública de l’individu en qüestió –com si certes aixelles, esquenes deformades, pentinats de tietes o panxetes de barbacoa i sudokus, no fossin tant o més horripilants que el recony de membre viril–. Els agents de torn el van obligar a vestir-se i a identificar-se. Com bé clamava al seu Twitter la poeta –mal pesi a les indocumentades Dolores de torn, al Baix Llobregat fa segles que s’hi conrea poesia en català d’extrema qualitat; només cal saber i voler llegir–, “mentre la nuesa molesti més que el feixisme, tindrem una societat on la llibertat d’expressió es veurà oprimida per qualsevol estretor de mires”. Quina és la gran diferència entre Solé i el refotut moviment de l’anul·lació? L’Estel es va cenyir a denunciar públicament una conducta puritana i deplorable. En cap cas va assenyalar individus concrets, no va esmentar ni noms ni cognoms. Senzillament, va esclatar contra tanta pegueria integral. Si algú va sentir-se al·ludit i té ales, com diria en Quico, que no voli. Però tothom va poder continuar vivint.
Més enllà de les honorables excepcions, però, la realitat és que vivim un clima de puritanisme i autocensura sense precedents. Jo mateix, i ho dic aquí obertament sense vergonya –o amb tota la del món–, he experimentat la por, el patiment i la pena de pensar si allò que m’hauria agradat de dir comportaria represàlies d’una o altra mena, linxament públic o conseqüències indesitjables. Si he pogut escriure o no tot allò que m’hauria agradat, no ho sabreu mai amics lectors. El que sí que sabreu és que a cada article he patit per si hom considerava que m’excedia. I he decidit d’assumir-ne el risc. I això, sens dubte, això és un clar símptoma de societat malalta, decadent i mediocre. Sí, sóc plenament conscient que res d’això és excusa per no mostrar-se intel·lectualment honest amb els lectors. Però el cert, amics, és que la vida és tan dura com escriure, i que en aquests moments pensar, dir, cantar i expressar-se lliurement és una veritable proesa, un esport de risc per a tot aquell que no tingui la vida econòmicament resolta. És tant així que estic segur que entre els meus col·legues trobaríem un consens gairebé total, per no dir general, en aquesta qüestió. És això el que voleu, amics lectors?
Ironies de la vida resulta que tant omplir-se la boca amb el discurs de les cures i l’atenció dels desemparats, de “la vida al centre”, dels mots “cuidar i mimar” i les cursilades de segons quin suposat magazín cultural que diu només voler articles “en positiu” –com si el fet de només parlar de coses boniques fos de debò positiu per a la cultura en si, fills de puta!–, i resulta que res ni ningú no protegeix el sacsejador d’idees. Res ni ningú no protegeix el debat en profunditat i sense apriorismes ni correcció política. Res ni ningú no protegeix la provocació. Res ni ningú no protegeix la incomoditat permanent. La boutade. Res ni ningú no protegeix el gra al cul. Res ni ningú no protegeix l’autèntica cultura d’autor: la intrínsecament inconformista i trencadora. En definitiva, amics, tanta historieta de l’esquerra post-moderna, i resulta que res ni ningú no protegeix, com diria l’aimat i desaparegut Luís Eduardo Aute, la belleza, sigui o no grande com la d’en Sorrentino. Ma… Vaffanculo!
