La materialització del sit and talk en una Taula de Diàleg, la demanda de Tsunami Democràtic, ha estat llastada, des del minut u, per les reticències d’una part de l’independentisme. En aquesta actitud hi ha la gènesi de bona part de la problemàtica que enfronta l’independentisme. Diguem, de pas, que aquesta és l’única confrontació real que s’està produint. Sovint amb una visceralitat despietada que s’expressa a les xarxes -molt majoritàriament de l’independentisme més nacionalista cap al republicà- amb un to profundament crispat que arriba a extrems delirants. Els debats que hi tenen lloc, si és que se’n poden dir debats, són propis d’una taverna a les quatre de la matinada. Fa feredat.
Aquesta asèpsia ha tingut molt més a veure amb el qui que no pas amb el què. El problema no era la constitució de la Taula de Diàleg. És més, aquesta era una reivindicació aclaparadora de l’independentisme (recordem Pedralbes) que Pedro Sánchez va passar a negar tossudament amb menyspreu quan, a partir de l’anàlisi demoscòpic, creia que podia obtenir una àmplia victòria electoral si mimetitzava el discurs d’Albert Rivera.
El problema essencial ha estat, des del primer moment, qui liderava aquesta Taula de Diàleg, fruit dels resultats electorals, i qui en formava part. Tant és així que destacats caps del Consell per la República, l’òrgan bastit al voltant de Puigdemont i Comín, en reclamaven la participació i/o, fins i tot, lideratge. Era el qui clarament per damunt del què.
Aquesta ha estat també la dinàmica de les negociacions amb el PSOE durant l’estat d’alarma o des de la mateixa investidura. Tant és així, valgui la redundància, que quan el republicà Gabriel Rufian anuncià que ERC se’n desmarcava i no s’abstindria, la diputada Laura Borràs es va afanyar a oferir-se com a interlocutora i negociar una presumible abstenció. La qüestió no era tant què s’hi estava coent. Era, sobretot, qui ho estava coent.
També hi ha tingut a veure qui era determinant o no amb els seus vots en cada conjuntura. No ha estat mai el mateix fer pronunciaments quan els teus vots no determinen res que quan són decisius. Així va ser amb la investidura de Sánchez per a ERC. I així va ser, per exemple, amb la investidura opaca de la socialista Núria Marín al capdavant de la Diputació de Barcelona. Per a Junts. El preu que es va cobrar ERC va ser la creació de la Taula de Diàleg amb tot el que això representava per a Pedro Sánchez, just en la direcció contrària que havia verbalitzat reiteradament els mesos anteriors. El preu que es va cobrar Junts per Catalunya, a la Diputació, va ser menys prosaic: impedir que el republicà Dionís Guiteras la pogués presidir. Tan simple com això.
En ambdós casos tot tenia molt a veure amb les estratègies definides des dels dos espais. Junqueras, acumulació de forces agitant la bandera del diàleg. Puigdemont, confrontació amb els republicans tot agitant l’estelada amb fúria. Junqueras intentant ampliar el perímetre de l’independentisme. Puigdemont intentant erosionar espai als republicans. I aquesta és i serà l’estratègia fins a les properes eleccions que es convocaran no pas a partir de cap acord estratègic consensuat o no sinó, única i exclusivament, amb una visceralitat creixent, en funció de càlculs demoscòpics.
I per això mateix, exactament per això, no es produirà cap acord estratègic d’aquí fins a les eleccions per molt interès que hi tinguin els republicans. No passarà, perquè un acord significaria recuperar la calma (o almenys certa calma) en l’espai independentista i reconèixer i/o admetre, també, l’estratègia republicana. I aquesta calma i aquest reconeixement són contraris als interessos electorals de Puigdemont, que basa tota la seva estratègia en colpejar amb l’estelada, un cop i un altre, el cap de Junqueras. Junqueras aposta i apostarà, en canvi, per tractar de de seduir, per construir un ampli espai que permeti tornar-ho a fer amb més garanties i un suport més ampli front la gesticulació majestàtica del món nacionalista, que no per estèril en termes de país pot deixar de ser eficaç en temes electorals.
Puidgdemont sap, per contra, que hi guanya en la batussa intestina, es creix, és on ha comprovat que se sent més còmode i sòlid. El seu objectiu passa (només cal fer una breu repassada a les xarxes o a la creixent agressivitat del seu entorn més proper) i passarà, per eixamplar les discrepàncies, per buscar el cos a cos amb els republicans i negar-ne l’essència.
Com si fos una paradoxa, sense haver-ho buscat, Junqueras acaba de publicar Parlant amb tu d’amor i llibertat. I des de Waterloo, Puigdemont contratacarà ben aviat amb un extens volum albirant a les eleccions catalanes que tindrà poc d’amor i molt de retret al seu adversari polític (Junqueras) i als republicans. Serà un passar comptes, tensar encara més la corda, amb la vista posada en la convocatòria electoral que serà just en el moment que determini l’interès electoral més espuri.
La batalla està servida.
