Les lectures i conclusions ens agradaran més o menys, però com a observatori sociològic i de tendències la pandèmia és impagable. Per exemple, el que estem veient des del negacionisme absolut a la moda és un embolica que fa fort amb elaborades teories conspiranoïques en algunes de les quals Donald Trump apareix com una mena d'heroi de la pel·lícula que es rebel·la contra la tirania de l'OMS i de no se sap quina maquinació mundial.
Darrere de tot plegat podeu apostar que hi ha l'extrema dreta articulant versions d'intoxicació massiva a l'estil Steve Bannon. Però com aquestes maniobres es presenten a través d'entitats fantasmals però amb aparença beatífica com “Médicos por la verdad”, hi ha gent de bona fe que s'engoleix el gripau sencer. Gent de bona fe o, també, predisposada a què algú els conte exactament el que estan esperant escoltar, perquè ja estan en l'ona.
Com explicava el politòlegLluís Orriols, la mirada envers la pandèmia, la preocupació per la salut i per l'economia, està condicionada per la nostra ubicació ideològica. Si no voleu clicar-hi, el resum seria que preocupa més la salut en el segment esquerrà -fins i tot centrista- i més l'economia a la banda dretana. La nostra activitat, lògicament, també determina la visió: no és el mateix un professional liberal que pot teletreballar i anar tirant a algú que té un negoci directament relacionat amb el turisme. Per la mateixa raó que les vivències d'un cambrer o un sanitari són dissímils. Pel contrari, la divisió entre joves i gent gran no és tan clara: hi ha irresponsables en totes les franges d'edat, com ho demostra l'atribució dels rebrots a les activitats d'oci nocturn, però també a les reunions familiars i amicals.
Pot passar que en la mesura que es perllonguen les restriccions de tot tipus provocades per la pandèmia, la permeabilitat a segons quines coses vaja en augment. Tret de les persones que han tingut un contacte molt estret amb la malaltia, el sentiment dominant no és el de por o conscienciació, sinó el de la frustració (en una societat poc entrenada per assumir-la) per no poder recuperar la nostra existència tal i com era. La vida de les relacions socials i dels afectes. Però també la nostra vida de mobilitat extrema i consum desfermat interioritzats i assumits com a imprescindibles. Estil insostenible mediambientalment però del qual depenen per subsistir milers d'empreses i milions de persones. Una aliança entre qui no vol renunciar-hi i qui trau els recursos d'això molt poderosa. Gairebé indestructible.
La pandèmia ha posat sobre la taula les limitacions i perills del nostre monocultiu turístic. Semblava que s'encetava un tímid debat sobre capgirar aquesta dependència. I la caiguda salvatge del 18% del PIB i la decisió de Gran Bretanya de desincentivar el turisme a Espanya imposant la quarantena han servit per subratllar grollerament els perills que ja s'havien notat amb l'aparició d'uns rebrots que, certament, eren previsibles. El desastre és majúscul sobretot per a les Illes i Catalunya, però també per a nuclis turístics del País Valencià com ara Benidorm.
Abans de la malaltia, la massificació, la banalització dels espais, el consum de recursos, la precarització del mercat laboral i la gentrificació i desnaturalització de pobles i ciutats, entre més factors, ja aconsellaven fer un viratge. Però les resistències a les limitacions o a mesures pal·liatives com les taxes turístiques sempre han estat atroces. Més encara les reticències a qüestionar el paper nuclear del sector. I res no indica que això va a canviar en el futur. El model no està encara esgotat, insisteixen. Tenen part de raó, perquè la demanda no porta camí d'afluixar.
Poca gent, fora de l'àmbit acadèmic o dels moviments mediambientalistes s'ha parat a pensar seriosament en el canvi de model.
Cal diversificar l'economia. Però presentar una alternativa solvent és un procés extremadament llarg i difícil. Imagineu l'abast d'una transformació global de reindustrialització intel·ligent, canvi energètic i introducció de serveis de valor afegit. Un canvi que requereix talent, recursos tecnològics, inversió, investigació, inventiva i capacitat d'avançar-se i preveure nous escenaris.
La injecció de diners provinents de la Unió Europea, debats sobre condicionals a banda, podria servir per remar en aquest sentit i compensar la falta de recursos propis. Però en realitat som com la família de classe mitjana empobrida que no pot fer plans sobre la formació futura dels fills perquè prou faena té amb pagar la llum, l'aigua i la cistella de la compra. La gestió del present fa agafar-se al que hi ha.
I després hi ha el requisit imprescindible d'un canvi col·lectiu de mentalitat que és molt llunyà. Poca gent, fora de l'àmbit acadèmic o dels moviments mediambientalistes s'ha parat a pensar seriosament en el canvi de model. L'aspiració col·lectiva és que tot continue igual, que les administracions tapen els forats provocats per la doble crisi sanitària i econòmica. I que una vegada s'arrepleguen les restes del naufragi, l'educació, la sanitat i les infraestructures estiguen impol·lutes i els pobles i ciutats sanejats i impecables. Tot, per descomptat, sense haver de pagar més impostos. El gran desig és que aparega una vacuna que ens permeta recuperar els hàbits perduts, no modificar-los.
En paral·lel, a més, hi ha la gent, cada vegada més, que en comptes de no fer-se les preguntes pertinents sobre el nostre model econòmic cau en tot tipus d'intoxicacions. Perquè les respostes no li interessen i no vol escoltar-les.
Algú diria que hem arribat a un punt de no retorn.
