Fa anys que vaig decidir ni dedicar ni un minut, per via oral o escrita, als grupuscles o individus valencians resistents que encara conreen un secessionisme lingüístic moribund, d'una irrellevància trista com un entrepà sense companatge. Tan misèrrima que ni tan sols ha revifat en proporció a la darrera onada d'anticatalanisme i la reacció al procés independentista, magma del qual, malauradament, encara ens toca una part alíquota com a reflex entusiasta dels corrents polítics de l'Estat. Però aquest és un altre tema.
Que el secessionisme actiu siga irrellevant no significa que el perill haja desaparegut. Perquè el moviment encara té significatius tentacles polítics, mediàtics, sindicals i judicials, que no en fan ostentació (tret del mediàtic) però emprenyen bona cosa. Parlem de la sentència del Tribunal Suprem (TS) que enfangava encara més un fangar lingüístic amb epicentre en la ciutat de València. Un atac al decret del 2017 d'usos lingüístics de la Generalitat Valenciana per part d'un Partit Popular ansiós i en l'oposició i del dretà sindicat CSIF que, en les sales de reunions del molt conservador Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), va ser acollit amb els braços oberts.
El TSJCV va arribar a podar catorze articles del decret, els que feien referència a l'ús preferent del català en l'administració i a la comunicació en aquesta llengua amb les administracions balear i catalana, el que suposa un atac a la unitat lingüística i a les competències autonòmiques de dubtós encaix constitucional. El que no ha impedit el Suprem sumar-se al despropòsit.
El maremàgnum, curiosament, ha tingut fins ara més conseqüències positives que negatives. A Twitter, membres de les administracions catalana, valenciana i balear, Quim Torra, Vicent Marzà i Francina Armengol, se saludaven amb un “Bon dia” que emulava la planiana declaració d'unitat lingüística. Entitats de tot tipus, entre elles l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), molt més monolítica en aquesta qüestió que als inicis, criticaren la decisió del Suprem. I fins i tot la presidenta del PP valencià, Isabel Bonig, es va sumar involuntàriament a subratllar l'obvietat contestant el president Torra en la llengua comuna -i no en castellà- per Twitter. Una incoherència il·lustrativa.
L'altra conseqüència saludable és que un bon grapat d'entitats cíviques, sindicals i polítiques valencianes han transformat l'energia negativa arribada des de Madrid en energia positiva, en una ofensiva amb mesures concretes dirigides a traure la llengua de la zona ambigua en la qual encara viu al País Valencià. Mesures de sentit comú, necessàries, com ara materialitzar l'intercanvi de senyals entre les radiotelevisions públiques respectives (una mancança incomprensible), formalitzar l'ingrés valencià, com a membre de ple dret -no com a entitat col·laborativa- en l'Institut Ramon Llull i promulgar una Llei d'Igualtat Lingüística que acabe amb les limitacions de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià.
Les males notícies: Ximo Puig no va estar entre els dirigents que van llançar aquell simbòlic “Bon dia”, participació que haguera desemboirat les coses. I ni el PSPV-PSOE ni el sindicat UGT estaven entre les entitats signants de la proposta referida adés. I és preocupant, perquè la precaució dels socialistes valencians per voler-se estalviar-se quatre titulars en la premsa hostil és una broma que està començant a eixir cara. Que mai ha estat plenament justificada però que, a hores d'ara, té connotacions ridícules.
La unitat lingüística és un tema que fa molt de temps que ha abandonat la zona de conflicte actiu al País Valencià. La creació de l'AVL ha tingut algunes contraindicacions pel que fa a la codificació de la llengua i l'allunyament de l'estàndard comú, però també ha servit per integrar i neutralitzar bona part del secessionisme i fer de l'ús de les secessionistes Normes del Puig una broma infinita però intranscendent. Fins i tot persones i entitats que han estat en algun moment en aquell món fan publicacions i activitats culturals homologables en tot l'àmbit. Hi ha una indubtable pacificació que té a veure també amb l'escolarització en la llengua del país. Socialment, el problema és irrellevant. Una mostra és que a la recuperada À Punt s'emeten sèries de TV3, o coproduïdes amb la televisió catalana. Sense que s'hagen convocat multitudinàries manifestacions a la porta de l'ens. Algú dirà que per falta de penetració social, però això no ha impedit crítiques ben àcides des de la dreta. Potser és que no hi ha tema.
I si no és un problema, per què en parlem? Més que per les decisions judicials perquè hi ha un pas encara pendent que és l'eixida institucional de l'armari. Definitiva. Sense complexos. La presència de Compromís en el govern ha introduït aquest vector, absolutament respectat per Unides Podem. Però la normalització definitiva requereix d'un paper més proactiu dels socialistes, per dir-ho suament. I m'atreviria a dir que del president Ximo Puig, segurament la persona amb més gran ascendent social de l'executiu, abans i després de la gestió del coronavirus.
És paradoxal, perquè Puig ha estat un dels pocs dirigents socialistes de rang estatal amb un discurs integrador i propositiu pel que fa al conflicte català. Que en contrast amb uns altres barons del PSOE resultava gairebé disruptiu. I va ser alcalde d'una ciutat integrada en la Xarxa Lluís Vives o en l'Institut Ramon Llull i que se li reconeix com un dirigent polític de matriu valencianista. És per això que no s'acaben d'entendre certes vacil·lacions i pors, ni tan sols des del punt de vista estratègic. Menys encara quan s'afronta una segona legislatura del Botànic que hauria d'obrir les portes a transformacions ja inajornables, ni per raons de conjuntura, ni per precaucions electorals.
Complexos dels quals cal desprendre's definitivament per poder fer tot el que està pendent per normalitzar un intercanvi cultural per al qual s'han donat alguns passos però que està a les beceroles, encara cal engreixar i naturalitzar. I que ha de ser necessàriament de doble sentit. La manera de consolidar el blindatge social davant les enfangades polítiques i judicials o els canvis de govern. Un àmbit cooperatiu i enfortit que garantisca la viabilitat i vitalitat de la llengua per a les futures generacions i no convertir-la en una anècdota regional i folklòrica, l'estatus que sempre ha volgut la dreta.
Passa que el temps corre esperitat, penalitzant l'ambigüitat i la manca de decisió.
PD: Amb posterioritat, ha transcendit un nou atac des del TSJCV arreplegant un recurs contra l'Oficina de Drets Lingüístics de l'esperpèntica i fantasmal Asociación en Defensa del Castellano. Si això no mereix una resposta clara del principal partit del govern, no cal que en continuem parlant.
